Hi havia una vegada, una vegada hi havia, quan el temps no tenia temps i el món encara no tenia nom, un Regne màgic i fabulós que alçava la seva glòria per damunt de tots els regnes. Era el Regne dels regnes, l’imperible imperi protegit i emparat per la gràcia dels déus, on tot era possible. Un regne sublimat, que comptava amb el monarca més democràtic entre els democràtics…
Un rei bo i humà, situat pe sobre del bé i del mal, exempt de crítica o de befa. Un rei tan proper i magnànim que fins i tot es rebaixava a xampurrejar quatre mots en llengües vernacles, quan retia visita a les terres que havien conquerit els seus avantpassats, requerint de nou humils mostres de vassallatge.
Aquest regne celestial, condemnat a guanyar-se l’eternitat vivint entre els altres, esdevenia constantment l’enveja de tots els seus modestos i impotents rivals. Una enveja que s’acreixia encara més quan treia a relluir la seva joia més preuada: la seva excelsa, incomparable, Immaculada Constitució! Aquella insuperable constitució de les constitucions, aquella magistral constitució entre constitucions.
Aquella Carta Magna tan absolutament perfecte, immillorable i eterna que els altres regnes adoraven i tractaven, en debades, d’imitar. Aquella Constitució admirable, no perfectible, que havien rebut directament dels déus, com a premi per haver-se mantingut sempre fidels, per haver esdevingut la darrera defensa d’occident!
Aquella magna obra dels déus, no pas dels homes, que calia mantenir inalterable i immaculada, com escrita en tinta indeleble. Una Constitució tan perfecta que s’havia convertit en dogma de fe, en paraula del senyor. En un text sacralitzat que tan sols els heretges perifèrics proposaven modificar. Només de sentir-los, els defensor de les essències pàtries ja s’exclamaven, davant d’aquella satànica blasfèmia!
Els afortunats habitants d’aquest regne, conscients de la seva congènita superioritat, de la seva connatural condició de poble escollit, s’hi aferraven amb un indissimulat orgull, oferint lliçons de democràcia i de llibertat als països que els envoltaven. Sentien llàstima per tots aquells malaurats estats que, tot i posseint constitucions més antigues i consolidades, havien d’anar-les reformant i adaptant als nous temps…
Per què no prenien com a model la seva, si era tan fantàstica que no calia modificar-la mai? Com era possible que les haguessin fet amb tan poca traça, amb tan poca previsió que calgués reformar-les? Com podien permetre’s mantenir unes constitucions tan poc fiables com la francesa, l’italiana o la Llei Fonamental de Bonn, tan matusseres que calia anar-les adaptant als nous temps cada dos per tres?
O, encara pitjor, com podien prendre com a exemple la Constitució que alguns impius, rojos i masos en sa majoria, s’entestaven en seguir considerant la mare de totes les constitucions: la dels Estats Units d’Amèrica, que es va fer amb tanta precipitació que s’ha hagut d’esmenar 27 vegades des de la seva creació, l’any 1787…!
Què n’han de saber, els altres europeus, de Constitucions? Què n’han de saber, els americans, si només duen quasi tres-cents anys de democràcia? Com pretenen voler donar lliçons, amb aquest escàs bagatge? El poble escollit per la gràcia de déu en té prou amb trenta anys, per a assolir la perfecció constitucional definitiva…
dimecres, 10 de desembre del 2008
[download#140#image]
