Contra l’obediència, Joan Maria Minguet
L’art és sinònim de llibertat
Em sembla prou evident que aquells que pensem —vull dir, és clar, aquells que no hem acceptat el progressiu procés de cloroformització o d’anestesiatzació a que ens ha estat sotmetent el poder— no podem sinó adonar-nos que els darrers temps la llibertat de pensament s’ha vist enormement reduïda, que si no et sotmets al corrent de pensament únic que ho domina tot no tan sols ets considerat un heretge sinó que reps atacs per totes bandes.
Perquè les coses són com són, perquè hi ha una única manera de veure les coses, la manera bona, aquella que permet viure sense problemes, la que et situa al costat correcte, la que evita el perill de la invisibilitat o de l’ostracisme.
Al llarg dels segles, hem tingut els predicadors de les esglésies —sobretot de la catòlica que és, per descomptat, la veritable— per dir-nos què estava bé i què no, què ens duria al cel i que ens enviaria, sense passar per la casella de sortida ni, encara menys, cobrar 20.000 pessetes, a l’infern; ara tenim els Caps de Premsa i els ideòlegs (aquests, sempre en minúscula: les seves idees són tan simples o simplistes que ni idees poden ser considerades) per dir-nos què hem de pensar i de dir.
Si són de partits de dretes, podem no fer-los cas, atès que ja sabem que la dreta és, per definició, dolenta, equivocada; ara bé, si els Caps de Premsa són d’esquerres, pobres de nosaltres que no seguim les seves directrius sense desviar-nos una unça.
Que d’esquerres no en tinguin res, que els seus discursos siguin tan antagònics dels seus actes com ho han estat des de sempre el de l’església, que facin costat al poder i als poders no té importància: el que cal és besar-los els peus, si no vols ser expatriat —o, almenys, defenestrat.
Contra l’obediència, Joan Maria Minguet
Si això es produeix en el món de la política, com no ha de (re)produir-se en el de les arts?, com no ha de ser present, potser més present i tot, en el món de les arts, on el que és correcte i el que no ho és encara és més fàcil d’imposar?, on pensar diferent és, encara, una heretgia més greu, més imperdonable —i, sobretot, més imperdonada: si ets tan imprudent de no dir el que toca acabaràs enfonsat dins el pou de l’oblit.
És per aqeusta raó que és tan convenient un assaig com Contra l’obediència, de Joan Maria Minguet, publicat per Raig Verd el mes passat.
Convenient, gairebé necessari, perquè ens hem acostumat a acceptar com a normal el que no ho és, el que mai no hauria d’haver-ho estat: que en un món tan categoritzable com és —més aviat, hauria de ser— el de l’art hi hagi qui s’hagi atorgat el dret de decidir quin és l’art veritable i quin no; que hi hagi qui no tan sols s’hagi atribuït el dret a establir una cànons sinó a convertir-los en indiscutibles, en paraula sagrada o missa dita.
L’art no només és el què ells diuen que és —i, per tant, el que ells han decidit que no ho és queda descartat— sinó que són ells i només ells qui determinen quin són els artistes realment valuosos, els que tenen dret a entrar als museus, els que cal lloar; per tant, els que cal considerar grans artistes, excloent, per descomptat, tots els altres.
Artistes acceptables (o assimilables)
Artistes que, com assenyala amb molt bon criteri l’autor, habitualment són escollits seguint un criteri essencial: el de no oposar-se al poders establerts, el de plegar-se a les seves exigències.
Quina millor manera tenen els que de garantir el seu domini, el manteniment del seu estatuts quo que escollir-los entre els que pensen més en ells —i en el profit econòmic— que no pas en les seves obres, que no pas en l’art com a necessitat expressiva pròpia, com a creació lliure i alliberadora: “Els titellaires del poder no suporten que els titellaires trenquin els fils que els fan maniobrar[1]”, pàg. 59.
Perquè del que es tracta, per damunt de tot és que res no canviï, de no perdre el control de la situació —“el nou paradigma de la cultura de masses, aquest simulacre està encaminat a aconseguir la passivitat absoluta de l’espectador, l’entreteniment alienador com a punt àlgid de la seva desactivació”, pàg. 87—, “[d’]enganyar-nos per fer-nos éssers passius i submisos”, pàg. 84.
Raó per la qual, quan es produeix alguna divergència, per més residual que sigui, el que convé, doncs, és assimilar-la, és posar-li el dogal, desactivar-la, transformar-la en inofensiva, fer-la passar pel sedàs.
O el que és el mateix, fer servir les exposicions i els museus com a mitjà d’amesellament, no només del públic sinó, també, dels artistes: “Els temps de la creació, els temps de l’art es confonen amb els de les institucions que l’alberguen, que el protegeixen, que el difonen”, pàg. 27.
Consensos
Per si no n’hi ha prou amb aquesta eina, per si encara hi ha artistes que no es deixen comprar o que no són museuïficables, el que convé mantenir costi el que costi és el consens.
Un consens convertit en incontrovertible, de fet, més encara, en dogma, en dogma sagrat, el que cal és “fer veure que aquella manera d’entendre la història és única i invariable”, pàg. 121.
Fer-ho veure i garantir la pervivència del sistema de control d’aquest consens; en assegurar-se que els que (se suposa que) entenen sobre art no es desvien ni s’oposen a la veritat revelada, convertit les universitats en submises:, en dòcils sembradores d’unanimitat: “els mètodes i la pràctica de la història i de la crítica encara es basen o bé en l’hagiografia de l’artista o bé en les lectures endogàmiques de la matèria, els col·legues sempre parlant per als col·legues[2]”, pàg. 20.
Jo diria més: en els col·legues parlant, exclusivament i hagiogràficament, dels col·legues, repetint el que els acadèmics han anar repetint una vegada rere l’altra, reforçant, doncs, la seva posició de domini, els consensos, les obediències, les consagracions de determinats artistes i enviant-ne —més aviat, condemnant-ne— d’altres a la invisibilitat, a l’ostracisme, a la inexistència: “Mites i llegendes […] que a la universitat repetim cacofònicament”, pàg. 47
Submissió
Per si l’establiment dels consensos i de la seva inqüestionabilitat no fossin, encara, suficients, el que li cal al poder és convertir la submissió en la pràctica habitual, en deixar clar que res és més desaconsellable que mossegar la mà de qui et dóna de menjar, per més aquesta mà siguem nosaltres qui l’alimentem amb els nostres impostos: “no ens queda altra alternativa que la submissió. […] Ens han dir que aquell art és bo […] I nosaltres ens ho creiem”, pàg. 40; “I nosaltres hi acudim obedients, sense capacitat crítica”, pàg. 48; “ens demanen que admirem aquell llegat amb poc esperit crític, més i tot, amb submissió i devoció”, pàg. 68.
Una submissió —o “docilitat”, pàg. 19— que, per descomptat, és del tot imprescindible per al ciutadà, per al públic, però també per als artistes; la submissió, doncs, com a garantia d’èxit, en mitjà de reconeixement i de difusió: “hi ha artistes que s’acomoden a aquests consensos”, pàg. 136.
Esforç
Segurament ens pot semblar que és molt complicat aconseguir que la població sigui submisa, si més no, que ho sigui tant, que ho accepti tot o gairebé tot sense no ja sublevar-se, que és el que seria natural, sinó sense ni alçar la veu és complicar, que la resposta normal hauria de ser la queixa.
Tan sols cal recordar com els polítics independentistes ens van enganyar —per no dir, trair— amb el Primer d’Octubre i com continuen als seus llocs de lideratge, gosant fins i tot donant-nos lliçons que la majoria dels independentistes accepta com si fossin nadons de bolquers, per adonar-se que de complicat no ho és gens; que el fanatisme orb de la futbolització —“els penals contra el meu equip mai ho són; els del rival, sempre”; el que és el mateix: “la culpa sempre és dels altres (de Madrid) i no pas nostra”— ha produït els efectes que es proposaven.
Com els ha produït haver llaurat, des de fa dècades, la llavor del Mínim Esforç Possible, del que en podem dir del senseesforcisme.
D’haver-la llaurat en tots els àmbits i, també, en el de l’art i la cultura: “No, no volen esforçar-se davant d’obres, de pel·lícules o accions que els interroguen des de llocs als quals no estan acostumats”, pàg. 95.
Quan, res no és —si més no, no hauria de ser— més evident que, tal com remarca Minguet, l’art no pot existir sense esforç: “L’art requereix esforç, de vegades la seva aprehensió fa mal, ha de doldre, cal que produeixi preocupació[3]”, pàg. 96.
Qüestió
És per tot això que la proposta de l’autor —dic ‘proposta, ja que ell mateix afirma que no es pot parlar de ‘receptes’: “No puc donar receptes perquè hi ha coses que només intueixo i a penes sé formular”, pàg. 212— és la que defineix el títol de l’obre: oposar-se a l’obediència, posar en qüestió “la mansuetud en què es mou el sector artístic, […] l’acceptació tàcita d’unes jerarquies i d’uns valors[4]”, pàg. 129.
O el que és el mateix, apostar per —per no dir, més concretament, fer apologia de, raonada més apologia—la “voluntat de dissidència política i social”, pàg. 49, d’un “art que destorba, pertorba, molesta, activa o transforma la ment de qui el veu, pensa i fa pensar, revela, es rebel·la, trenca, subjuga sense distreure. […]que incomoda la institució”, pàg. 54.
Per tant, oferir “noves mirades, gens oclusives, alliberadores, objectores del que els consensos han fabricat[5]”, pàg. 60, deixar clar que “hem d’exercitar la memòria rebel”, pàg. 69, que “en realitat tot depèn de nosaltres”, pàg. 93, que “l’artista té l’obligació de contribuir a la ruptura d’estructures que només per inèrcia segueixen presents”, pàg. 17.
Que, si volem ser lliures i no esclaus de l’únicopensament, que si no obrim els ulls i miren cel amunt, que si no acceptem deixar de sotmetre’ns al que decideixen els altres per nosaltres —per nosaltres però, i aquest punt és essencial, per ells, per mantenir els seus interessos i la seva dominació— estem renunciant a la nostra humanitat; que convertim la (teòrica) democràcia en una entelèquia abaltida.
Que l’art —i, qui diu l’art, diu qualsevol creació personal, tan si és espiritual com material— i la vida tan sols tenen sentit, raó i objectiu si el convertim en un qüestionament, en una (re)interrogació constant, personal i intransferible, indòcil i insubmisa, en un permanent exercici de plantejament; de plantejament i de replantejament i, per tant d’alliberament i de realliberament, perquè la cleda o la gàbia, per més que ens assegurin que és d’or, cleda o gàbia és.
Dir no
Una interrogació permanent que, per suposat, abans que res suposa dir no. Dir no a les mentides, a l’edulcoració artificial, a l’equidistància cloroformitzadora, al ‘tot està bé’, al ‘ens en sortirem’, al ‘deixa’ns-ho a les nostres mans[6]’; perquè si ho fem, si abdiquem al nostre bé més valuós, a la nostra sobirania—sobretot, a la sobirania del nostre pensament, dels nostres gustos i disgustos[7]— estem abdicant del que ens confereix la nostra personalitat; en definitiva, del nostre ésser; de l’ésser, simplement.
Perquè ésser —i, per tant viure, no pas passar per la vida, infraviure— implica mantenir no tan sols una mirada pròpia sinó, encara més, una mirada inquisidora, rebel, sempre amatent a dir ‘No!’, en veu alta i clara, sempre amatent a oposar-se a qualsevol obediència, a qualsevol consens al qual no hàgim establert entre tots.
A dir ‘No!’, com ho fa Minguet, per oposar-nos, categòricament, al conjunt d’imposicions que ens converteixen poc més que en titelles; i, el que és pitjor, en titelles que ni tan sols som conscients del “simulacre”, pàg. 102, no som conscients que ho som; que són d’altres els que guien o dirigeixen els nostres fils; els fils que ens lliguen de mans i de peus.
Dubtes
Atès que entenc que oposar-se al consens i a l’obediència, en el món de les arts però també en qualsevol altre implica —o, més aviat, obliga a— assenyalar allò que no comparteixes del que llegeixes, i que el mateix autor qui ens hi convida, haig de dir que el que em genera més dubtes de l’assaig són alguns dels exemples[8] que escull com a mostra “[d’]aquest art que destorba, pertorba, molesta, activa o transforma la ment de qui el veu, pensa i fa pensar, revela, es rebel·la, trenca, subjuga sense distreure. Aquest art que incomoda la institució”, pàg. 54.
No acabo de combregar amb aquesta idea que ni la raó o l’objectiu primordial de l’art hagi de ser incomodar ningú, públic o institucions.
Crec, més aviat, que el que ha de ser, per damunt de tot és lliure. Que tan sols sent lliure, absolutament lliure, pot ser alliberador.
Oblidar-se dels titellaires
Estic d’acord amb que “vivim en una societat farcida d’impostures i de correccions sobrevingudes”, pàg. 35, ara bé, em fa por que partir de la voluntat d’oposar-se al que es fa, d’incomodar, més que fer-nos lliures suposa seguir el joc als titellaires.
Seguir-lo a la contra més seguir-los el jo; si més no tenir present els titellaires, massa presents, de fet; actuar com a reacció al que els fan o volen per la qual cosa no deixem de caure —almenys, de donar tomba al voltant—del mateix parany que hauríem d’evitar.
No crec, doncs, que es tracti —o que es tracti, per damunt de tot— “de generar unes imatges tan incòmodes que sigui impossible de pensar que un col·leccionista les tindria penjades al menjador de casa. I que, posteriorment, un museu tampoc les inclouria a les seves col·leccions”, pàg. 77, sinó de generar les imatges o obres artístiques que la nostra manera de veure i de viure el món ens exigeix.
Entenc que més que d’oposar-se a res, del que es tracta és d’alliberar-se per complet, fins i tot de la voluntat de lluitar contra els consensos; que serà aquest alliberament complet, incondicionat, el que esdevindrà la més eficaç eina, artística, vital, social, política, de lluita contra l’obediència —contra totes les obediències.
***
[1] “la crítica orgànica sempre ha preferit els artistes dòcils, els que no veuen els fils del titellaire, per davant d’aquells que originen algun tipus de dissensió”, pàg. 131; ; “Quan l’artista talla els cordills, el titella deixa de ser un titella i es produeixen les incomoditats”, pàg. 123.
[2] “Tenien el poder aleshores i el mantenen ara, per consensos acadèmics i museogràfics”, pàg. 38.
[3] “les seves obres i les seves accions són interrogants que demanen de nosaltres un esforç, una voluntat premeditada de discutir, és a dir, d’entrar en la voràgine del coneixement”, pàg. 147; “La seva instal·lació demana l’esforç del visitant, no l’assumpció epidèrmica d’unes formes o relats”, pàg. 151.
[4] Un convit “[a]l dissens. És a dir, [a] acabar amb consens entre l’artista i tots els actors (o actants) que arrossega”, pàg. 213.
[5] “abandonem la passivitat i contemplem una actitud activa, crítica, dissident per part del receptor”, pàg. 93; “I dels reptes mai no és bo fugir-ne”, pàg. 193;
[6] “Les arts no s’han de venerar, s’han de prendre, políticament parlant”, pàg. 93; “Si la cultura no ens incomoda ni —si convé— ens irrita, ja podem anar cridant que els carrers seran nostres”, pàg. 111; “si l’art no s’entén com a dubte és, d’immediat, resolució innòcua”, pàg. 158;
[7] “L’art del present només pot ser una font de perill si fuig rabent dels consensos que arrosseguem, i també si els que expliquem l’art […] coincidim amb [una] mirada alternativa”, pàg. 29; “Potser aquesta és, ben mirat, una de les raons substancials de l’art: interrogar llocs, coses, fets històrics i persones, i proposar-nos lectures que passen desapercebudes si no hi pares atenció”, pàg. 176; “Res no li escau, a tot l’àmbit de l’art, sinó la seva conflictivitat”, confirma Xavier Bassas al seu pròleg, pàg. 17.
[8] “em refereixo a uns supòsits que no són impostures”, pàg. 54.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades