Aloma, Mercè Rodoreda
Tornar als clàssics suposa un enorme plaer; el plaer d’obtenir certeses. Si més no, d’una certesa: l’esforç per crear literatura de qualitat paga la pena; potser no assegura la immortalitat, mes ofereix alguna possibilitat d’atènyer-la.
Una immortalitat que, per descomptat, està lligada íntimament amb la universalitat: amb el fet d’escriure des d’un lloc en concret i mitjançant una llengua concreta, en el nostre cas, en la tan desemparada i damnificada llengua catalana, però amb els ulls posats a l’horitzó, adreçant-se a qualsevol lloc i a qualsevol lector, tingui la llengua que tingui.
Aloma
Si estem disposats a submergir-nos-hi amb la mirada atenta, sent conscients que l’argument és un mitjà per dur-nos més enllà, per parlar-nos no pas d’una vida, sinó de la vida en general, Aloma, de Mercè Rodoreda és un d’aquelles obres que ens acull amb els braços esbatanats, que ens ofereix molt més del que pot semblar d’entrada.
El primer que cal dir és que, al contrari del que s’indica sovint, no és una novel·la realista.
Més exactament, que no és —que és més que— una novel·la realista; que és, per descomptat, una novel·la que reflecteix, i d’allò més bé, la societat del seu temps (la de la postguerra espanyola, en una Catalunya doblement devastada) mes que, alhora, i encara més, la psicologia o la condició humana dels seus personatges.
L’ànima i la condicició humana d’Aloma, per començar —la primera dona rodorediana que pateix els efectes anihiladors dels contactes amb els homes, amb la masculinitat dominadora i egoista— però, també, de tots els personatges que l’acompanyen, que comparteixen la seva existència amb ella: Anna, Joan i Robert.
Personatges que, talment com els de les tragèdies greges antigues, són perseguits implacablement per un fat del qual no se’n podran desempallegar; per un fat que, al contrari dels antics, no té res de diví o de sobrenatural, sinó tot de terrenal, de quotidià, de producte d’una societat i dels seus convencionalismes.
La qual cosa, és clar, converteix la seva tragèdia en encara més trista, en encara més absurda, en encara més desesperant: no tan sols pateixen sinó que, com ens succeirà a tots nosaltres, passaran sense deixar cap rastre.
Els detalls
Com s’esdevé amb les obres dels grans autors, dels que romandran, si tenim la voluntat d’extreure tot l’enriquiment que aporta la literatura de Rodoreda ens cal aprendre —reaprendre, potser?— a fixar-nos molt bé en tots els detalls; fins i tot —o potser sobretot— en els més ínfims; en els que poden semblar-nos els més ínfims; en els que pot fer-nos la impressió que són superflus o embellidors.
Perquè són aquests detalls els que, sens dubte, confereixen la major part del seu vigor i la seva pregonesa a l’obra —i, dins de l’obra, a la paraula, que és el nucli i la raó de tot, el nus gordià que li permet desplegar la seva enorme potencialitat— de l’autora de Sant Gervasi.
Sense aquests petits detalls o matisos, sense la seva poeticitat, ens quedaríem no només a mitges sinó a l’escapça.
Poeticitat, prosa poètica, perquè, com s’esdevé amb la poesia de debò, el dir de Rodoreda és molt més que un dir, és un dir per damunt —o més enllà— del dir; és un dir que no es basa, que no es pot basar, en el significat que les paraules tenen als diccionaris sinó en el significat que la paraula assoleix en l’obra, en el seu més dir o sobredir, en el seu sentit metafòric.
Aquell pobre gat
És per això, i no pas per cap raó, diguem-ne, embellidora, que, tot just després de la frase inicial (“L’amor em fa fàstic!”) —que és no tan sols una declaració de principis sinó un resum del llibre— que ens diu: “Havia pensat tota la tarda en aquell pobre gat”, pàg. 49/ 7[1].
Un esment al gat que donarà pas a una descripció, igualment poetitzada, igualment metafòrica de la casa —i, sobretot, del jardí— on viuen i a l’explicació del nom de la protagonista, que és tan essencial com la casa i el jardí.
Mes, com que l’esment del gat no és no casual, torna a aparèixer tot just una mica més endavant.
En una successió de paràgrafs —més aviat, hauríem de dir-ne un sub-capítol o, potser amb major precisió, una escena— que, sense que ens sigui possible saber-ho en aquest moment inicial, resumeix, avança o pronostica, poèticament o metafòricament, la història que llegirem.
En una finestra hi havia un gat negre assegut. L’altre era blanc. La primera vegada que l’havia vist, aquell dia que amb el mànec del rasclet feia caure fulles grogues d’una branca, ja tenia un blanc empastifat de bèstia abandonada. Havia saltat de la paret i quan ella es va girar per mirar-lo va recular esporuguit. Però es va avesar a anar al jardí. S’estava quiet en un racó, estirat sobre un tou de fulles seques, i al més petit trepig obria els ulls —uns ulls verds, amb les nines fosques, partides per una ratlla negra. Aviat va tenir la panxa molt grossa. Caminava a poc a poc i feia uns miols que a penes es sentien. De vegades es quedava aturat com si no sabés on anar, amb una pota del davant arronsada.
[….]
Malgrat aquella guerra sorda el gat seguia anant al jardí. Si veia algú fugia; quan el jardí estava desert tornava al seu racó, vora les flors de senyoreta. Va tenir els gatets i ningú no va saber on els havia amagats. Hi anava cada dia una hora o altra una mica més brut i una mica més magre.
[…]
Va passar més d’un any. El gat sempre feia aquell posat de resignació i tenia una gatinada rera l’altra. Un matí van trobar gatets darrera d’una llata, al costat del galliner.
[…]
La cua se li pelava. Li van sortir crostes a les orelles. Però els gatets l’esperaven desficiosos i s’amorraven a les mamelles petites i espremudes.
Van estar una temporada sense veure’l i van pensar que algú l’havia recollit. Fins que un dia es van adonar que estava mig adormit a dalt de la paret del capdavall del jardí. Aloma va pujar al banc i se li va acostar. Li va veure els ulls estriats de sang. El gat va fer un miol molt feble i va baixar com va poder, per l’heura. Tenia una pota trencada. Quan Aloma es va ajupir per mirar-li el mal, va recular tot d’una i va esbufegar rabiós.
—Encara no s’ha mort? —deia Joan cada matí quan obria els finestrons.
Gairebé no es movia del jardí. Tomava a engruixir- se. Estava clapat de mal i deixava un coixí de pèl a tot arreu on s’ajeia. L’altre va saltar al jardí una tarda de fred i de vent. Era blanc i negre, superb, amb el coll gruixut i la pell llustrosa. Es va acostar a la gata a poc a poc i Aloma, que els mirava des de la finestra, va veure que la gata s’anava arraconant. Va provar d’enfilar-se al taronger, però estava acabada i es va posar a vomitar amb unes grans extremituds. El gat no la deixava. Era una persecució tenaç, i els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Aviat va ser negra nit i Aloma va tancar la finestra. Li havia vingut mareig.
L’endemà van trobar la gata estirada al carrer, encarcarada. El vigilant l’havia matada d’un cop de garrot entre les orelles mentre estava gatinant. Pàg. 51 i ss./ 9 i ss.
Més enllà del dir
Com totes les obres que conviden a ser llegides i rellegides, Aloma es pot plantejar i veure de moltes maneres, des d’angles ben diversos.
Raó per la qual la millor forma de llegir-la consisteix en mantenir-se ben obert, permetre que l’obra et vagi dient el què t’ha de dir, deixar que et vagi amarant a poc a poc.
Tenint sempre present, però, que l’argument o la història tan sols és una part del que hi trobarem, del que l’autora ens diu sense dir-nos-ho, ens diu més enllà del (simple) dir.
Estar (ben) atent
És per això que, per llegir en les condicions més òptimes aquesta novel·la —com, encara més, les posteriors de l’autora— el que ens cal és mantenir-nos atents, no distreure’ns ni un segon, no permetre que res se’ns escapi, que res passi desapercebut.
Perquè en la literatura de l’autora de Vint-i-dos contes no hi falta res però tampoc no hi sobra res; no hi ha res de superficial; tot té la seva raó o la seva funció.
Per una banda, perquè era una escriptora molt exigent i metòdica, molt curosa, que tenia ben clar el què volia fer i com fer-ho; que havia llegit molt i molt bé i, per tant, sabia que la literatura és una catedral amb molts vitralls.
I que els vitralls han d’il·luminar-se —més aviat, retroil·luminar-se— els uns als altres.
Si ho volem dir d’una altra manera, més rodorediana, han d’emmirallar-se els uns en els altres.
Per una altra banda, perquè em sembla obvi que hi ha una part dels que els artistes inclouen en les seves creacions que prové del seu inconscient, que brolla, sense voluntat, dels bagatge cultural i vivencial de qui crea.
Una part molt més considerable o important del que la majoria dels acadèmics i academitzants creuen, alguns d’ells molts més obsessionats en descobrir que no pas en veure o trobar.
Romanticisme
Referir-se al romanticisme, en parlar de la Rodoreda pots semblar una heretgia, i amb tota la raó del món: per poc que la llegim amb cura, ens adonarem que la seva manera de veure el món —un manera de veure producte o resultat de la seva manera de viure-la; mes no és, ara, el moment d’exposar això— és antiromàntica.
De veure el món i, sobretot, l’amor.
Per a gairebé totes les dones de les seves obres, l’amor no tan sols no és el que omple i fa feliç les seves vides —que no acaben mai amb un Happily ever after— sinó que és el que les encamina cap a la desgràcia; per a elles, l’amor no és un premi sinó un càstig[2]; el que les encaminarà envers la tragèdia.
Un càstig que, a més a més, no han fer res per merèixer; que els cau al damunt com una damnació, com un fat invencible que les anorrea.
Ara bé, hi ha una part del romanticisme que sí que han heretat les seves obres, la seva manera d’escriure —i de descriure: aquell que lliga la natura i els personatges.
Més exactament, les manifestacions de la natura i els sentiments o sentir dels personatges: acostuma a ser la natura, el reflex del món natural, el que ens descriu —almenys, avança— l’estat anímic dels personatges.
La natura parla per ells, s’encomana del seu estar i, sobretot, del seu sentir, i ens el transmet.
La natura
Els esments a la natura, curulls de poesia (i de poeticitat), serveixen per donar a conèixer els estats d’ànim dels personatges.
Més que per donar-los a conèixer, per configurar-los o preconfigurar-los: les descripcions o anotacions, belles i líriques, ens permeten saber el que senten els personatges fins i tot abans que ells ho sentin; si més no, abans que en siguin conscients.
És per això que cometríem una errada monumental si, tot considerant que aquests paràgrafs de prosa poètica compleixen, com en tants d’autors menors, una simple funció d’adornament, ens els salten, convençuts que no aporten res a la història, a la vida dels personatges.
Sense aquests paràgrafs, la seva manera de ser, el seu esperit, en definitiva, la seva condició humana quedaria pregonament afeblida.
El lloc
Per a l’autora, els personatges i el lloc on viuen estan íntimament lligats. Més, encara, podríem afirmar que són fruits del lloc on viuen.
Emprant una imatge que estic convençut que hauria complagut Rodoreda, no tan sols són el(s) fruit(s) del(s) lloc(s) on han viscut sinó que, com les flors i, encara més, com els arbres —tan importants en la seva obra—, hi tenen les seves arrels: és el contacte amb la terra el que els permet ser qui són, el que els permet continuar sent qui són.
És per aquesta raó que per a Aloma la possibilitat d’haver de vendre la casa és tan terrible, que el temor de perdre-la esdevingui per a ella una amenaça tan terrorífica: perquè, amb la casa no perdran tan sols un lloc on viure, el lloc on han viscut des de fa tants anys —en el seu cas, el lloc on va néixer i on ha viscut sempre; el que l’uneix al seu germà mort, Daniel—, sinó la seva manera de viure; de viure i de ser: el seu ésser al món.
Pèrdua
Quan es perd el lloc on viuen —o quan es destrueix, com en el cas de Mirall trencat— el que es perd no és una residència sinó tot un univers; l’univers que dóna coherència (i sentit) a la seva existència, al que són.
Pel que fa a Aloma, amb la venda de la casa, la pèrdua del paradís de la seva infantesa esdevé no tan sols definitiu sinó del tot irreversible.
Amb la diferència que Eva, en tastar la fuita prohibida i ser expulsada de l’Edèn, ho és en companyia d’Adam, mentre que la protagonista d’aquesta obra no li queda ni aquest consol, atès que ha d’abandonar-lo tota sola: “Com enyoraria els petons fets amb tota l’ànima i com trobaria a faltar una veu que ens les hores fosques li digues: estimada. Les llàgrimes li queien galtes avall. […] I Aloma es va perdre carrers avall, com una ombra, dintre de la nit que l’acompanyava”, pàg. 166/ 141, (els subratllats són meus).
El jardí
Si la casa és el seu món, el jardí —que no pas per casualitat (res és casual, en l’escriptura de Rodoreda) ja apareix al primer paràgraf— és el seu oasi, el lloc on no tan sols floreixen les flors i els arbres sinó també les il·lusions, ell lloc on: “hi havia una gran quietud com si cada dia fos diumenge”, pàg. 49/ 7 (el subratllat és meu).
El lloc on hi “passa[…] més aire”, on “[e]l taronger […] tenia les fulles més verdes” i “els rosers feien més roses”, Íd.; on, quan el seu germà era viu “respira[v]en junts aquella olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar”, pàg. 51/ 9; on, si no fos per les prohibicions de la seva família, li agradaria “llegir el llibre [que havia comprat], asseguda en el banc, sota les branques de la morera”, pàg. 56/ 15; on li plau tant “mira[r] les estrelles: «si és que n’hi ha»”, pàg. 56/ 16; …
Tan cabdal és que, quan surt de casa, no pot sinó fixar-se en els altres jardins, ja siguin de cases properes o de la ciutat: “En un jardí feien foc i es sentia l’espetec dels branquillons”, pàg. 50/ 8; “Anava carrer avall respirant l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi”, pàg. 53/ 11.
Més enllà del jardí
El fet que el seu jardí sigui un lloc entre llocs, el lloc on Aloma se sent més ella mateixa, on pot respirar[3] i reprendre alè quan li cal —i no són pas poques les vegades que li cal[4]— i que això faci que en cerqui d’altres en sortir de casa, no ens ha de fer oblidar que els jardí i els jardins són un mitjà d’alliberament.
O el que és el mateix que, tan aviat com és a l’aire lliure, en cerca arreu, encara que siguin metafòrics: a qualsevol lloc on hi ha una flor, un arbre o un xic de cel: “A dalt d’una paret molt vella hi havia un gruix de molsa i al mig del carrer, en un sot ple d’aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. Més enllà, vora de la casa nova, les branques del desmai a penes es movien. Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel”, pàg. 50/ 8.
Jardins o substituts de paradisos perduts on s’hi sent reflectida.
O, potser, més que no pas reflectida, acollida: “Quan va arribar a la primera travessia es va posar a caminar amb més calma. A la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc”, pàg. 52/ 11; “Se’n va anar Rambla avall. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí”, pàg. 54/ 12; “Caminava contenta perquè s’havia adonat que els arbres ja tenien brots nous”, pàg. 55/ 14.
Els sons
No crec que descobreixi res —tot i que tampoc és, per descomptat, tampoc el meu objectiu, sinó tot just ajudar a veure— si dic que Rodoreda és proustiana, que a ella els sentits tenen una importància primordial, sobretot els de la vista, l’olfacte i l’oïda.
Raó per la qual en llegir-la, convé que ens fixem en aquesta mena de referències.
I, en primer lloc, en els sons.
Així, sabrem que, ja de ben petita, en aquell temps en que tot encara era possible, en que no tots els paradisos s’havien perdut, en que els somnis li obrien totes les portes al davant (les mateixes portes que l’edat adulta li tancarà), ja li convenia més la calma que no pas “la gatzara”: “—No crideu tant, que Aloma dorm”, pàg. 50/ 8.
Una manera de ser que l’acompanyarà sempre i que l’autora ens anirà recordant, ací i allí.
Sobresalts
Per una banda, hi ha els sons forts i inesperats, que no tan sols la desplauen sinó que la neguitegen, potser perquè la posen en contacte directe amb la realitat, amb el món d’enfora, amb el que l’espera un cop surt del jardí (i, per tant, de la infantesa): “El soroll del reixat la va sobresaltar: havia sortit d’amagat del nen i va tenir por que l’hagués sentida”, pàg. 50/ 8; “Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel”, Íd.; “Les frontisses van grinyolar. Les hauria d’untar amb oli”; pàg. 59/ 18; “els miols es barrejaven amb el vent que xisclava”; pàg. 52/ 11; “La Rambla s’havia animat molt, es sentia una gran cridòria”, pàg. 55/ 14.
Tots aquests sons, a més d’incomodar-la, esdevenen presagis del que vindrà, del que li espera.
Bressoleigs
Per una altra banda, hi ha els sons, en alguns casos, absències de sons, febles o suaus: “Però la casa estava quieta i, després d’escoltar una estona, se’n va anar carrer avall”; pàg. 50/ 8; “En un jardí feien foc i es sentia l’espetec dels branquillons”, Íd.; “el bressoleig del tren va abaltir-la”; pàg. 53/ 12; “El carrer estava desert. De tant en tant passava un tramvia tocant la campaneta. […] Feia un moment que darrera la remor de la pluja sentia una música que s’anava enfortint a mida que caminava. Es va aturar, clavada a la paret, mal protegida de la pluja per un balcó”, pàg. 57/ 17 (els subratllats són meus).
En aquest cas, són sons que d’entrada la calmen, que li donen la sensació que tot segueix com sempre, que les seves il·lusions i somnis es mantenen dempeus, però que van desembocant en altres sons —i, per tant, altres moments i condicions[5]— poderosos, més desestabilitzadors[6].
Indicis
Com en qualsevol gran obra —i, tot i que no és la millor de la seva autora (per al meu gust, ho és Mirall trencat, que pot competir en igualtat de condicions amb qualsevol de les creacions literàries del segle XX; és Rodoreda és la nostra Virginia Woolf; la nostra Katherine Mansfield— Aloma no tan sols permetia sinó que gairebé imposaria una anàlisi literària (en realitat, un assaig) de moltes pàgines, que tendís a la infititud.
Mes entenc que haig d’acabar-ho indicant unes quantes de les frases que em semblen cabdals per arribar al més pregon de la novel·la, per fer-nos-la nostra, per treure’n el màxim fruit possible; per saber què li espera a la protagonista més endavant.
Per dir-ho en d’altres paraules, aquelles frases en les que hem de fixar (i d’interpretar, sempre en cursives, sempre entre cometes: a la nostra manera, d’acord amb la nostra sensibilitat; deixant que els diguin el que ens han de dir a cadascun de nosaltres, no pas forçant-les a fi d’extreure’n alguna interpretació categòrica o universal, que, com a tal, serà falsa o almenys falsejable) si volem assolir el més enllà de l’argument.
Per evitar excessos, totes elles les extrec del primer capítol, fonamental, on ja hi és tot, en miniatura.
“La casa de seguida va semblar més senyora”; pàg. 49/ 7; “el jardí. Abans tenia una porteta de fusta i si el qui hi entrava era massa alt s’havia d’ajupir una mica”, Íd.; “L’hora era bona de respirar”, pàg. 50/ 8; “Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat. Ho havia anat esquinçant tot, a fora plovia, i el vent, de tant en tant, girava la pluja contra els vidres. Els papers es van tornar cendra i Aloma va plorar tota la nit”, pàg. 50/ 9; “Joan deia que Daniel s’havia matat perquè els llibres l’havien fet tornar boig. La vida era una cosa esgarrifosa”, Íd.; “quan el jardí estava desert tornava al seu racó, vora les flors de senyoreta”, pàg. 51/ 10; “S’havia quedat enlluernada”, pàg. 52/ 11; “n’hi havia que pensaven que el món no tenia remei”, pàg. 54/ 13; “«Que en sóc de ruca…. si no hagués comprat el llibre ara no hauria de patir.»”, pàg. 56/ 16; “Quan havia parat de córrer entre la gent que cridava havia vist que el cel estava molt ennuvolat”, Íd.; “Es sentia plena de tendresa com si les coses haguessin canviat”, pàg. 58/ 18; “Al capdavall bé haurien hagut de rentar la roba abans de fer les vores perquè no s’encongís i les cortines no quedessin curtes a la primera bugada. Li feia il·lusió de pensar que quan obriria els finestrons la claror entraria a través de la tela fina. Les volia arrugades de dalt a baix; ja feia un mes que havia comprat les barretes”, Íd.; “Tenia ganes d’estar sola pàg. 59/ 19; “amb en Joan hem pensat que podríem posar les cortines a la cambra del meu germà”, Íd.; “Em compraré un llibre, va pensar, «una novel·la d’aventures, sense enamorats.»”, pàg. 54/ 13; “De seguida va veure que no arribava a quatre pessetes. «Una mena d’amor.» L’hauria d’amagar bé. «No em deurà agradar, però no puc estar una hora triant.» Li feia vergonya fullejar-lo. A l’últim va pensar: «No ho duc pas escrit a la cara que sóc una noia; podria ser casada, i, si ho fos, podria llegir els llibres que volgués.» Feia molt de temps que tenia ganes de comprar un llibre que no s’assemblés als que el seu germà li feia llegir”, pàg. 55/ 14.
***
[1] Tant en aquest cas com en tots els altres, la primera referència correspon a l’edició de les Obres completes, Edicions 62, 1976; la segona, a la “Col·lecció universal de butxaca El Cangur”, Edicions 62, 1977.
[2] Ho hem vist en la frase inicial, “L’amor em fa fàstic!”, i ho tornarem a veure molt més endavant: “«Quin fàstic, l’amor!»”, pàg. 147/ 119.
[3] “L’hora era bona de respirar”, pàg. 50/ 8; “Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda”, pàg. 53/ 11.
[4] “Aviat va ser negra nit i Aloma va tancar la finestra. Li havia vingut mareig”, pàg. 52/ 11; “El cel era baix, i costava de respirar”,pàg. 56/ 15; “Els cucs de seda eren tous i descolorits […] Quan els tocava s’arronsaven i només de pensar-hi li venia una mena de mareig. Hi havia moltes coses que li repugnaven. Però, fet i fet, devia ser com tothom”, Íd..
[5] “No li parlaria mai més, amb aquella veu xopa de tendresa, de les coses que li agradava fer”; pàg. 50/ 9.
[6] Hauria de referir-me, igualment, a la importància de les olors. Tanmateix, per evitar allargar-me més del comte em limitaré a transcriure’n alguns: “L’aire arrossegava una mica de fum i Aloma gairebé va aturar-se: «És l’olor que agradava més al meu germà.»”; pàg. 50/ 8; “Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquella olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar”; pàg. 51/ 9.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades