Amb la seva celeritat i perspicàcia acostumada, el govern espanyol es va assabentar de l’existència de la crisi econòmica quan en tenia constància fins la darrera tribu desconeguda de l’Amazònia. Tanmateix, ho compensà sobradament prenent les decisions més encertades i eficaces que podien imaginar-se… Mentre d’altres països europeus, més primaris i irreflexius, com Alemanya i França optaven per invertir en l’enfortiment de la indústria i la sostenibilitat de les seves empreses, l’estat espanyol els donava una nova lliçó d’estratègia, apostant per deixar actuar lliurement les forces del mercat, concedint ajudes a les entitats financeres i gastant-se els diners que no tenia en obra pública.
La majoria dels seus socis de la Unió Europea van rebre la seva genial iniciativa amb mostres més que evidents d’escepticisme: la lògica més elemental no exigia recolzar i garantir els sectors industrials de l’estat, en comptes dels financers o especulatius? No asseguraven els manuals més elementals que la millor manera —i quasi l’única en temps de dificultats— de garantir l’estabilitat econòmica d’un territori consistia a fonamentar i consolidar el sistema productiu?
Els pobres, immobilistes i poc imaginatius com són, no van ésser capaços de valorar prou exactament la magnífica i innovadora estratègia de l’executiu de Rodríguez Zapatero… No van saber veure com n’era de valenta i d’agosarada la seva aposta per giravoltar les teories econòmiques convencionals: potser els alemanys, tan rutinaris i cap quadrats, o els francesos, tan cofois de la seva grandeur i tan amics de mirar-se el melic, no serien capaços de marcar el camí vers la nova era de l’economia mundial, però els espanyols —ah, els espanyols…!— sí! Ells mostrarien al planeta sencer quin havia d’ésser la ruta infal·lible cap a la recuperació i el creixement.
Com podien pretendre, a més, aquells antics estats altament industrialitzats i il·lustrats, donar consells a l’economia europea —i occidental— que més quantitativament i veloçment havia crescut al llarg dels darrers deu o quinze anys? Si l’estat espanyol havia aconseguit aquell miracle apostant quasi en exclusiva pel turisme i l’especulació immobiliària i financera, com havia ara de canviar de model?
Que ho fessin ells o la Gran Bretanya, que s’havien entestat cegament en seguir invertint en una indústria productiva (de rendiment segur però modest) es podia entendre… Al cap i a la fi, si s’havien mostrat temorosos —per no dir covards— i altament conservadors en èpoques de bonança econòmica, com se’ls podia exigir ara valentia?
Però no podien pas pretendre que l’estat espanyol, que tan coratjosament s’havia llançat temps enrere a la pràctica de l’esport de l’economia de risc i aventura, se sotmetés a la seva disciplina poruga i mancada de visió de futur… Pobres europeus que encara creien el la faula de la cigala i la formiga, per què no aprenien d’una vegada i seguien l’exemple espanyol?
El temps, no cal dir-ho, els ha donat la raó… Ha convertit l’estat espanyol en el líder econòmic de la Unió Europea: líder en destrucció d’empreses, en tant per cent d’aturats, en inflació, en descens del PIB, en mantenir el seu decreixement semestre rere semestre…
Sortosament per als catalans i catalanes, José Montilla ha sabut veure-hi clar i no ha dubtat en fer seves les tan sàvies receptes del seu Germà Gran espanyol, assegurant, durant el ple sobre la crisi, que el Govern invertirà fortament en obra pública per a redreçar l’economia… Al·leluia! Al·leluia! Al·leluia!
dijous, 25 de febrer del mmx
Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat a Opinió Nacional, el 2 de març del 2o1o
