S’ha repetit fins a l’extenuació que cada poble té els polítics que es mereix. Amb la irrupció i l’extensió de la consciència sobiranista que ha tingut lloc els darrers anys s’havia creat l’esperança —i la il·lusió— que aquesta realitat podria canviar. Les CUP dugueren a la pràctica un sistema de funcionament de base assembleària que permetia recobrar el significat de la democràcia i de la representació política. Un aprofundiment del sistema electoral que feia factible que l’expressió democràcia participativa deixés d’ésser un oxímoron.
Uns principis fonamentals que, afortunadament, eren recollits i reforçats per l’adveniment de les dues noves formacions polítiques independentistes sorgides durant l’actual legislatura. No pot ésser més satisfactori i esperançador que totes dues estableixin els seus documents constitutius la seva voluntat de basar-se en un model diàfanament democràtic. Models que confereixin a l’elector alguna funció més que la de limitar-se votar els seus representants cada quatre anys, per esdevenir la resta del temps una mena de convidats de pedra.
Així, Solidaritat Catalana per la Independència estableix al seu decàleg que són “un moviment ciutadà de base democràtica, on tots els adherits poden votar i ser votats com a candidats i que pren col·lectivament les decisions transcendents. Aquest model d’organització és l’únic que afavoreix la cultura de l’esforç, del treball, i l’elecció dels millors, els elegits democràticament pels adherits”.
Per la seva banda, Reagrupament Independentista, en el seu full de ruta, titulat Organitzant el nostre futur lliure és mostra encara més ambiciós i participatiu, apostant directament per un sistema de llistes obertes (en realitat, l’únic que podríem definir com a democràtic i verament representatiu): “En les eleccions al Parlament de Catalunya, els electors podran triar entre tots els candidats que es presentin sense restriccions pel fet que pertanyin a llistes de partits diferents.”.
Ambdues formacions, doncs, es proposen demostrar que elles si són l’alternativa, que si representen, de debò, aquell aire nou que prometia ERC ja fa uns anys, com a garantia de renovació de la terbolesa política regnant. Una renovació tan efectiva que ha comportat l’empantanegament definitiu del presumpte oasi català.
Afortunadament, Reagrupament i Solidaritat ens ofereixen la possibilitat de recobrar una confiança que crèiem perduda… I bé que ens ho vam demostrar l’Onze de Setembre, sumant-se a les altres forces polítiques en les ofrenes florals a Rafael Casanova, mentre s’impedia el pas a la resta de la ciutadania, a aquells que asseguren representar… És clar: una cosa és que creguin en la democràcia participativa i una altra ben diferent és que la practiquin… o que es mesclin amb depèn de qui!
diumenge, 10 d’octubre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
Comparteix
Publicat a Tribuna.cat, l’11 d’octubre del 2o1o
