Per a qualsevol persona amb quatre dits de front que no es deixi obnubilar pel partidisme sembla obvi que hi havia raons de sobra per a convocar la vaga d’ahir: la major part dels drets laborals que s’havien anat aconseguint al llarg dels darrers cinquanta anys han estat dinamitats per les draconianes receptes que la UE i el govern espanyol han insistit en aplicar a la crisi.
Receptes que parteixen d’un principi tan simple com fal·laç: facilitant el comiat dels treballadors les empreses es decidiran a contractar més i l’economia es podrà recobrar. Les dades demostren el contrari: en comptes d’augmentar les contractacions, les dues successives regularitzacions laborals —del PSOE i del PP— no han fet més que augmentar el nombre d’aturats en proporcions més que preocupants. Per als assalariats, fer-nos al carrer i manifestar el nostre profund malestar —“No volem pagar una crisi de la qual no en som responsables!”—, més que no pas una opció, era una necessitat.
Tanmateix, en aquest aspecte a Catalunya també caldria haver tingut en compte el nostre fet diferencial. No és admissible que cap dels sindicats de casa nostra fessin cap referència als deutes impagats pel govern espanyol, en criticar les retallades del Govern. Parlar de retallades però d’una de les raons primordials que les determina —els incompliments pressupostaris de l’executiu espanyol— és, ras i curt, fer trampes. Si la Generalitat hagués cobrat els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut, hauria pogut evitar la major part de les restriccions.
Com ho és, sens dubte, i encara molt més greu, que els principals dirigents del PSC tinguin la indelicadesa de posar-se darrera de la pancarta de la vaga, pretenent que oblidem que la del 2010 es dirigia contra ells; que llavors els sindicats la convocaren per combatre els atemptats que començava a cometre el PSOE contra els drets laborals i socials dels treballadors. Obrint, doncs, el camí neoliberal que ha seguit el PP.
Com es pot entendre que Pere Navarro, tan amant d’exigir coherència política a CiU, es pugui permetre aquesta tan flagrant mostra de desvergonyiment? És capaç de veure la palla en l’ull aliè, però no la biga en el propi? I, sobretot, com s’entén que els sindicats catalans no tan sols li ho acceptin, sinó que el rebin amb els braços oberts? Es pot fer vaga de moltes coses, però no de dignitat…
dijous, 15 de novembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
