Llop entre llops, Hans Fallada

25 de gener de 201314 de juliol de 2021 Xavier Serrahima Sense comentaris

En la seva nota a The Notorious Jumping Frog Of Calaveras County, Mark Twain compartia amb els seus lectors una de les seves teories favorites: “that no occurrence is sole and solitary, but is merely a repetition of a thing which has happened before, and perhaps often”(“cap esdeveniment no és únic i solitari, sinó que és merament la repetició d’una cosa que ha succeït abans, i potser sovint”). Quan parlem de la crisi actual, no ho podem tenir més clar: el més greu no és pas que l’haguem viscuda abans, sinó que, reiterada com és, no haguem estat capaços d’aprendre’n cap lliçó.

L’encertada i valuosa publicació de Llop entre llops (Wolf unter Wölfen), de Hans Fallada, per Edicions del 1984, Barcelona, 2012, ens aboca a l’abisme de desesperació que comportà la profundíssima ensulsiada econòmica que sofrí Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial. Un temps infernal definit de manera sublim per la primera frase, breu i magistral, del llibre: “En un llit estret de ferro dormien una noia i un home”, (pàg. 9). Només hi ha un sol llit, que han de compartir tots dos, i és “estret” i “de ferro”!

Metàfora perfecta d’una època horrible, en què la inflació i la depreciació del marc —“Aquest és l’invent més gran de la postguerra: et pispen la meitat dels diners que tens a la butxaca sense tocar ni els diners ni la butxaca”, (pàg. 106)— convertiren un país sencer en poc més que un manicomi cada dia més embogit; en un país de bèsties afamegades, recloses en una presó immensa sense barrots o parets, on tots els ciutadans han esdevingut presidiaris, trastornats per la imperiosa obligació diària de satisfer les seves necessitats més elementals, reduïdes, de fet, a una de sola, ineludible: alimentar-se: “Tinc gana, tinc fam! Tinc gana, tinc fam!”, (pàg. 13).

Sense poder fugir, profundament desenganyats de tots els que els han dut fins on són, fent-los participar en una guerra desastrosa que els féu perdre el poc que tenien —però que, si més no, encara semblava tenir algun sentit: “llavors lluitàvem per alguna causa […] I avui tothom lluita per ell mateix i contra tots els altres”, (pàg. 382)—, es veuen forçats a subsistir —“qui sigui més fort, viurà! Però qui sigui feble, morirà!”, (pàg. 205)— en la més miserables de les condicions, confrontats a un món hobbessià, cruelment salvatge, on l’única llei que subsisteix és la de la selva: “[els] llops […] ataquen els seus propis pares, els membres de la canilla famolenca es devoren els uns als altres, és una lluita per la supervivència”, (Íd); “cadascú per ell i tots contra tots!”, (pàg. 1.076).

En aquest volum —colossal no tan sols per la seva llargària—, l’autor alemany ens introdueix en un món obscur i asfixiant, on la crisi econòmica perverteix i dinamita la moral, situant les persones al llindar de l’egoisme més caïnita —“o prens o et prenen. O mossegues o et mosseguen”, (pàg. 523)—, en el qual la pròpia existència humana esdevé una caricatura infernal —“La vida no és un dia assolellat, sinó una aventura plena de trampes en què, si no enganyes, t’enganyen”, (pàg. 589)—, que ha perdut per complet la seva raó d’ésser: “La lluita quotidiana per aconseguir diners i pa per subsistir. ¿Però subsistir per a què i per a qui?”, (pàg. 151); “una sensació de buidor i de desànim que fa que et preguntis: ¿Però què fas? ¿Quin sentit té la teva vida?”, (pàg. 25).

Al bell mig d’aquest món enfollidor, d’aquest naufragi del món occidental provocat per una hiperinflació galopant —on un dòlar, esdevingut una mena de Déu Omnipotent, comença costant la barbaritat de 414.000 marcs el primer dia, (pàg. 11) i n’acaba costant quatre-cents vint mil milions, (pàg. 1.138), al cap de poc més d’un mes— els únics que se salven, i tan sols en part, són dues criatures càndides, ingènues, d’esperit més aviat infantil —“Encara hi ha infants de debò, amb una innocència ingènua, autèntica, intacta”, (pàg. 149)—, de diàfana ascendència dostoievskiana, que, malgrat la trastornadora situació que pateixen, reïxen a conservar la seva ànima incontaminada.

Sobretot ella, Petra, una noia pobra de cor pur, soferta i sacrificada fins uns límits impensables; ell, Wolfgang, un jove de família rica que, tot i estar marcat per “l’embriaguesa […] del joc”, (pàg. 53), viu alliberat de la tirania dels diners. Ambdós són, d’alguna manera, la darrera esperança de la humanitat; els símbols de la bondat original rousseauniana. Una esperança contínuament posada en perill per la cada vegada més mesquina realitat que els envolta: “Quina època més horrible, que fa que la gent canviï fins al punt que ja no es reconeix”, (pàg. 502).

La decadència d’occident ha arribat tant i tant avall —“Ja havia passat el moment de les mentides amables que tant ens agraden i que sovint adopten la tendra aparença de l’amor. Home contra home, llop entre llops, ara et toca decidir si et vols afirmar davant de tu mateix!”, (pàg. 1013)—, el present és tan esgarrifós que no els resta altre remei que somniar una “felicitat futura”, (pàg. 56), en la qual l’horrible i inacabable malson que els ha tocat (mal)viure s’hagi esvaït.

A aquests dos personatges centrals, que cerquen, sense gaires possibilitats d’èxit, una raó que els empenyi a seguir endavant —“¿De què serveix fer alguna cosa, el que sigui? […] per què han de continuar treballant si només els donen uns quants paperots sense cap mena de valor”, (pàg. 370)—, els acompanyen altres d’igualment inoblidables (el guardabosc Kniebusch, la senyora Thumann, Sophie, la senyora Pagel, Minna, l’alferes, Amanda, Studmann, el senyor von Teschow…), però d’entre tots ells crec que en destaca un de sensacional: el capità de cavalleria von Prackwitz, que per mèrits propis es guanya el privilegi de formar part dels més extravagants i esbojarrats protagonistes de la literatura universal.

Com li succeeix al Quixot amb Sancho Panza —i al seu epígon, Pickwick, amb Sam Weller—, si no fos per la fortuna de tenir al seu costat Studmann, un fidel i enginyós company i escuder que vetlla per ell, no se’n podria sortir: “Prackwitz no tenia remei, era un cap calent […]. Era com un infant que mai no aprendria la lliçó, de manera que el seu mestre no tenia cap més remei que plegar”, (pàg. 685); “En un home tan impulsiu com el capità de cavalleria, la reflexió seguia l’acció en comptes de precedir-la. Per tant, després d’acomiadar el seu criat, ara el capità de cavalleria rumiava sobre els motius que havia tingut per prendre aquella decisió, i no li resultava fàcil treure’n l’aigua clara”, (pàg. 927).

En aquest sentit, la divertidíssima carta que li escriu al seu àngel de la guàrdia el director del sanatori on havia anat a col·laborar, (pàg. 838 i ss.), no pot ésser més magistralment encertada. Per ella sola, pels cinc memorables minuts de riallades incontenibles que provoca, Llop entre llops ja tindria garantida la seva presència en qualsevol antologia de la literatura humorística —juntament, entre d’altres, amb Mr. i Mrs. Bennet, els estrafolaris i gens recomanables pares de l’Elisabeth d’Orgull i prejudici— de tots els temps.

A banda del seu humor esmolat, un dels trets que sobta més de la novel·la és que, tot i la seva generosíssima extensió, un xic més de 1.200 pàgines, no només no es fa feixuga, com la majoria dels lectors o lectores (sense fe literària) podrien esperar en albirar per primera vegada el gruixut volum, sinó que tot flueix —“panta rhei”, (pàg. 59)— amb una naturalitat ben agradosa —i agraïda. Un goig que devem, sens dubte, a Hans Fallada, però també a la bona feina del seu traductor català, Ramon Monton, que ha assolit a transvasar amb encert la seva prosa.

En conclusió, és una novel·la de gran qualitat, a la qual, malgrat alguna mancança de detall —una certa aroma més del segle XIX que no pas del XX, una certa tendència a l’abús de les generalitzacions (pàg. 568, 619, 686, 877, 1.018…)—, cal donar-li la més calorosa benvinguda al nostre idioma. Que no hagués estat traduïda fins a finals de l’any passat posa de manifest allò que tots plegats sabem tan bé —tot i que sovint a més d’un li convingui fer veure que no ho sap— des de fa anys i panys: des del punt de vista cultural, el nostre no és (tampoc), un país normal. Quan ens decidirem a començar a ésser-ho?

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 25 de gener del mmxiii