El diari de la Rywka, Rywka Lipszyc
L’infern humà
Durant molt de temps, massa i tot, el gran referent literari juvenil de la persecució dels jueus per part del nazisme ha estat El diari d’Anna Frank, llegit i rellegit, amb raó, arreu i per tothom. Una troballa afortunada, explicada en detall al prefaci, permet que ara l’Anna estigui molt ben acompanyada per una altra atroç víctima del racisme i la desraó: la Rywka (pronunciat Rif-ka) Lipszyc.
El seu esfereïdor El diari de la Rywka (The Diary of Rywka Lipszyc), Empúries, setembre del 2015, traduït per Josefina Caball, el començà tot just als catorze anys, quan “ja feia més de tres anys que vivia al gueto de la ciutat [de Lódz] i ja havia perdut els pares” (pàg. 18) i, com acostuma a succeir a un bon nombre d’adolescents, comença a prendre notes per assajar d’entendre el que li passa, i per intentar entendre’s a ella mateixa: “en moments com aquest m’agradaria estar sola amb una persona que em pogués comprendre” (pàg. 32). Amb la gran diferència, és clar, que la seva adolescència no té (gairebé) res a veure amb la de la majoria.
Com el de la seva predecessora, és un diari sorprenentment adult, ja que, tot i que afirma que “tinc la sensació que sé molt poques coses” (pàg. 29), tant el que narra com la manera de narrar-ho no té gaire a veure amb les preocupacions habituals de la seva edat. Hi apareixen, per descomptat, però, com és natural, resten amagades sota l’ombra atziaga de les circumstàncies: “Oh, de debò, m’entretinc tant a descriure la vida «exterior» que no tindré temps d’escriure sobre la meva vida «interior»…” (pàg. 65).
Per fortuna, ja que precisament és aquesta vida «exterior» la que ens interessa, la que li atorga el seu major valor documental. La vida insofrible, inhumana de l’espai tancat on són obligats a viure, malviure o sobreviure, de fet, els jueus: “Tot és culpa del gueto! Aquest gueto! Realment és insuportable.”(pàg. 121). Reclosos com bèsties, únicament sostingudes en vida mentre en puguin treure profit: “per a ells no som humans, sinó només màquines” (Íd.).
Fins a un extrem tan brutal que no és gens d’estranyar que arribin a dubtar d’ells mateixos, i que cerquin la seva confirmació en el patiment: “M’alegro de poder «sentir» que fa mal, perquè mentre faci mal, vol dir que sóc un ésser humà, que puc sentir —si no pogués, seria terrible!” (Íd.). Així com els calgui el recolzament de la religió per no embogir: “Si no fos per la meva fe, jo, com les altres persones, perdria les ganes de viure” (pàg. 105).
En definitiva, una nova mostra, absolutament esgarrifosa, de la barbàrie i el salvatgisme —“el que és tràgic també és absurd” (pàg. 110)— que comporten, obligatòriament, la intolerància, el feixisme i el fanatisme duts més enllà del límit. Una advertència més d’un infern humà, massa humà, que convindria que mai més no tornés a repetir-se.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el diumenge, 21 de febrer del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons