Faula contemporània
Després d’haver recobrat un llibre icònic dels anys 50 del segle passat com La noria, de Luis Romero, i de completar-la amb el retrat de la Barcelona actual que van fer 12 autors, Comanegra ha tingut la bona pensada de recuperar, amb pròleg de Francesco Ardolino, la novel·la L’Emperador, de Jordi Coca, que la Institució de les Lletres Catalanes va escollir com la millor novel·la publicada entre els anys 1996 i 1998, en la qual cedeix la paraula a Suen, un jove xinès del segle XVII que sembla molt més contemporani que alguns dels nostres contemporanis.
Perquè, si alguna cosa demostra l’autor barceloní amb aquesta obra és que, per més que els temps sempre estan canviant, res hi ha de més similar a les èpoques antigues que l’època moderna, que tot canvia per seguir, pam amunt, pam avall, igual. Com succeïa amb Les memòries d’Adrià o amb Jo Claudi, tant el protagonista com els esdeveniments que viu els sentirem com si fóssim més contemporanis que algunes de les històries d’autoficció que s’han escrit en els darrers temps.
Entre d’altres raons, per una de principal: perquè, ja des de la primera (i inoblidable) frase del llibre, de caire èpic o bíblic —“Jo, que sóc conegut amb el nom de Suen, vaig iniciar aquest viatge per veure el nostre venerable Emperador”—, Suen no ens fa la impressió d’ésser un protagonista, sinó una persona; una persona real que ens explica, en primera, primeríssima, persona el seu viatge.
Viatge que, com els grans viatges, com els que paguen la pena, com els kavafians, no és (tan) important per on vulgui anar, pel lloc on arribi, ni per la distància que recorri, sinó pel viatge mateix, pels aprenentatges que n’extreu. Aprenentatges i, també, des-aprenentages: “Ell em deia que m’admirava perquè la meva vida era plena de coses per oblidar” (pàg. 378). I, per damunt de tot, perquè li permet descobrir com és el món i, com a conseqüència, com és ell mateix: “I jo era, també, els meus errors, les meves culpes, les meves traïcions, les meves infidelitats, els meus anhels impurs, la meva covardia…” (pàg. 317).
És possible que per la seva complexitat hi hagi lectors que no sàpiguen gaire com emprendre’l; que, massa habituals a textos o bé molt més assequibles o bé molt més críptics, en començar-lo a llegir, i a mesura que passin les pàgines, es demanin per què els explica tot allò, el protagonista i, encara més, per quina raó Coca va decidir escollir un jove xinés de quatre segles enrere, en comptes d’un català (o un occidental) dels nostres dies. I que, per tant, dubtin que el llibre els pugui interessar (prou); que s’hi puguin sentir (prou) identificats. Que es demanin, en síntesi, si els pot dir res, aquest llibre.
Un conjunt de preguntes que, afortunadament, no tenen una sola resposta, que no la poden tenir, atès que l’art i la literatura no han de brindar-nos respostes, sinó obrir-nos els ulls i els esperits a noves preguntes, però que si en tenen algunes, és el lector qui, per descomptat, les ha de trobar, cadascú les seves.
Segons el meu parer, si les vol trobar, si vol assaborir de veritat el llibre i treure’n el màxim profit el millor que pot fer és endinsar-s’hi de ple, deixant-se anar, oblidant-se d’en quin país i en quin segle transcorre la novel·la. No li costarà gaire, ja que el text l’ajudarà: després d’una fase inicial de familiarització amb Suen, ben aviat ens adonarem de la seva immensa humanitat, de com ens és proper, i no tornarem a pensar en quina és la seva nacionalitat ni en quina època viu. L’acompanyarem en el seu viatge —i no tan sols l’acompanyarem, sinó que el farem amb ell— i tota la resta passarà a un segon pla.
I afirmo, explícitament, que “farem” amb ell, el viatge, perquè no només assistirem al seu procés de maduració, de formació, sinó que nosaltres mateixos també en formarem part; nosaltres serem tothora al seu costat, i, junt amb ell, farem el salt, el gran salt, que va de la infància a la maduresa; o, el que és el mateix (però és, alhora, molt més greu, molt més determinant) del somni a la realitat.
Perquè, llegint L’Emperador, sabrem que fins i tot les faules —i aquest llibre és, per damunt de tot, una faula, una metàfora— més clarividents poden ésser desassossegants. I, per més que puguem pensar el contrari, és el desassossec, literari i vital, el que ens fa créixer i avançar; el que ens forma i con-forma.
dijous, 14 de setembre del mmxvii
Altres anàlisis literàries de Jordi Coca
♠ Califòrnia.
♣ El diable i l’home just.
♥ En caure la tarda.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons