Jo sóc aquell que va matar Franco, Joan-Lluís Lluís

No trepitgis la cua del gat

Les definicions, més o menys precises, sobre el que és una novel·la són quasi infinites, i més des que el segle XX va decidir saltar-se totes les regles i trencar amb totes les fronteres i barreres entre gèneres, però la major part d’elles introdueixen un esment al seu caràcter ficcional; al fet que sigui producte de la capacitat inventiva del seu autor o autora; a que no descrigui, almenys literalment, una experiència real.

Partint d’aquest principi, que els partidaris de l’autoficció ha estat posant en dubte des de fa un temps, i d’un vers que prové del poema “Oda a Barcelona” de Pere Quart —“Malfia’t de la història. / Somia-la i refés-la.”—, amb Jo sóc aquell que va matar Franco, Edicions Proa, febrer de 2018, Joan-Lluís Lluís imagina un final de la guerra civil espanyola alternatiu, en el què Franco envaeix el que encara en diem la Catalunya francesa i, per tant la resistència no actua contra els soldats alemanys sinó contra els franquistes. I, al bell mig d’aquesta resistència crea un personatge, Agustí Vilamat, que els bons lectors trigaran en oblidar.

No desvetllaré, per descomptat, gaire més. Ni tan sols si es compleix el que afirma el títol o si és simplement metafòric, atès que això cal que ho descobreixi cada lector, però sí que un dels majors atractius del personatge, que és, alhora, el narrador, és la seva evolució. L’evolució d’una persona que, com a conseqüència d’un malaurat accident patit en la seva infància —“Vaig perdre l’ull al carrer de la Mare de Déu del Claustre de  Solsona, un matí de setembre de 1921” (pàg. 18)— sembla a destinada (o, més aviat, condemnada) a passar pel món sense deixar cap petja; a esdevenir un dels oblidats de la història.

I l’Agustí, al llarg d’aquest viatge existencial que és la novel·la, passarà d’ésser una figura si no invisible, almenys prescindible, a una d’important, a una que va ocupant el lloc que li correspon al món. El jo anterior, insegur i dubitatiu —“En aquells anys jo era tan sols una mena de reflex humil i bla de la meva mare, feliç d’existir per fer allò que em deia de fer” (pàg. 18)— , deixarà pas al jo posterior o actual, que, tot prenent consciència que viure és decidir, carrega damunt les seves espatlles el pes de la responsabilitat: “He de prendre la decisió i l’he de prendre en nom de tots” (pàg. 137).

I en aquest canvi hi té molt a dir l’autoconsciència, la seva progressiva autovaloració, des d’un inici on no confia gens en ell mateix, on tot li arriba de rebot, com a conseqüència de les decisions i dels actes dels que l’envolten —“Sense elles no hauria fugit mai de Barcelona i sense elles, havent fugit, no hauria sobreviscut al que vam viure plegats” (pàg. 46); “Vull que l’Esteve en doni una solució” (pàg. 84)— fins a un moment on s’adona que no té res a envejar (ni a demanar) a ningú.

És en aquesta defensa del que en un principi sembla irrellevant o minúscul —“[D’aquesta comarca] en sé […] tan sols coses minúscules, el nom i les virtuts de les baies d’estiu i de tardor, la frescor comparada de vint o trenta fonts… (pàg. 157)—, del que per la seva teòrica petitesa o insignificança es tendeix a menysvalorar, que, en sigui més o menys (jo crec que més) conscient l’autor, la funció metafòrica o al·legòrica del protagonista (d’un Agustí que és alhora, imatge i símbol de Catalunya i de la llengua catalana) i de la mateixa obra és més evident, més punyent i més clara.

Perquè el borni no és —o no és tant— aquell a qui li falta un ull, sinó aquell que et té dos però no vol veure, aquell que es preval de la seva superioritat per sotmetre l’altre, per anihilar-lo, per negar-li la seva existència. I si Franco és Goliat (un Goliat egòlatra i sanguinari, acompanyat d’altres monstres com Queipo de Llano, tan bàrbars o més que ell), Agustí és David; un David que no usa la fona sinó la paraula — el llenguatge en tota la seva multiplicitat: el diccionari, l’escriptura, la correcció, la ràdio, el codi Morse…

Al capdavall, no només la ploma és més poderosa que l’espasa, sinó que, com ja va demostrar Jaroslav Hašek amb el seu tan magistral com beneit soldat Švejk, a les guerres els que sobreviuen no són sempre els que tothom afirmaria que estan cridats a dur a terme heroïcitats, sinó aquells que, en la macabra loteria bèl·lica, semblen haver comprar tots els números per deixar la pell a primeres de canvi. Aquells que, per una raó o una altra, perquè no poden o no els deixen —“Un borni pot enrolar-se en un exèrcit, ni que sigui un exèrcit clandestí, i pretendre disparar amb èxit contra els invasors?” (pàg. 114)—, no tan sols no se situen a primera fila, sinó que deixen fer als altres.

Que deixen fer per aprendre i, sobretot, per esperar la seva oportunitat. Aquells que saben que no sempre per córrer més s’arriba més aviat. I l’Agustí, com ja he esmentat, protagonista central i ensems narrador de la història, segurament l’escriu —“A l’hora de començar aquest relat hauria d’explicar primer de tot qui era abans” (pàg. 13)— no tan sols per, com el diu “per situar-me millor, com a simple persona, al mig de l’huracà interminable de la guerra” (pàg. 144), sinó per entendre la guerra permanent que és l’existència humana; per entendre i per entendre’s.

I per assolir aquesta fita que ja sabem inassolible però que no per això deixem mai de provar d’abastar, per atansar-nos a la condició humana res millor que l’art i la literatura. Aquesta literatura escrita per un escriptor que no tan sols ha llegit molt —condició indispensable que alguns negligeixen— sinó que sap molt i molt bé què vol dir i com vol dir-ho.

I que per això inicia la narració pròpiament dita, després d’un preàmbul introductori, amb una frase que té, alhora un (en teoria incompatible) aroma dickensià i proustià: “La mare aguanta un mirall davant meu, el seu mirall de mà, amb rivet platejat i tres falsos robins incrustats al mànec, mentre unes mans, probablement les d’una infermera, desfan la bena que m’envolta el cap” (pàg. 17).

Una frase d’una aparell facilitat —que són, en realitat, les més difícils de totes— que defineix tota la novel·la. Una novel·la que no únicament us permetrà saber qui és aquell que afirma que va matar Franco, sinó saber, també, qui és aquell (autor) que va guanyar, amb mereixement, el Premi Sant Jordi de l’any 2017.

dissabte, 17 de febrer del mmxviii

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons