Des de fa pràcticament 125 anys, no hi ha cap imatge que pugui simbolitzar d’una manera més diàfana el comportament de les formacions polítiques catalanes que el mite de Sísif: com si alguna mena de déu omnipotent els haguera condemnats per un pecat que desconeixem, en comptes de mirar d’avançar, mirant cel enllà per damunt de l’horitzó, els nostres partits polítics s’han entossudit en seguir empenyent fins al capdamunt d’una muntanya inaccessible una feixuga roca, que rodola immediatament cap avall cada vegada i obligant-los a un etern i infructífer recomençar.
Per més anys que passin i per més fracassos que se succeeixin, els polítics catalans continuen incomprensiblement capficats de manera permanent en un nou, enèsim i inútil intent d’aconseguir fer-nos entendre, acceptar i respectar; d’assolir un cada dia més quimèric encaix amb un estat espanyol unitari, unitarista i integrista, que es manté, almenys des de la ja llunyana i funesta època dels Decrets de Nova Planta impassible en el ademán.
Tanmateix, i per més inversemblant que sigui, tot i que la davallada de la pesada roca ens esclafi ignominiosament a tots els catalans i catalanes al seu dessota en cada novella ocasió sembla que els nostres representants polítics no sàpiguen capaços de donar-se per vençuts,!
Tampoc d’extreure lliçons de la nostra història, ni de l’antiga ni de la més recent. Al llarg del primer terç del segle XX, tant la Lliga com ERC pagaren prou cara la seva voluntat d’entendre’s i de col·laborar amb els governs espanyols de torn, monàrquic i republicà respectivament. En el primer cas, el premi que obtingué Cambó fou el règim totalitari i genocida franquista. En el segon, els solidaris sacrificis nacionals de l’Esquerra de Macià i Companys no obtingueren altra recompensa que el constant menysteniment i la pràctica eliminació del govern republicà català.
En un inexplicable exercici de desmemòria històrica, des de la instauració de la democràcia, Convergència i, sobretot, el PSc s’han obsessionat en convèncer-nos, en debades, que l’estat espanyol és més una oportunitat que no pas un obstacle per als interessos de Catalunya. Tant el Pacte del Majestic, que conclogué CiU amb el PP, com la gestió de l’Estatut, que tan trapasserament dugueren a terme els convergents en connivència amb els socialistes catalans, evidenciaren que l’Espanya closa i intransigent que ja blasmava Rovira i Virgili fa cent anys ni ha canviat ni té cap intenció de fer-ho: la nación espanyola, avui com llavors, es nega a acceptar l’existència d’altres pobles o nacions dins les seves fronteres —i molt més a concedir-los drets o reconeixements essencials.
Els dos grans partits espanyols, el PP —d’una manera més directa i desacomplexada— i el PSOE —ocultant sota la seva màscara comprensiva i dialogant el seu tarannà (o talante) unitari jacobí— es neguen a acceptar cap sistema de divisió territorial que sigui conseqüent amb la realitat plurinacional i plurilingüe de l’estat. A tot estirar, quan s’hi veuen forçats, accepten a contracor una descentralització testimonial o virtual, de caire regional i folklòrica.
Tot i així, malgrat saber perfectament que els governs espanyols de torn ni mostren ni han mostrat mai cap sensibilitat ni voluntat —ans al contrari— per respectar la voluntat, els interessos, la dignitat o les aspiracions de Catalunya, els nostres partits polítics s’entesten, una vegada rere l’altra, en persistir en el seu inexplicable i utòpic intent de trobar, d’una vegada per totes, l’encaix de la nostra terra a l’estat espanyol. En un estat espanyol que tan sols ens admet com a submisos súbdits —quan no com a esclaus— i com a generosos i gens compensats contribuents, però que es nega obstinadament i inflexible a acceptar-nos com som i com volem ésser.
Donades aquestes circumstàncies, segurament el millor que podrien fer els nostres partits polítics, més que pas presentar-se a unes eleccions, fóra… demanar hora al psiquiatre! (I nosaltres, que ens obcequem elecció rere elecció en seguir atorgant-los la nostra confiança, possiblement també!).
dijous, 2 de juny del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
|
Comparteix
|