Idil·li amb gos ofegant-se, Michael Köhlmeier
En el seu darrer article publicat al —renovat i ampliat— Suplement de Cultura d’El Punt Avui, D. Sam Abrams amb la seva habitual solvència afirmava que les editorials petites “comencen a ocupar un lloc […] central en el mercat del llibre en català”, mercès al fet que “aposten fort a favor de la qualitat”, “cuiden els seus autors” i “tenen una idea molt precisa de la responsabilitat cultural i empresarial de l’editor”.
Per més que se la deixés en la seva llarga enumeració, un evident exemple d’aquestes coratjoses editorials que parteixen del principi que la literatura no és —o és molt més que (si preferim expressar-ho així)— un espectacle o un simple entreteniment, sinó un pregon i enriquidor diàleg intel·lectual entre autor i lector és Raig Verd. Ho palesà ja d’entrada en escollir una obra tan magnífica com A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker —guardonada més que merescudament amb el Premi Llibreter d’enguany— per a iniciar la seva navegació literària, i fa la impressió que, afortunadament, no té cap intenció d’abaixar el seu exigent llistó qualitatiu.
A començament de mes ha inaugurat Llampec, la seva col·lecció de novel·la curta o nouvelle (per dir-ho en el terme francès, que creiem més escaient i precís), publicant Idil·li amb gos ofegant-se (Idylle mit ertrinkendem Hund), de Michael Köhlmeier, traduït per Joan Ferrerons. Una més que interessant obra, tot i no del tot rodona, que reflexiona alhora sobre la qüestió literària i l’existència humana. O, per a ésser més precisos, sobre l’encarnació de l’existència humana en la creació literària; sobre la ineludible i inescindible imbricació entre vida i literatura.
Que té present, doncs, en el moment de posar-se a escriure tant quina és la funció i l’objectiu de la creació literària com la necessitat de satisfer un dels requisits que, a La promesa, Friederich Dürrenmatt estableix com a imprescindible per al seu escaient acompliment: “De fet la missió de l’escriptor consisteix a trobar el quid que fa transparents les coses a fi que a través d’elles brilli la idea superior i s’hi manifesti.”
En un llenguatge llegidor i natural, tan ric com assequible —que flueix agradosament en l’adaptació catalana de Joan Ferrarons—, alliberat de qualsevol afectació o cultisme, l’escriptor austríac converteix un esdeveniment fortuït i en aparença insignificant —la reunió d’un autor i el seu editor a casa del primer per a revisar la seva nova obra— en una reflexió sobre l’escriure i el viure.
La inusual, inesperada i obligatòria convivència dels dos protagonistes en un únic ambient, reduït, clos i gairebé aïllat —la neu imposa una barrera física amb l’exterior (“Nevava tan copiosament que amb prou feines veia la casa dels veïns.”, pàg. 16) idèntica a la que durant tants d’anys de relació ha separat l’escriptor i l’empresari— comportarà un intensíssim punt de contacte entre dues personalitats tan oposades com desconegudes.
La forçada col·lisió entre dues maneres ben diverses d’entendre el fet literari —la de l’editor, al qual “no li interessava la literatura, sinó el virtuosisme en la discussió literària” (pàg. 13); i la de l’autor, que vol escriure sobretot perquè allò que sent a dins “estigui fora de mi” (pàg. 70)— esdevindrà una ocasió de coneixement i de reconeixement, de descobriment i de redescobriment.
Aquelles dues persones tan contraposades, que abans d’arribar aquest moment fins i tot semblava que conversaven “en idiomes diferents que només sonaven igual per casualitat” (pàg. 20), en conviure plegats tindran l’oportunitat, no tan sols de conèixer-se l’un a l’altre, sinó —el que és essencial— de conèixer-se molt millor alhora a ells mateixos; d’autodescobrir-se tot esguardant-se reflectits en el mirall asimètric del seu company de convivència. En contacte amb l’altre descobriran la cara oculta de la lluna de les seves respectives personalitats, aquella que no només s’oculta a la llum de la resta, ans d’ells mateixos.
A l’editor, tan esquerp com inabastable, maquinal —“no reia mai” (pàg. 23)—, aïllat, sense atributs ni sentiments, que ha viscut sempre per la feina i només per la feina, convertint-la en una mena de sacerdoci laic amarat de renúncies i sacrificis —“no em podia imaginar […] que tingués amics” (pàg. 13); “no em volia pas imaginar que tingués vida privada” (pàg. 15)— la relació amb l’autor i la dona d’aquest li permetrà no tan sols recobrar els lligams amb el món sinó amb la seva humanitat perduda; amb aquella seva humanitat perduda en l’edènica i oblidada infància: “Aleshores li vingué al cap que havia deixat de ser un nen d’un estiu per l’altre.” (pàg. 51).
Per la seva banda, a l’autor, tan abocat a la seva tasca literària com insegur davant de la imposant figura de l’editor —“Jo […] confiava en el meu editor, però perdia la confiança en el meu text” (pàg. 21)— investit d’una autoritat o, més aviat, auctoritas de ressons paternals, sinó divins, tan convençut com convincent en la seva incontrovertible infal·libilitat, no únicament es retroba amb el seu veritable jo, “davant d’aquella persona misteriosa […] que no era sinó jo mateix” (íd), sinó que aconseguirà alliberar-se de la més pesant de les càrregues existencials que des de fa tants anys s’ha vist condemnat a arrossegar al seu darrera, torturant-lo i anihilant-lo.
Una feixuga, insostenible càrrega —que per descomptat no cometrem la imperdonable imprudència de desvetllar (l’amable lector o lectora tindrà l’oportunitat de descobrir-la per ell o ella mateixa, submergint-se en Idil·li amb gos ofegant-se)— que havia convertit la seva vida en un incomportable, constant suplici. Suplici que els llastava tant a ell com a la seva dona amb un tan atroç com invencible —més dolorós per immerescut—sentiment de culpa, aïllant-los de tot i de tots, i situant-los ben a frec dels llindars imprevisibles de la follia.
Michael Köhlmeier ens brinda una obra d’una imposant envergadura literària, que ens parla sobre la recuperació i la reconciliació, però, encara més, sobre la redempció; sobre la possibilitat sempre oberta d’eximir-nos dels nostres pecats, per més abjectes i imperdonables que siguin —fins i tot, o sobretot, quan no en som culpables. D’una redempció no pas exterior, que provingui de fora de nosaltres mateixos —d’una divinitat o d’algun dels seus múltiples succedanis moderns—, sinó de dins; sorgida del més pregon de la pròpia persona —i, per tant, molt més transcendent, segura i definitiva.
Llàstima que la nouvelle, segons el nostre punt de vista, no reïxi a assolir la vertiginosa alçada que no només presagiava, sinó que gairebé prometia; que resti un xic per dessota del graó que segurament li correspondria. Principalment, entenem, per una raó: fa la sensació que en comptes de narrar-nos una sola història, o dues que conflueixen al final, l’autor en narra dues de distintes —o, si es vol dir-ho així, dues de paral·leles.
La primera —de caire filosòfic o existencialista, amb ressons de Thomas Bernhard, de Jean-Paul Sartre, de Joseph Conrad i de Jorge-Luis Borges, però també d’Ingmar Bergman— es centra en la relació, descobriment i reconeixement de l’autor i l’editor. La segona —amb un to i un ritme molt més terrenal, que en certs moments, sobretot en el seu desenllaç final (pàg. 85), recorda poderosament El vell i la mar d’Ernst Hemingway; així com també el tan imbricat lligam que acaba establint-se entre el capità Ahab i Moby Dick— narra, pròpiament, l’Idil·li amb gos ofegant-se.
Dues històries, dos atraients i ben enfocats arguments o raons narratives que, probablement, haurien lluït millor i abastat encara un major significat si les hagués presentades per separat, si s’hagués decidit a individualitzar-les. Tanmateix, fa la impressió que, en ocasions, l’ombra de Faulkner potser és massa allargada…
Sense que això suposi, tanmateix, que no sigui destacable o recomanable. Ans al contrari, ho és —amb major raó per als amants de la literatura dins de la literatura—, sobretot si la comparem amb la successió de llibres que es publiquen cada dia al nostre país que confonen el nom (de l’autor) amb la cosa (amb el producte que ens ofereix).
Publicat a Núvol.com, el 19 de setembre del 2012
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons