El cas Dreyfus espanyol: carta als intel·lectuals demòcrates

Dedicat a Bea Talegón i a Ramon Cotarelo

Sovint, submergits en l’actualitat oblidem que la història és un tren que no s’atura mai, que segueix avançant i que tan sols deixa estacions al seu darrera al cap de molt de temps; estacions que són la cristal·lització de les actualitats de l’ahir passades pel tamís clarificador i estabilitzador dels anys.

Fa la impressió que tant els intel·lectuals espanyols com els intel·lectuals catalans unionistes no s’adonin que els fets que hem convingut a denominar com “El Procés” s’han anat convertint en el cas Dreyfus català. Només cal recordar que Alfred Dreyfus va passar més de sis anys a la presó i que Zola fou hagué d’exiliar-se a Anglaterra per haver-lo defensat.

Si en aquell moment l’antisemitisme va cegar una gran part dels pensadors francesos, ara és el nacionalisme espanyol el que cega els pensadors espanyols. Els ceguen fins a un tal punt que segueixen fent costat al govern de Mariano Rajoy fins i tot quan és més que evident que la qüestió ja no té a veure amb la independència de Catalunya sinó amb el respecte a la democràcia i a la llibertat.

Des de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però sobretot des de l’agressiva i injustificada actuació policial del Primer d’Octubre, el debat ja no s’estableix entre partidaris de la independència i els que s’hi oposen, sinó entre els que creuen que la democràcia i els drets humans s’han de situar sempre per davant de tot i els que creuen que no; els que creuen que la unitat d’Espanya és un bé superior que cal protegir per damunt de qualsevol altre.

I, així com mentre el debat era sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles la dualitat de posicions era tan lògica com natural (tan acceptable és manifestar-s’hi favorable com contrari), des del moment que el que està en risc, com en el cas Dreyfus, és la democràcia i el respecte dels drets humans, és —o, més aviat hauria d’ésser— obvi que situar-se en un costat o altre de la barrera ja no és acceptable; ja no és una qüestió de punt de vista polític, d’ideologia, sinó moral; ja no és una qüestió d’opinió, sinó de principis, d’honestedat personal.

On és l’Émile Zola espanyol?

Tot i que alguns ho esperàvem, malauradament a Espanya no ha aparegut cap Émile Zola, cap intel·lectual espanyol de primera línia ha publicat a “El País” un “J’acusse…!” adreçat al President del Govern espanyol queixant-se per les seves pràctiques totalitàries i advertint-lo de la “taca de fang sobre el seu nom —anava a dir sobre el seu regne— que és aquest abominable cas [d’El Procés]”. (En l’original, adreçat a Félix Faure, President de la República Francesa: “Mais quelle tache de boue sur votre nom – j’allais dire sur votre règne – que cette abominable affaire Dreyfus !”).

Cap no ha dit, com ho va fer l’autor de Germinal que el primer deure de qualsevol persona i encara més de qualsevol artista és defensar “la veritat i la justícia allí on es trobin”. Ni han dit, com ell —ho podem llegir a la seva magnífica Correspondance— que al final, no pot ser de cap altra manera, totes les mentides quedaran al descobert i la veritat lluirà.

Ningú no s’ha atrevit a acusar l’estat espanyol de convertir la justícia en un nou tribunal de la inquisició ad hoc per combatre idees polítiques. Ningú ha alçat la veu per denunciar l’injust empresonament dels presidents d’Òmnium, de l’ANC, d’Oriol Junqueras, de Joaquim Forn, de Dolors Bassa, de Raül Romeva, de Jordi Turull, de Josep Rull i de Carme Forcadell.

Al contrari, s’ha aplaudit amb fervor quan el “J’acusse…!” s’ha escrit contra ells, quan s’ha defensat l’indefensable, com en el cas de l’article de Javier Cercas a “Libération”, on acusava el Parlament d’haver fet un “cop d’estat” pel simple fet d’haver aprovat lleis que permetien fer el referèndum del Primer d’Octubre.

(Un article, cal dir-ho, on no tan sols justificava —més aviat, atiava— els empresonaments, sinó que definia els partidaris de la independència com a “supremacistes”. I, el que és més greu, no dedicava ni una sola línia a explicar les raons —començant per la brutal retallada de l’Estatut del 2010— que han dut a tants catalans i catalanes a voler una República catalana independent).

I l’han seguit aplaudint, com segueixen aplaudint l’aplicació injustificada i desmesurada de l’article 155, fins i tot quan la justícia europea ha deixat en evidència, una vegada rere l’altre, que, en absència de violència, no existeix cap raó que permeti acusar de rebel·lió o de sedició els empresonats —i, per tant, que justifiqui que la justícia espanyola els mantingui en presó incondicional.

No són conscients els intel·lectuals espanyols demòcrates que, tal com succeí amb el cèlebre “Vencerán pero no convencerán” de Manuel de Unamuno, el tren de la història acabarà restablint el seny, la justícia i la raó i deixant-los en evidència?

No són conscients que demanar l’alliberament dels presos polítics i la fi de la persecució judicial de l’independentisme català no significa, de cap manera, donar suport a l’autodeterminació catalana sinó als principis democràtics més fonamentals?

No són conscients que la història —la universal, no pas l’espanyola, que té tendència a ésser més espanyola que no pas història— els recordarà amb la mateixa vergonya que recorda els antidreyfusistes?, com recorda els que no van ésser capaços de posar-se al costat de la justícia, la democràcia i els drets humans?

Encara hi sou a temps: reaccioneu!

Amb tot el que ha passat, amb els senyals indiscutibles que us envia Europa, no sou encara conscients, companys intel·lectuals espanyols, que no tan sols la història sinó els propers anys absoldran els que ara acuseu?

Reflexioneu-hi, si us plau, amb calma i tranquil·litat, traieu-vos la bena del nacionalisme espanyol dels ulls, mireu la llum que lluu al més fons dels vostres cors. Encara sou a temps d’acusar els que mereixen ésser acusats, de defensar els que mereixen ésser defensats; de deslliurar-vos de la vostra taca de fang; de posar-vos al costat de la veritat, de la justícia i de la democràcia.

Encara sou a temps de reconciliar-vos amb la vostra honestedat i amb la història.

dijous 17 de maig del mmxviii

Publicat a Nació Digital, el 17 de maig del 2018

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons