La Ben Plantada, Eugeni d’Ors
El somni (neo)clàssic d’una nit d’estiu
Assajar de definir La Ben Plantada resulta complicat. Força complicat.
Al seu pròleg, Carme Arnau ens indica que està d’acord amb Enric Jardí, el biògraf d’Eugeni d’Ors, en qualificar-la com a roman philosophique.
A mi no m’ho sembla gaire. En realitat, amb tota la modèstia, no m’ho sembla gens.
Novel·la?
En primer lloc, no hi veig per enlloc el roman, la novel·la.
Per més que provar de posar limitacions a un gènere tan plural i tan permeable com és de la novel·la sigui perillós o, almenys, desaconsellable, atès que el privaria d’un dels seus grans mèrits, el de la diversitat i la seva amplitud de mires —del que en podríem dir del seu caràcter omnívor o multiadaptatiu—, aquesta obra de novel·la en té ben poc, si és que en té res.
Si em calgués intentar d’encasellar-la en algun gènere o subgènere, optaria pel de la crònica. Una crònica amb certs tocs o apunts de ficció però una crònica.
No pas, és clar, la crònica d’una persona real, la Teresa / Ben Plantada, sinó d’un arquetip, d’un model.
I no pas d’un arquetip de dona sinó de civilització. D’una manera de veure i, sobretot, d’entendre el món: Xènius no escriu pas cap novel·la: se serveix d’una teòrica crònica per donar-nos a conèixer la seva cosmovisió, la seva Weltanschauung.
En realitat, més que no pas per ‘donar-nos-la a conèixer’, per assajar de transmetre-la, per convèncer-nos de la seva grandesa, de la seva preeminència.
En definitiva, el que fa és proselitisme mitjançant tot un seguit de proses o de gloses.
Filosòfica?
És per aquesta raó que tampoc no hi veig, enlloc, el seu suposat caràcter filosòfic.
Segons el meu parer, dir-ne filosòfic és fer un ben flac favor a la filosofia; suposa rebaixar-la, si no embastardir-la.
Una cosa és la cosmovisió que pugui tenir cadascú; una altra, ben diferent, molt més elevada i, per tant, només a l’abast de ben pocs, dels happy few stendhalians —tot i que caldria matisar-ho força: ser filòsof i feliç no és pas el més habituals.
No hi ha cap mena de dubte que d’Ors tenia la seva cosmovisió, que era no només un home format sinó formadíssim, un d’aquells homes de coneixements enciclopèdics que tant s’enyoren a dia; un humanista en el sentit més ampli i generós de la paraula.
Ara, de filòsof, en el sentit més estricte i ajustat del terme, de creador d’un sistema de pensament, en tenia ben poc.
Ideòleg
El que era, i sense cap mena de dubte, era un ideòleg. O, potser, més que un ideòleg, un ideologista —si és que aquest neologisme existeix—, algú que no ha creat o, almenys, innovat, una ideologia sinó que la defensa i la preconitza.
O, més que preconitzar-la —tot i que La Ben Plantada és una mostra exemplar de la preconització—, que la predica.
Ors és un infatigable predicador de la seva ideologia. De la ideologia, més aviat de la idea, dels principis, de l’ordre i de l’harmonia. Del món d’ahir. Del que em podríem dir el classicisme.
Això sí, d’un classicisme portat al seu extrem i vist des de milers d’anys de distància. D’un classicisme, doncs, que fa la impressió de ser molt més mític que no pas real.
El món que enyora d’Ors sembla que no va existir mai. És més un somni, una recreació voluntariosa del que voldria que hagués estat que no pas el que va ser. Del món antic que, més que haver existit de debò, el voldria que hagués existit.
En aquesta obra, doncs, no novel·litza o ficcionalitza una vida o una història sinó, en realitat, un temps i, per tant, una Història més celestial o angèlica que no pas terrenal.
Tant és així que, probablement forçant una mica la comparació, podríem dir d’ell que, amant com era de l’ordre i de les regles, oposat a qualsevol mena d’anarquia o pulsió individual o disharmònica, era tan quimèric com qualsevol dels utopistes.
Amb la diferència, crucial, que els utopistes sabien que ho eren.
Formalisme
Per més que pugui no semblar-ho d’entrada, escrit com està com a cròniques o gloses, és una obra que no pot ser més normativa o formal. I no tan sols des del punt de vista ideològic o, diàfanament, proselitista.
Al pròleg ens deixa ja ben clar que, per a ell, el retorn als temps clàssics implica el respecte de les normes, del que sempre s’ha fet; en el benentès que aquest sempre s’ha fet és una recreació seva: “Són […] les fórmules (contestarà tot esperit clàssic) les que salven o perden”, p. 13 (el subratllat és meu).
La regla, doncs, la mesura, com a clau de tot, del món, de la vida i de la manera d’afrontar-los. Cal, per damunt de tot, combatre els excessos: “Guarda’t, admiració meva, d’empènyer-me al lirisme, quan em cal tractar de la figura de la Ben Plantada. […] No cantis res, no exaltis res, no barregis res. Defineix, compta, amida. Poguessis dir, com Stendhal […]: “Voici des dètails exacts”, p. 21.
Oblidant, o més aviat volent oblidar, forçant-se a oblidar —en llegir d’Ors cal tenir sempre present que és un gran savi; un gran savi que empra la seva saviesa per a les seves prèdiques, però un gran savi; per tant, que no ignora pas, que prefereix ignorar o no dir el que no convé als seus interessos, a la seva llaurança ideològica— que per a fer servir els “detalls exactes” és impossible; per a qualsevol persona, mes encara més per a cap artista o creador.
Si cada persona veu un detalls i no uns altres, si aquesta es fixa en un detall, aquesta altra en un altre, si ningú no ho veu tot i en tot moment, si la vista i la resta dels sentits són, per força, selectius, la selecció, quan es tracta d’un artista és més acusada.
Potser no podem dir que sigui electiva, si més no, del tot electiva, atès que depèn més de la seva sensibilitat, de la seva manera de veure i viure el món —de viure-veure o veure-viure el món, en realitat— si que ho és en part; si que escull el que vol destacar o detallar.
Si això succeeix amb els artistes, com no s’hauria d’agreujar amb els ideòlegs o amb els ideologistes com Xènius?
Teleologisme
En el seu cas, el que destaca o detalla té més aviat poc d’exacte, si entenem exacte com a representació directa, indubtable, fidel, de la realitat.
Al contrari, el que destaca o detalla és, exactament, més que exactament, teleològicament, el que li convé detallar o destacar.
No el que és ni el què li sembla que és, que és el que fa immensa majoria de la gent, sinó el que voldria que fos. El que li permetria que el món que somnia instaurar fos possible. El que fonamenta les seves teories.
Dic, i emfatitzo, ara, instaurar, en comptes de reinstaurar perquè, no havent existit mai més que en el seu voler, aquest món clàssic que promulga, cap reinstauració no és possible.
De la mateixa manera que, per més que hi insisteixi, el neoclassicisme que defensa amb dents i ungles, amb una passió indefallible que s’oposa brutalment al desdeny a l’exaltació que hem vist més amunt[1], no ho és cap, de neo no en té res.
O, almenys, en té ben poc. Si som generosos, el podem definir com un semiclassicisme, com un classicieme ad hoc, a mida del consumidor —de l’ideòleg, si preferim dir-ne així— que és el mateix.
En definitiva, d’un xéniusclassicisme. O, per dir-ho més clar —i disculpeu-me la, teòrica, heretgia— d’un noclassicisme.
I això malgrat —o, potser, precisament perquè— l’autor no dubti en afirmar, amb el seu habitual categorisme que “allò clàssic que hi ha en nosaltres, només el culte a la Ben Plantada ho pot mantenir i restaurar”, p. 101; per més que faci dir a la seva protagonista, convertida ja d’una manera definitiva en la seva portantveu, que “jo no he vingut a instaurar una nova llei sinó, a restaurar la llei antiga. No vull portar-vos revolució sinó continuació”, p. 109.
(Cànon de) Bellesa
Per a d’Ors, una de les característiques que posseeix Teresa, la Ben Plantada —i, per tant del món clàssic (i dels seus estrictes cànons)— és, sens dubte, la de la bellesa. D’aquesta bellesa que és “de les que criden l’esguard de pressa”, p. 19.
Una bellesa que no pot sinó compartir amb el lloc d’estiueig on decideix fer la seva aparició: “encara, entre la petita muntanya de gust hel·lènic i el suau dentat de la platja, serva el petit poble una bella línia”, p. 28 (el subratllat és meu).
Ara, la seva és, no pot sinó ser, una bellesa “natural i subtil alhora”, p. 19; pròpia —o, més aviat, heretada— “[d]el cos immortal de les estàtues clàssiques dels Museus, p. 23; que produeixi “harmonies del més delicat efecte”, p. 28; perquè “el secret [de la beutat d’aquesta noia] es troba en la seva natural mesura i bon seny”, p. 34; perquè:
Hem dit que hi havia en el cos de la Ben Plantada una central manca de cànon: la seva cintura és massa alta. Com per compensar això, tota la resta s’ajusta a una proporció perfecta. I també el seu moviment s’ajusta a una proporció perfecta. I la seva manera de mirar. I la seva veu. I les seves paraules. I la seva manera de donar la mà. I la seva manera de dir-vos adéu. I la seva manera de viure. I la seva manera de tracte. I la seva manera d’ésser amiga. I no cal dir que la seva manera de ballar. Així —i no d’altra faisó que un xic d’oli aquieta una extensió d’ones agitades—, la presència de la Ben Plantada ho aquieta i ho asserena tot, fins a moltes passes de la rodalia i fins a moltes, moltes ànimes de la rodalia, p. 34.
Arquetip
Abans d’enllestir aquesta meva anàlisi de La Ben Plantada, que prou s’ha allargat, crec convenient afegir algunes anotacions o aclariments.
La Ben Plantada és una imatge, una idea, un arquetip. I aquest és, d’acord amb el meu parer, el punt més feble de l’obra; si més no, el que ha envellit més; el que la situa més lluny de nosaltres.
Com a arquetip i, sobretot, com a arquetip múltiple. No només de la dona —ho hauríem d’escriure em majúscules, tan de l’agrat i de l’estima d’Ors: la Dona—, ni tan sols de la dona catalana o la dona mediterrània, sinó de la dona clàssica.
Mes no en té prou, amb això, sinó que ha d’anar més enllà. Perquè, és clar, el que ell escriu no és una obra qualsevol, ni una obra, sinó una Obra, una Obra entre les Obres: “No escrivim un poema líric, sinó un assaig teòric sobre la filosofia de la catalanitat”, p. 98.
Per tant, tot cal que arribi més enllà i més amunt.
Teresa no és la dona ni la Dona, sinó, també, inevitablement, molt més: “el que funciona subtilment és l’instint de la Raça: és a dir una cosa que ja significa intel·ligència, i —profunda, inconscientment— Cultura. […] La Ben Plantada […] tal volta no fora el que és avui si no hagués existit Ausias March”, p. 38; “Ara la veiem a ella, la veiem tota i el seu sentit, i sabem per què importa tant a la Raça; tant que ella es dóna, a la quieta, amb cadascun dels seus gestos, amb cadascuna de les seves dites lacòniques, una lliçó de catalanitat eterna, de tradició, de patriotisme mediterrani, d’esperit clàssic”, p. 78.
Excessos
No pot resultar més curiós, per no dir contradictori —el potser en diria anticlàsssic— que una persona que no tan sols predica la mesura, caigui, tan sovint en els excessos.
Com si no sabés, més bé que bé, que els massa, que els excessos no només embafen, sinó que fan perdre l’interès.
Tanmateix, per a ell d’excés no n’hi ha cap. No n’hi ha, no n’hi pot haver perquè el que ens ofereix, amb la seva proverbial modèstia és un “aprenentatge espiritual”, p. 39. Si l’escriu és “per al vostre alliçonament, per a l’alliçonament de tots”, p. 26.
Raó per la qual tant el darrer capítol com l’epíleg tenen un caràcter tan òbviament evangèlic i evangelitzant.
Vull dir, és clar, encara més que la resta de l’obra. Si ha relatat l’aparició i la desaparició de la Ben Plantada és perquè “els deixebles veritables poguéssim seguir en adoració i aprofitament de la seva pura essència, esmerçant-la tota en la tasca de la nostra edificació espiritual”, p. 107.
Raó per la qual no pot acabar el llibres més que dient: “Deixa’m […] que […] et regraciï per la lliçó donada”, p. 114.
(a)naturalitat
És per això que, convençut de la seva destinació predicadora o evangelista —en el benentès que ell no pot sinó predicar la Religió Vertadera, la Veritat, sempre en majúscules—, que emprant sempre un llenguatge no ja culte sinó cultista, sobta que insisteixi tant en termes com la naturalitat o la senzillesa: “ha estat tan natural i subtil, alhora, aquesta aparició la de Ben Plantada”, p. 19; “l’endevinaríem tan senzilla, tan “poble”, ella”, p. 35; “en ella miracle i naturalitat són una sola cosa”, p. 43; “unes paraules naturals i profundes”, p. 74; “Devora amb tanta dignitat com naturalitat”, p. 91; “simplement, de la manera més natural possible, una figura divinal s’avança”, p. 107; “Verb de salvació, perquè és de normalitat i de mesura”, p. 109.
Si ens ha obsequiat amb la seva normalitat i la seva senzillesa, per la mesura i l’equilibri, no vull ni imaginar-me el dia que s’alliberi i opti per deixar via lliure als seus excessos.
[1] Així com a “l’economia estreta”, pàg. 22, en la que afirma que es vol mantenir.
3, 4 i 5 de març del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)