Comentàvem en l’anàlisi literària d’El doctor Glas, de Hjalmar Söderberg, “els lligams invisibles” que l’uneixen “amb un parell d’enigmàtics poemes entrecreuats entre Gabriel Ferrater i Marta Pessarrodona”. Uns lligams que, per més que Marcel Proust afirmés el contrari —“le moi de l’ecrivain ne se montre que dans ses libres”—, palesen la inextricable intimitat que s’estableix entre el creador i la seva obra; entre el veritable creador i la seva creació, que serà la imatge més pura d’ell mateix.
En el present cas, uns lligams que són tan invisibles com gairebé impossibles de deduir per a aquells que no disposin d’una informació suficient. Amb major raó, encara, si tenim en compte que si bé el de la poetessa terrassenca es troba a l’abast del públic des de fa força anys, el del santcugatenc era pràcticament desconegut fora de l’àmbit acadèmic fins que labutxaca tingué la ben avinent pensada publicar, ara fa un parell d’anys, una nova edició de Les dones i els dies.
És per aquesta raó —noblesse oblige— que de bell antull esdevé ineludible agrair a Jordi Cornudella que, en aquesta nova edició, decidís incloure-hi —juntament amb Any, Cadaqués i Prop dels dinou— el poema Midsommarnatt. Com resulta igualment imprescindible que fem constar la nostra més sincera gratitud a D. Sam Abrams per haver-nos donat a conèixer —al llarg d’una tan afable com enriquidora conversa mantinguda a recer de l’ombra acollidora del Monestir de Sant Cugat— tant l’existència dels dos versos com la relació insospitada que tenen amb el magnífic llibre de Söderberg. Sense el seu erudit comentari, el present apunt no hauria estat possible.
Mercès a la seva advertència, ens procuràrem la versió definitiva de la cabdal obra ferrateriana, en la pàgina 213 de la qual Cornudella explica d’allò més escaientment la gènesi del poema. Reconeixent-nos incapaços de fer-ho millor, gosem reproduir les seves paraules:
«El poema és implícitament adreçat a Marta Pessarrodona. Va sortir al segon número de La mosca (full venal amb informació de les editorials Edicions 62, Lumen i Seix Barral), que porta dipòsit legal de 1968, i es devia distribuir a finals d’any. Al peu hi figura aquesta nota de l’autor:
“Midsommarnatt correspon evidentment a Midsummer Night, i Ljusa blaa natt vol dir “clara nit blava”. La frase surt de Doktor Glas de Hjalmar Söderberg. Traduint aquest llibre, es va donar la coincidència que el dia mateix de Sant Joan em va tocar el passatge que descriu una nit de Sant Joan. Em fa l’efecte que la nit antiga de Tyko Gabriel Glas se’m va confondre una mica amb la meva nit precedent, i que d’aquesta confusió en va sortir aquest poema. No sé si em pot servir de consol de pensar que no és pas el primer poema del món que resulta d’un cert estat de confusió mental —i que tal com van les coses no serà segurament el darrer.”
»Ferrater traduí la novel·la sueca al castellà l’estiu del 1968; va sortir aquell mateix any (Barcelona, Seix Barral, 1968; la frase citada al poema és a la p. 26*).»
No creiem que sigui necessari especificar quines foren les malaurades circumstàncies històriques —que des de fa tants i tants anys han estat, i segueixen essent, reiterat objecte d’una desmemòria històrica induïda d’efectes nefastos— que determinaren que el poeta català no fes la traducció al seu propi idioma, sinó a aquell que estàvem obligats a parlar por la gracia de Dios.
En aquells temps de trist record, per a Ferrater la dona dels seus dies era Marta Pessarrodona. Com era habitual en aquella època on tot el que tenia gust de llibertat estava prohibit, la seva relació sentimental —com, d’altra banda, quasi qualsevol cosa que pagués la pena— hagué de sobreviure forçadament immergida en la clandestinitat.
Tan sols se’n pogué parlar amb normalitat molt anys després. Com ho féu, en ocasió d’haver sortit al carrer la nova edició del poemari de Ferrater, la mateixa Marta Pessarrodona, amb la seva delicadesa habitual, i fent ús de l’art de l’el·lipsi, en un article publicat al núm. 35 de la Revista d’Igualada, el setembre del 2010, en un més que interessant article titulat: «Midsommarnatt: notes memorialistes a un poema de Gabriel Ferrater»:
«Encara que vaig tardar exactament 25 anys a partir de la seva mort, 1972, a parlar de la meva relació amb G[abriel] F[errater]), que cobreix el període que va de maig de 1968 fins a la seva mort, sí que voldria recordar que la nostra coneixença partia del fet que jo ja intentava ser poeta. […]
»En [un] sopar [de maig del 1968, Josep] Pedreira va reclamar un pròleg del Gabriel per al meu futur llibre. Hi va accedir encantat i vam concertar de veure’ns a Sant Cugat i dinar plegats al dimecres següent […] No cal ara que puntualitzi com va anar aquell dia. N’hi ha prou dient que així va començar la nostra relació i la meva coneixença, també, d’un narrador clàssic suec, Hjalmar Söderberg, que ell estava traduint i que, imagino, ell mateix havia proposat de publicar. La resta és fàcil de deduir, llegint la nota que ell mateix va redactar per a La Mosca. Tan sols hi aportaré que aquella revetlla de Sant Joan la vam passar sols, sopant primer a un restaurant de l’avinguda de Sarrià de Barcelona i passejant per un Eixample on vam veure fogueres en algunes cantonades, per rematar-ho a l’Escullera del Port de Barcelona abans de retornar a Sant Cugat, al seu pis.»
A l’igual que havia succeït amb el seu company, aquesta indeleble experiència Pessarrodona la transformà en un vers, titulat precisament Nit trista de Sant Joan, que veié la llum per primera vegada a Vida privada, l’any 1973, i s’inclou el la major part de les seves antologies —la darrera Poemes, 1939-2007: Antologia, d’editorial Meteora.
La petja literària que deixà, inesperadament, una novel·la danesa en les nostres lletres no podria haver estat més magnífica, germinant en un parell d’apassionants mostres de la lírica de dos dels grans noms de la literatura del nostre país. Vida i literatura, existència i creació artística, no només acostumen a confluir, sinó que solen avançar aparellades en una idèntica realitat que les agermana.
Res millor, doncs, que acabar aquest apunt —que no té altra pretensió que convidar a la lectura tant d’El doctor Glas com de la poesia de Ferrater i de Pessarrodona— oferint la possibilitat d’assaborir els dos versos que estableixen “lligams invisibles” entre el llibre de Söderbeg i la més escollida poesia catalana.
Gaudiu-los!
Midsommarnatt
Vaig saltar encara
una foguera
menuda. L’última?
Només uns mots
callats de sobte.
Ljusa blaa natt.
Murtra** del símbol,
Murtra que viu.
Manent de l’una,
de fa tant de temps.
Lleial a l’altra
des de tan poc.
Tu la d’enguany,
Murtra en qui crec,
abraça’m, no
símbol de res.
L’altra em vol fer
creure, perenne
obedient,
serf d’una gleva
on he d’encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals dels llits
d’estius llunyans)
cada solstici,
quan és tan vell
saber com viren
els tombs dels anys.
Que cremin. Sigues
la més perenne,
tu, nit d’enguany.
Gabriel Ferrater
Nit trista de sant Joan
No vam saltar ni l’última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífera remor.
(¿ Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
—aquest literari animalot de color
d’ala de mosca?)
Nit per no viure-la:dolor adéu, adéu amor.
Ho havíem cremat ja tot.
Marta Pessarrodona
dimarts, 16 d’octubre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
* En l’edició actual d’Adesiara, la frase apareix a la pàgina 21, i Carolina Moreno Tena la tradueix com a “Nit clara, blava.” (Els més inquiets, podeu llegir l’original suec en aquest enllaç.)
** Amb Murtra, en majúscules, al·ludeix a la Marta, no pas a la planta.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons