Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
La sang de l’esperit Sovint, quan ens referim als grans escriptors en llengua alemanya del segle passat (Thomas Mann, Joseph Roth, Robert Musil, Alfred Doblin, Franz Kafka, Rainer Maria Rilke, Bertolt Brecht, Thomas Bernardh, Günter Grass…), ens oblidem d’esmentar-ne un que mereixeria de ple dret formar part d’aquesta llista però que, per raons no del…
Torero d’hivern, Miquel Adam El gènere del conte ha anat seguint els passos del de la novel·la i ha esdevingut divers, multiforme, gairebé il·limitat. En un principi era una història que avançava cronològicament fins abocar a un final més o menys inesperat, però des que Monterroso va fer la broma que havia escrit el conte…
Històries d’amor estavellades contra la vida quotidiana El de la narrativa és un dels gèneres més difícils i exigents per a qualsevol autor que se’l prengui de manera seriosa, que vulgui fer una obra de veritat: l’esforç de contenció, de no escriure ni un sol mot que no sigui ineludible —com recomanava Anton Txékhov, un…
Llegeix més “Hi havia una vegada una noia…, Liudmila Petruixévskaia” »
Petita gran literatura Sovint he remarcat la malaurada prevenció que tenen una majoria dels lectors per acostar-se als grans autors. Se’ls ha repetit tant que alguns són inaccessibles, que cal entendre-hi per llegir-los que opten per deixar-los de banda. Una situació de sacralització molt greu, en més ocasions que no sembla injustificada, que provoca uns…
Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman En parlar de la literatura russa, es repeteix com una mena de mantra que els seus grans autors han estat dels artistes més capaços de reflectir amb major pregonesa l’ànima humana, allò que constitueix el fonament de les persones i les acosta a la transcendència. Els grans personatges…
Llegeix més “Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman” »
Em plau ben poc emprar una expressió com “autor de culte”, entre d’altres raons, perquè els cultes, siguin de la mena que siguin, tenen un component d’irracionalitat tan acusat que poden acabar fàcilment en el fanatisme intransigent, però si hi ha algun escriptor nord-americà que va guanyant-se a poc a poc —i a pols— aquesta…
En una lletra adreçada a l’escriptora Hortense Allart, el 22 de juny de 1847, George Sand afirmava amb molt de senderi que “Cap home, i cap dona, i cap existència no ofereixen a un artista apassionat pel seu art un subjecte executable en la seva realitat. […] [És] la simplicitat del públic vulgar la que…
Llegeix més “Mai no sé què fer fora de casa, Neus Canyelles” »
D’un temps ençà, tant a casa nostra (damià bardera, Adrià Pujol, Yannick Garcia…) com a fora (Ferdinand von Schirach, David Bezmozgis, Alice Munro, George Saunders, James Salter…), hi ha tot un conjunt d’autors que semblen haver-se proposat demostrar que potser el del conte pugui ésser definit com a gènere menor per la seva extensió però no pas per la seva qualitat. Es tracta…
A casa nostra —em refereixo a aquell territori extens que definia amb tanta exactitud en Josep Pla: «El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen “Sí, sembla que fa bon dia”— sembla que el gènere del conte estigui condemnat a progressar fent salts, en comptes de fer-ho de manera gradual i…
Vergonya, Aleksandr Soljenitsin El de la literatura russa és un món que no ens l’acabaríem mai: tan immens, colossal i magnífic que, només sabent triar un xic, podríem passar-nos la resta de les nostres vides llegint amb plaer sense haver-ne de sortir, saltant d’un llibre a l’altre, com aquells esquirols que fa cent anys podien…
Llegeix més “Vergonya, Aleksandr Soljenitsin, LaBreu Edicions” »
