Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
L’article del Bernat Puigtobella Poetes del Super 3, que reflexiona sobre la manca general de crítica negativa m’ha incitat a fer-hi la meva aportació. Remarco, expressament, “la meva” perquè no és més —ni tampoc menys— que això: una exposició de la meva experiència i del meu punt de vista —per definició, personal i intransferible. Prou…
Un dels temes principals del recent El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, d’Haruki Murakami, és la recerca d’un lloc al món, d’una llar que pugui considerar veritablement seva: “No tenia cap lloc on anar ni cap lloc on tornar. […] Per a ell, l’únic lloc que existia era «el lloc on…
En ocasions, s’agraeix d’allò més que hi hagi autors que no tinguin la intenció d’obsequiar-nos amb l’obra definitiva, que no creguin, com Umberto Eco —i el que és més greu, com alguns dels seus desorientats i molt menys dotats deixebles—, que cada llibre nou ha d’assenyalar un abans i un després en la història de…
Llegeix més “I a sobre… la Paulette!, de Barbara Constantine” »
Si, després de les magnífiques lliçons de Wagner, Nietzsche, Jaume Cabré —per esmentar un nom més proper tan cronològicament com geogràfica— o Thomas Mann i el seu Doctor Faust, algú encara té dubtes del profund i inescindible lligam que existeix entre dues de les més excelses manifestacions de la creativitat de l’ànima humana, la música…
Llegeix més “El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, Haruki Murakami” »
El poeta escocès Alexander Anderson culmina el seu poema The Shadow Of The Past, amb un vers magnífic: “And a dead man walking whit me.” (“I un home mort passeja amb mi”). La metàfora no pot ésser més explícita: el nostre jo present el constitueix l’acumulació de jos que s’han anat succeint en nosaltres. Jos…
Segurament la majoria d’apassionats per la lectura convindríem que la literatura d’humor acostuma a ésser rebuda amb un cert esguard pejoratiu, quan no amb un obvi menyspreu, talment com si la seriositat i la profunditat haguessin anat de la mà. Prejudici ben poca-solta en general, però encara greu més en el món de les lletres,…
Una de les definicions més exactes de l’abisme infranquejable que separa un tipus de literatura d’un altre —de fet, la literatura del que no ho és— el vaig llegir en una reflexió que feia J.M. Coetzee sobre un partit de criquet vist per televisió al seu intercanvi de cartes amb Paul Auster, Ara i aquí….
No deixa d’ésser curiós que juntament amb La peixera, de Maiol de Gràcia Clotet, coincideixi a les llibreries una altra novel·la ambientada “en futurs distòpics”. Amb major raó, encara, quan ambdues comparteixen també altres característiques comunes: les han publicades editorials independents de casa nostra, es tracta de més que prometedores operes primes i en elles…
Llegeix més “Pistola, amb música de fons, de Jonathan Lethem” »
En la fa ben poc publicada La llogatera de Wildfell Hall, d’Anne Brontë no tan sols hi trobem una frase que sembla haver estat escrita expressament per a referir-se al tema central de La germandat del raïm, (The Brotherhood of the Grape), de John Fante, Edicions de 1984, 2013, amb traducció de Martí Sales —“Sé…
Per més que se’m pugui acusar de reiteratiu, no em cansaré de repetir que una de les majors benediccions que s’han produït en els darrers temps en el món de les lletres catalanes és l’aparició de tot un seguit d’editorials petites que aposten de manera decidida i coratjosa per la literatura de qualitat. Que s’atreveixen…