Un dels temes principals del recent El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, d’Haruki Murakami, és la recerca d’un lloc al món, d’una llar que pugui considerar veritablement seva: “No tenia cap lloc on anar ni cap lloc on tornar. […] Per a ell, l’únic lloc que existia era «el lloc on sóc ara».”
La situació que ens presenta Gesualdo Bufalino en el recull de miniatures en prosa La llum i el dol, (La luce e il lutto), adesiara editorial, octubre 2013, amb traducció de Francesc Morfulleda i Caralt, és diametralment oposada: la del follament enamorat que vol compartir amb l’univers sencer la seva felicitat i la bellesa del seu amor i es dedica a exalçar-la en cants. Però no pas l’enamorat d’una dona, sinó d’un país, d’una terra, d’aquell territori que considera la seva llar. Una llar acollidora i insubstituïble malgrat la plètora de contradiccions que la componen.
Perquè, tal i com assenyala el seu títol, si quelcom caracteritza aquesta delicada obra és la continuada exposició de les contradiccions que determinen el país, el paisatge i el paisanatge de l’illa de Sicília. Contrastos, negatius i positius, que l’autor defensa amb la mateixa passió i amb idèntic lirisme; convençut que la realitat cal presentar-la tal com és, sense “indulgències cosmètiques”, (pàg. 11) —“les nostres plagues són antigues, i seria un error embenar-les, silenciar-les”, (pàg. 10)—, però, sobretot, que —com a fidel deixeble heracliteu— els uns no existirien sense els altres. Més encara, que tan sols la seva contraposició permet extreure’n el que són; que la claror només lluu encara més si la posem de costat amb la foscor; que el contrast de l’una destaca l’altra.
És per això que en aquesta obra difícilment classificable —llibre de records?, memòries?, guia de viatge?, poemes en prosa?, confessió?, catarsi filosòfico-emocional?— el que fa Bufalino, per damunt de tot, és obrir-nos el seu cor, i d’una manera tan esbatanada que fins i tot ens és possible esguardar-hi les seves costures —o, més exactament, les seves cicatrius— més ocultes. Fins a un extrem tal que, més que no pas parlar-nos de la seva terra, fa la impressió de referir-se no ja a una amant, sinó a un fill, a qui estima amb un amor infrangible, fins a la darrera gota de la seva sang, malgrat —o potser, mercès— totes les seves imperfeccions.
La qual cosa, és clar, més que no pas simplificar la seva tasca, la complica enormement: “Si el cor de cada home és difícil, molt més ardu resulta desxifrar el cor d’una comunitat. Principalment, si aquesta comunitat té al darrere una història de naixences, creixements, hibridacions, caigudes, glòries i misèries que s’escapen de qualsevol catàleg”, (pàg. 11). Amb major raó quan “pateix […] un excés d’identitat”, (pàg. 15), si “cada sicilià és […] una irrepetible ambigüitat psicològica i moral”, si “l’illa sencera és una mescla de dol i de llum”, (pàg. 16), si la seva “dimensió teatral del viure”, (pàg. 17), determina que hi hagi tantes Sicílies que “no acabaré mai de comptar-les”, íd).
Una tasca gairebé hercúlia que únicament es podrà dur a terme si conflueixen, simultàniament, tres factors: la consciència que qui més s’erra és qui més creu ésser posseïdor de la raó: “Jo no estic mai segur de tenir raó”, (pàg. 22); “tots dos anàvem errats i teníem raó”, (pàg. 126); un pregon coneixement de l’ànima humana; i un domini magistral de la llengua, més proper als poetes que no pas als narradors. Per fortuna, en Bufalino aquesta sagrada trinitat literària es compleix: llegir-lo suposa un plaer estètic tan gran, almenys, com enriquidor —fins a un punt tal que no sabem si és un poeta que fa filosofia o un filòsof que escriu poesia.
Un filòsof líric però també un profeta, la veu deliciosa d’una sibil·la —o, potser, més aviat una Cassandra— que ens adverteix dels riscos que, per al temps de l’avenir, suposen les nostres decisions actuals. Entre d’altres, els de l’homogeneïtzació destructora d’identitats —“esportives teen-agers de cabells curts […] volten […] a cavall de ciclomotors fanfarrons: germanes bessones de milions d’altres en el món, a Pasadena o a Estocolm”, (pàg. 141)—, el d’ocultar-nos (i negar-nos) sota “l’efímer univers de les aparences”, (pàg. 109), el de sacrificar-ho tot a l’altar insadollable del progrés, així com el seu oposat, entestar-se a mantenir-se ancorat al passat, al “volàtil i una mica equívoc perfum del temps que fou”, (pàg. 111)
Un llibre amarat de les contradiccions de l’existència que, en capbussar-nos-hi, ens fa aflorar automàticament a la memòria dues poesies de dos dels nostres grans poetes del segle passat. En primer lloc —i el mateix títol ja indica una identitat espiritual prou clara—: el Sol i de dol, de J.V. Foix, tot ell i, més en concret, aquell magnífic sonet que arrenca així: “Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles / Del temps antic, i a l’acost de la fosca, / Sota un llorer i al peu de la font tosca, / De remembrar, cellut, setge i batalles”. En segon lloc, l’Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu, que conclou amb aquests esplèndids, inoblidables versos: “Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.
Una obra que, precisament pel seu alt voltatge poètic, pot arribar a fer-se feixuga en algun instant, més encara en les seves dues darreres parts, sobretot si la comparem amb els escrits de Josep Pla, que usualment combinen reflexió i acció, introspecció i diàleg.
Desaconsellada, doncs, per a tots aquells que sempre tenen pressa, que volen que els ho donin tot fet, que demanen —o, més aviat, exigeixen— tothora una recompensa immediata; a aquells que tan sols viatgen per veure el que s’ha de veure —o, el que és més trist, per dir que han viatjat. Aquells, doncs, que no són capaços d’entendre que, tal com assenyalava Michèle Lesbre a Le canapé rouge: “El veritable viatge es fa en tornar, quan inunda els dies de després fins al punt de donar aquesta sensació perllongada de desorientació d’un temps a un altre, d’un espai a un altre*”.
Per als altres, per aquells que sàpiguen que la literatura —com totes les arts— requereix temps per a ésser delectada, dedicació per assaborir-la i l’ànima ben oberta per rebre-la en òptimes condicions, prou recomanable.
diumenge, 20 d’octubre del mmxiii
* “Le véritable voyage se fait au retour, quand il inonde les jours d’après au point de donner cette sensation prolongée d’égarement d’un temps à un autre, d’un espace à un autre.”
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
