Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
L’illa dels dòlmens, Antoni Vidal Ferrando Si hagués sabut, si hagués pogut… Segurament, si em demanessin que és —més aviat, que convindria que fos, que hauria d’ésser— una novel·la o una narració llarga gosaria dir que, per davant de tot —per damunt de qualsevol altra consideració (formal o terminològica)— és un retrat de la condició…
La mà del jardiner, Antoni Vidal Ferrando La intemporalitat de la memòria En un apunt de l’any 1953 dels seus (quasi imprescindibles) Diaris, Witold Gombrowicz explica quina és la seva concepció de l’art: «Crec que l’art […] ha d’intentar trobar les seves vies personals. El que em lliga a una obra d’art és aquesta secreta…
Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando La màgia de l’odissea quotidiana De vegades, algun saberut —els saberuts són els que mai no s’equivoquen, el que no dubten perquè tampoc no s’arrisquen, els que repeteixen el que han dit els altres— se sorprèn quan un poeta escriu una novel·la, i no tan sols se…
Llegeix més “Les llunes i els calàpets, Antoni Vidal Ferrando” »
Sovint, aquells que ben poc saben de novel·la negra, aquells que per un elitisme literari mal entès, es neguen a llegir-la per considerar-la un gènere menor, s’endurien una sorpresa monumental si s’alliberessin dels seus convencionalismes i s’immergissin en els grans clàssics, des de Hammett o Chandler a Simenon i Highsith, passant per Westlake o Chesterton….
A La decadència d’occident, Oswald Spengler exposava la seva teoria, d’arrel biològica, que tant les cultures com els grans imperis que les fonamenten, neixen, creixen fins a la seva màxima esplendor, declinen i acaben desapareixent, per deixar pas a d’altres que prendran el seu lloc —que, a la seva vegada, seguiran un idèntic desenvolupament. Dave…
En un món literari tan sotmès a les modes —quan no a la imitació automàtica— sempre és bo que aparegui un llibre que no tingui intenció de seguir-les; i, encara menys, de rebaixar-se per fer-ho. Els amants del gènere negre que comencin a estar un xic empatxats de la indeturable invasió dels detectius escandinaus (sobretot,…
El mestre Georges Simenon —al qual se li dedica una exposició a la Biblioteca Jaume Fuster, coincidint amb BCN Negra— referint-se als creadors de novel·les policíaques, afirma: “Som una mica com esponges que aspirem la vida sense saber-ho i la tornem de seguida, transformada, sense conèixer el treball d’alquímia que s’ha produït en nosaltres”. No…
Llegeix més “Les escopinades dels escarabats, Andreu Martín” »
L’any 1967 Milan Kundera —un d’aquells autors que caldria reivindicar— convertí la seva efímera experiència biogràfica al si del Partit Comunista en el pretext de la seva primera novel·la, La broma, que obtingué un gran èxit precisament perquè tenia ben poc d’humorístic i molt de critica d’una situació d’asfíxia social i existencial: quan una broma…
Més sovint que no convindria, la passió excessiva o la proximitat massa estreta són males conselleres a l’hora de crear una obra artística, atès que la intensitat del lligam, sobretot emocional, amb allò que s’explica no permet que la llibertat de l’artista s’envoli tant com seria desitjable. Alguns autors es troben tan a prop de…
Quan una editorial decideix apostar per la novel·la d’un autor novell, i més encara quan no es tracta d’un jove que comença, sinó d’un autor d’una certa edat, no podem més que felicitar-la, tant pel seu coratge com per la voluntat de renovació que això suposa. Una renovació absolutament benvinguda en un món tan endogàmic…