L’any 1967 Milan Kundera —un d’aquells autors que caldria reivindicar— convertí la seva efímera experiència biogràfica al si del Partit Comunista en el pretext de la seva primera novel·la, La broma, que obtingué un gran èxit precisament perquè tenia ben poc d’humorístic i molt de critica d’una situació d’asfíxia social i existencial: quan una broma esdevé contrarevolucionària, senyal que la revolució ha esdevingut dictadura.
Ara Raig Verd ens presenta —en una com sempre acuradíssima traducció de Ferran Ràfols Gesa, que ens fa creure que l’autor escriu en català— Era broma, (Only jocking), de Gabriel Josipovici. Un llibre amb una portada tan atractiva com intrigant, que ens convida a submergir-nos en el seu text —encara més si vam tenir el goig de llegir Moo Pak, la seva anterior novel·la. Ben segur que podem dir, sense temor a errar-nos, que, en comparació amb aquella, el propòsit de l’escriptor és canviar de registre i, sobretot, permetre’ns respirar, alliberar-nos d’aquella sensació de completitud temàtica, que posava en risc gairebé la nostra capacitat d’abastar.
En primer lloc, des del punt de vista estilístic: el diàleg —ràpid, directe, breu — ha substituït els paràgrafs interminables. En segon, des de l’argumental: per sobre de tot, la seva intenció és fer-nos jugar, convertir la lectura en un acte lúdic que ens entretingui i faci passar una (bona) estona. La novel·la és, primordialment, un joc de mans amarat de màgia, en què, malgrat que totes les cartes se situen descobertes damunt la taula —“Tot està a la vista, amb mi”, (pàg. 123)—, l’agilitat de l’autor fa que ens fixem en aquelles que ell vol —que ens fixem més en les seves mans que no pas en les (o algunes) cartes.
És per això que convé que estiguem molt atents, que no passem per alt cap detall, ni el més (teòricament) nimi, si no volem quedar presos en la xarxa de la seva trama; si no volem que ens passi com als —o a alguns dels— personatges i acabem transformats en uns titelles més, agafats dels seus fils.
Si ens succeeix això (la qual cosa, ho advertim d’entrada, no tan sols és el més probable que es ocorri, sinó el més recomanable, si volem assaborir-la de veritat), res millor que llegir-la de nou i admirar la traça de Josipovici en sembrar l’argument…, sense amagar-nos res; com el Petit Polzet, ha anat deixant molles de pa al seu darrera per a recobrar el bon camí.
L’obra, de caràcter dialogal i directa —“Si que ets directa —diu ell. / De què serveix, ser indirecte?”, (pàg. 87)— té, volgudament, un acusat caire teatral —“Teatre d’ombra fet amb titelles”, (pàg. 171)—, determinat per un ritme no ja ràpid, sinó rapidíssim —abans que no te n’adonis, ja has avançat a la meitat del llibre—, on els personatges, acompanyats d’unes acotacions succintes per situar-los —“Ell la segueix a l’interior de la casa”, (pàg. 115)—, entren i surten d’escena contínuament, substituint-se amb una velocitat vertiginosa, barrejant-se els uns amb els altres fins quasi confondre’s, com a imatges d’un vídeo-clip que avança sense aturador.
En gran part això es deu a l’argument, de rerefons —o, més aviat, d’aparença— policíaca, que ens fa tenir pressa per anar-ne traient l’entrellat —“Els elements bàsics del drama han aparegut: suspens, l’avidesa per saber que ve després”, (pàg. 160)—, però, també (i encara més), pel desig de l’autor de fer-nos participar en la seva representació; en aquesta seva partida de joc de taula on ell ha preferit reservar-se el paper de banca o de repartidor de cartes. Perquè, com s’esdevé amb la literatura, sense nosaltres, el seu joc i la seva partida no tindrien sentit; de fet, ni existirien.
He repetit, en consciència, el terme joc i el vessant lúdic de la novel·la, car sense ell no s’entendria la novel·la, però això no significa en cap cas —recordem Schiller, les seves Cartes sobre l’educació estètica de l’home i el seu cèlebre aforisme: “L’home només juga quan és humà en el ple sentit de la paraula, i només és del tot un home quan juga.*”— que sigui només un joc, sinó que és —o és també— un mitjà per parlar de qüestions serioses (l’amor, la fidelitat, la riquesa i la pobresa, la joventut, la vellesa, l’art, les aparences…; la vida, en definitiva): “Vull informació […], no jocs poca-soltes”, (pàg. 67); “No te’m prens seriosament […]. Però algun dia ho faràs”, (pàg. 124).
Més que no pas una broma, doncs, és —també (hi insisteixo)— quelcom de seriós; potser, precisament, massa seriós com per a prendre-s’ho seriosament. Fins a un extrem tal que podríem dir que fins i tot el títol escollit —Era broma— és una broma. Una broma d’allò més seriosa.
divendres, 31 de gener del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
*“Der Mensch spielt nur, wo er in voller Bedeutung des Worts Mensch ist, und er ist nur da ganz Mensch, wo er spielt.”
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.
