En la filosofia antiga hi havia dues maneres d’entendre el concepte de salvar els fenòmens. La primera, l’aristotèlica, apresa d’Eudoxe, entenia que calia recórrer a les causes darreres per tal de descobrir i explicar els fenòmens. Sense recórrer als sentits, a allò que la realitat ens demostra, els fets i esdeveniments no es podien explicar. I, molt menys, donar-los per certs o versemblants. La segona, força posterior i emprada potser més sovint que no hauria convingut pels filòsofs cristians, desvirtuava l’anterior i pretenia servir-se de la raó, de l’abstracció racional, per a tractar de justificar aquelles veritats que no eren demostrables empíricament. Més que no pas de salvar els fenòmens, es tractava de saltar-los, de saltar-se aquells fenòmens que contradeien o desmentien de manera rotunda les veritats que hom havia establert amb caràcter previ.
Pel que fa al finançament, els socialistes catalans es recolzen en aquest segon concepte. Sembla que desconeguin l’existència de Popper i s’hagin quedat ancorats en l’època mitjana: en comptes de creure que la ciència i el coneixement avancen eliminant les hipòtesis que les successives experimentacions van progressivament eliminant, consideren que és preferible mantenir les idees preconcebudes inicials, per més que la realitat, tossuda com és, les hagi pogudes rebatre. Més que en el món de la ciència, fa la impressió que prefereixin seguir vivint en el món de les idees… Però no pas en el de les socialistes, sinó en el de les idees de Plató…!
Mercès a la pròdiga amabilitat que han mostrat amb els seus socis espanyols , han disposat de temps més que suficient —un any de coll suplementari, almenys…— per a provar, per tots els mitjans possibles, de convèncer-nos de les bondats del finançament que finalment s’obtindria. La cançó de l’enfadós, que a la fi ha quedat tot just en cançoneta, ens l’han repetida fins l’extenuació i ja ens la sabem de memòria: sempre serà millor que no pas la que aconseguí CiU en els seus vint-i-tres anys de govern!
Tot i que els catalans i catalanes siguem és aviat anyells, i malgrat que un parell d’espavilats van creure que dur l’enganxina d’un ruc als cotxes seria el símbol que millor ens podria representar, tampoc no som tan ases com alguns voldrien… Els aparells de propaganda del PSC han pretès comparar, extrapolant-les, dues situacions que no són en absolut equiparables. I ells, tot i que facin el distret, ho saben millor que ningú. Hi ha, com a mínim, dos petits detallets —insignificants i sense rellevància…— que impedeixen la comparança: els convergents no tenien un govern amic a l’estat espanyol ni una Llei Orgànica que emparés les seves reivindicacions…!
Tanmateix, és normal que els socialistes catalans intentin “salvar els fenòmens” o, per a dir-ho en llenguatge més planer, de fer passar bou per bèstia grossa. Com ho és que ICV pretengui participar també en aquesta mena de Fira de les Vanitats en que s’ha acabat convertint l’atorgament de mèrits de la consecució d’aquest finançament tan i tan fantàstic…! El que ja no ho és —o no ho hauria d’ésser— tant, o gens, és que aquells que van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut, per considerar-lo mutilat i diluït, ara vulguin afegir-se a la festa de celebració de la torna del finançament.
I, menys encara, que se sumin a la croada per a convertir la modesta concessió de sa graciosa majestat el cap de l’executiu de l’estat espanyol, en un gran èxit del nou Tripartit. ERC no ho ha dubtat gens i s’ha afanyat, amb Puigcercós al capdavant, a dir-hi la seva amb una més que evident voluntat d’esdevenir-ne el protagonista principal: som nosaltres i només nosaltres, els d’Esquerra, els que hem capitanejat les negociacions i hem aconseguit un acord històric que “compleix amb l’Estatut”!
No seria en absolut just llevar-los la raó: per més que ho pugui semblar, no ha estat el Conseller Castells, sinó ells, els que han aconseguit impulsar el pacte —el nou cafè per a tothom, la nova LOAPA harmonitzardora, però ara en matèria econòmica— unificador entre les 17 Comunidades autónomas españolas! Qui, sinó ERC ha convertit la bilateralitat que estableix l’article 214 de l’Estatut en una aigualida i solidària multilateralitat. Si és que volem ésser generosos, ja que en realitat no es tracta més que d’una concessió unilateral de l’estat…!
En el cas d’Esquerra, més que salvar els fenòmens, com han fet el PSC i els ecosocialistes, han passat, directament, a saltar-se’ls! Com bé va declarar Ernest Benach, han fet “un gran avanç” en donar el “sí” al finançament autonòmic ofert pel govern espanyol… Han fet, sens dubte, “un gran avanç”…! Ara només és qüestió de saber si ho ha estat per a Catalunya, com caldria, o només per al seu desig de no deixar el Govern… Han salvat els fenòmens o els mobles?
dijous, 23 de juliol del 2009
© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat
|
Comparteix
|
Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juliol
