Joaquim Forn i la presumpció d’innocència

Bon amic Joaquim Forn, les teves sinceres i diàfanes declaracions del passat dia 2 al programa 8 al dia d’en Josep Cuní, no podrien causar-me més admiració. En aquest món confús de la política, on les mitges tintes i la hipocresia semblen no tan sols imperar sinó ésser imprescindibles, s’agraeix que algú digui el que pensa. Així podem saber si ens convé o no votar-lo.

Primer de tot, cal lloar la teva infinita modèstia: “Nosaltres (…) vam fer el que està a l’abast de l’ajuntament de Barcelona i de la política municipal”. Com deia, més clar l’aigua: la vostra actuació fou tan magnífica com infal·lible. Per tant, si quelcom va sortir malament, la culpa no és vostra, sinó dels altres. Ja sigui dels vàndals, de la justícia o d’aquesta desviada societat civil esquerrana que “quan s’han produït fets d’aquests, en lloc d’aïllar els violents (…), moltes vegades [els] hi ha rigut les gràcies.”. I això no és pas una opinió sinó, com afirmares amb la teva avesada contundència, “una realitat” indiscutible.

Cal felicitar-te per la teva exquisida i il·limitada clarividència. L’encertes de nou, tan responsables com els autors directes dels actes vandàlics són els seus autors intel·lectuals —per dir-ho en termes grats als vostres socis del PP. Són aquells que, arterament, no us recolzen de manera incondicional i acrítica: “El que no es pot posar en dubte, cada vegada, és, si un policia deté una persona, si l’actuació ha sigut la justa, si era la correcta.”

Tens raó, i tota la raó, com és possible que “constantment [s’estigui] posant en lupa (sic) l’actuació de la policia”? Com s’entén que a algú se li pugui acudir de posar-la en dubte —o era “en lupa”? Els que tenen la mala fe de fer-ho —perquè, no cal dir-ho, la gent com cal i amb bona fe mai no ho farien— deuen creure, encara, en la necessària separació dels poders de l’estat…

Pobres innocents! Tant de bo no calgués perdre el temps miserablement en judicis i fos la policia —o, per què no, molt millor, tu mateix, l’home inerrable— qui s’encarregués directament de condemnar-los. Al cap i a la fi, quin sentit pot tenir l’habbeas corpus?

Segurament, tan poc com la presumpció d’innocència. Si tothom ho tingués tan clar com tu, aquest principi ja no caldria per res: “Ahir veia les declaracions [d’una mare que defensava el seu fill]: «No, és que el meu fill és molt bona persona», «El meu fill és gran estudiant», «El meu fill no fa mai res». No fotem! aquests nois que feien els piquets portaven uns ferros per rebentar les rodes dels cotxes que circulaven”; “La gent hauria de veure que fan aquests piquets  [informatius] (…): posar silicona en equipaments, i posar silicona en escoles, i posar silicona en el metro”.

Justa la fusta! No pas “presumptament” o “en teoria” sinó incontrovertiblement, sense cap mena de dubte, de manera fefaent. Sense que calgui provar-ho! I pensar que la major part de juristes del món civilitzat creuen en una bagatel·la anomenada drets humans fonamentals! Si en són, d’ingenus!

Tornes a tenir la raó i tota la raó: els detinguts per la policia són culpables a no ésser que es demostri el contrari. Si tu, en la teva divinal omnisciència, ja saps que els dos nois empresonats —Daniel i Ismael— “portaven uns ferros per rebentar rodes” i que els piquets —tots, no pas alguns— posaven silicona per a inutilitzar equipaments, per quina raó caldria provar-ho? Per quina raó ens hauríem de prendre la molèstia de demostrar “sense cap gènere de dubte”, no tan sols que pretenien fer-ho sinó que, efectivament, ho van fer?

O és que encara som tan insuperablement romàntics que seguim creient que els acusats són innocents fins que no es demostri el contrari? Què en devien saber, els romans antics, quan fonamentaven el seu sistema penal en el —desfasat, carrincló, quasi paternalista— principi “in dubio, pro reo” (“el dubte sempre ha d’afavorir l’acusat”)?

dimecres, 4 d’abril del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012