Un dels falsos estigmes que més s’ha emprat contra el nacionalisme català per part del nacionalisme l’espanyol és que no té cap sentit centrar-se en qüestions identitàries quan hi ha tants assumptes prioritaris, quan hi ha tantes qüestions molt més importants que són les que “realment preocupen als ciutadans”.
Ho va repetir Soraya Sáenz de Santamaría, després de l’innegable èxit de la Via Catalana, i ho va reblar Mariano Rajoy al final de la seva tan aclaridora carta a Artur Mas: “quedo a la seva disposició per treballar conjuntament i oferir així la millor resposta a les necessitats reals de tots els ciutadans”.
La tendenciosa fal·làcia de l’unionisme espanyol no pot ésser més diàfana: mentre el catalanisme perd el temps miserablement preocupant-se de futilitats sense sentit, altres mostren el seu seny atenent les necessitats reals de la població. Amb major raó, encara, “en aquests moments de dificultat econòmica i social que pateix la nostra societat” (Íd).
Imaginem que és precisament per això que l’ínclita delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, no ha tingut altra fixació, des del primer dia que fou nomenada, que dedicar el seu temps —i els diners dels contribuents— a exigir judicialment als ajuntaments catalans desafectos que facin onejar la gloriosa bandera espanyola… (Una versió moderna —si és que modernitat i dreta espanyola no és un oxímoron— de “La letra, con la sangre entra”: “La patria, con la ley se siente”).
Imaginem que és també per això que el ministre José Manuel García-Margallo es va afanyar a reunir-se amb els ambaixadors de Lituània i Letònia per pressionar-los a rectificar les declaracions que els seus primers ministres van fer sobre el dret a decidir de Catalunya…
D’això si que se’n diu preocupar-se, de veritat, de les necessitats reals de tots els ciutadans!
dimecres, 18 de setembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
