Comentàvem ahir que el ministre d’exteriors espanyol, José Manuel García-Margallo, posava en evidència què vol dir, de veritat, per al PP i per a l’unionisme espanyol allò de preocupar-se dels problemes reals de tots els ciutadans: dedicar el seu temps —i els diners de tots els contribuents— prioritàriament a reunir-se amb els ambaixadors de Lituània i Letònia per exigir-los rectificacions sobre les declaracions dels dirigents dels seus estats sobre la legitimitat del procés sobiranista català.
Tanmateix, aquest fet tan poc habitual —i tan inconvenient, des del punt de vista diplomàtic—, no tan sols posa de manifest la flagrant falsedat del seu argument sinó el seu tarannà: com és possible que el govern espanyol consideri que té el dret a cridar a capítol els representants de països sobirans? Què potser, com ha demostrat manta vegades amb els països llatinoamericans, no ha aconseguit alliberar-se dels seus tics imperialistes i totalitaris?
O potser no en té prou amb privar la població catalana de l’exercici d’un dels seus drets democràtics fonamental —expressar-se en un referèndum— i li cal, també, impedir a la resta dels països europeus que exerceixin la seva llibertat d’expressió?
També pretenen tractar-los com a Catalunya? Com a menors d’edat que no poden decidir per ells mateixos, com a incapacitats mentals que necessiten la tutela del pare Espanya per a que decideixi en el seu lloc? Encara es creuen vigías de Occidente?
Ara que sembla que a la Unió Europea no li resti altre remei que fer-nos fora si ens declarem independents —apriorisme doctrinal interessat i maniqueu sobre el qual hi hauria molt, però molt!, a discutir— el millor que podem fer és advertir els nostres estimats companys europeus, “pels seus fruits els coneixereu” (Mt 7, 20).
dijous, 19 de setembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
