Passió llibretera
Que un premi tan important, tot i la seva modèstia —i la seva modèstia és, segurament, un dels seus més grans atractius— com el Memorial Pere Rodeja arribi a la seva cinquena edició amb tan bona salut i tant d’encert és, sens dubte, una molt bona notícia. Si, al damunt, el veredicte es dóna a conèixer a Girona i cada any en un lloc diferent, per a que els que no tenim la fortuna de viure-hi puguem anar descobrint algun dels seus millors tresors, ben poc més podríem demanar.
Si, al damunt, engany se celebra a la Fontana d’Or, actualment seu del Caixa Fòrum Girona, un antic palau medieval, ben poc més podríem demanar. Potser que el proper any trobin un lloc encara més acollidor? Em temo que ho tindran no ja difícil, dificilíssim.
El lloc és solemne, quasi sagrat, però alhora càlid i amical, convida a entrar-hi i a restar-hi, a callar, a escoltar i a sentir. Tot i que alguna reforma moderna és faci evident, fa la impressió que el temps no l’afecti, que tant poguéssim ésser al segle XII com al XXI. Les pedres i els vitralls transmeten serenor. Un ambient de calma i silenci, alliberat del tragí enfollit de la modernitat, que acull —o acolliria, si s’hi pogués accedir per fer-ho— qualsevol lectura en condicions òptimes. I, per tant, també aquest lliurament.
Una vegada Carme Ferrer, Presidenta del Gremi de Llibreters de la demarcació de Girona ha presentat l’acte, pren la paraula Carme Renedo, Cap del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, per explicar que, per aspirar a guanyar aquest guardó, una llibreria ha d’anar més enllà de la seva feina habitual; ha de tendir a l’excel·lència. “Sempre, però sobretot en aquests temps difícils, llibreries i biblioteques hem d’anar de la mà. Tenim la responsabilitat compartida de fer la tria, de seleccionar, amb seny i intel·ligència, els cànons literaris. I fer-ho amb esperit de servei, convertint-nos en la magnífica illa de llibres on tots els que estimen els llibres es poden recloure”.
Tot seguit intervé Guillem Terribas¸ànima de la Llibreria 22, afirmant, en un to de cordialitat i d’humor que s’agraeix d’allò més en un acte d’aquesta mena, que els membres del jurat tenen una gran sort, quan es reuneixen: hi ha moltes bones llibreries que mereixerien el premi, i també hi ha molta gent a tot el territori que treballa a favor dels llibres i les llibreries i que en són dignes candidats.
Es procedeix a la lectura del veredicte, que recau en Núria Dòria, fundadora de Dòria Llibres, i en Albert Pujol, creador i director de Litterarum, Fira d’Espectacles Literaris de Móra d’Ebre.
En prendre la paraula, la llibretera comenta que està immensament agraïda per rebre un premi que duu el nom d’algú tan important com Pere Rodeja. I que el primer que ha de fer és compartir-lo amb el seu marit, que n’és tan responsable com ella. Des dels 17 anys va començar a treballar entre llibres, el 2005 va marxar a Olot i va obrir-hi Dòria Llibres, i el 2012 es va traslladar a Mataró, on ha acabat sentint-se com a casa.
“Una llibreria ha de ser un lloc on es facin activitats culturals, un lloc obert a la societat, un espai de trobada, de coneixement, de descoberta, que ajudi que la gent hi entri. Cal que ofereixi, a determinades persones que no tenen gaires oportunitats de tenir presència i visualització, la possibilitat de fer-se visibles.”
I acaba amb un parell de frases que són rebudes per tots els assistents amb uns aplaudiments unànimes: “Jo vull un país nou on la gent ompli les llibreries, on parlar de literatura sigui el més normal del món. Una societat sense llibres, no té futur”.
Al seu torn, el promotor cultural ebrenc indica que aquest premi, que tant d’honor li suposa, cal que el comparteixi amb molts d’altres: “No sóc més que la cara visible d’un munt de gent de les Terres de l’Ebre que, fa un temps, volíem acabar amb la precària situació que vivia la literatura en aquell territori”.
Destaca que sense l’ajut de la Maria Josep i de Sergio Bassa, respectivament, la bibliotecària de guàrdia i el llibreter etern de Móra d’Ebre, tots dos imprescindibles, res no hauria estat possible. Creu que cal canviar la nostra societat a través dels llibres, que cal veure el nostre món a través d’ells, que les llibreries han d’ésser el centre de referència per a qualsevol societat culta.
Conclou amb un parell de frases del grandíssim Artur Bladé i Desumvila —la primera, extreta del poema “Cambra de l’exili”; la segona, del segon volum del Cicle dels Dietaris—¸rebudes amb el mateix entusiasme que les de la Núria: “Un llibre i un amic ja és una franca / companyia”; “[En realitat,] l’única cosa inútil en aquesta pobra vida nostra és allò que no es fa”.
Després d’un entranyable homenatge a la família Rodeja, conclou l’acte, Antoni Daura, President del Gremi de Llibreters de Catalunya, felicitant tant la Núria com l’Albert pel seu merescut premi i dient que, per sort, tot i que a vegades se’n tanca alguna, les llibreries resisteixen més que no es podria esperar, donades les circumstàncies, i això és deu a l’amor i la passió que senten pels llibres i per la cultura aquells qui les regenten.
“Cal treballar per deixar clar que el llibre no és un producte qualsevol, sinó un que ofereix molts valors afegits. I això, tot i que cadascuna d’elles a la seva manera, diferent però igualment efectiva, ho fan d’allò més bé les llibreries”.
La sala va buidant-se, fins que resto tot sol, en companyia de les antigues parets de pedra. Tenen molta paciència: han vist i escoltat molt, i ho han fet durant molt i molt de temps. I, potser —només “potser”, perquè no se sap mai si la màgia o el misteri existeixen, però si es poden fer presents en algun lloc, quin més adient que aquest?—, no poden parlar, però si un dia es decideixen a fer-ho, tindran tant a dir que fóra una temeritat no escoltar-les.
No puc deixar de pensar —digueu-me somiador, si voleu; fins i tot somiatruites, si ho preferiu— que aquest vespre estan cofoies, que senten molt ben acompanyades, perquè són tan antigues, tan eternes i, sobretot, tan imprescindibles com els llibres: sense parets, cap edifici no se sostindria; sense llibres, sense art i cultura, cap país, independent o no, no es pot mantenir dempeus.
Quan deixo la sala, no puc evitar sentir que centenars d’ulls, freds, immòbils, aparentment impassibles, discrets però atentíssims, m’esguarden i em segueixen les passes. Crec que les pedres, que han vist, escoltat i viscut tant, demà enyoraran aquesta tan entusiàstica vetllada. Elles, que si no ho saben tot, quasi tot, saben millor que ningú que la veritable aristocràcia només pot ésser cultural i artística.
dijous, 30 de juny del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
