On som i com hi hem arribat (III)

Desviar l'atenció

On som i com hi hem arribat (III)

Desviar l’atenció

Quan saps que no només no has fet el que et corresponia, sinó que has fet, exactament, el contrari del que et corresponia, el millor que pots fer és provar de desviar l’atenció, d’enfocar-la cap a una altra banda. Si te’n surt, ja tens molt i molt de guanyat: no es fixaran en tu i podràs seguir tranquil·lament negant-te a fer allò que, si no haguessis apuntat el focus de la visió pública cap a una altra banda, t’exigirien.

Aquesta tàctica, si no la van inventar el govern i l’estat espanyol —des de fa segles, convertits en un infal·libles experts en recórrer a l’amenaça de l’enemic exterior cada vegada que les seves errades ho requerien—  ben poc n’hi ha faltat.

Des que el moviment autodeterminista català es va posar en marxa, l’han aplicada amb una precisió quirúrgica: el problema no era que ells neguessin a la societat catalana un exercici tan legítim i democràtic —és que n’hi pot haver algun de més directament democràtic?— com el d’un referèndum, sinó que els catalans volien dur a terme un cop d’estat.

A partir d’aquest moment, un cop l’opinió pública convençuda (i, el que és més important, centrada) en aquesta falsedat, ja no els va caldre preocupar-se de res més: la culpa era dels altres, no pas seva, i eren els altres els que s’havien de defensar.

I, és clar, si els únics culpables eren els catalans sobiranistes, si no tan sols atemptaven contra la sacrosanta unidad de España, sinó que pretenien ensorrar tot l’ordre legal i constitucional espanyol, res més natural que empresonar-los, que jutjar-los i condemnar-los amb salvatge severitat. I si algú volia votar, que podia ésser més lógico y razonable que enviar-hi la policia per impedir-los-ho, violentament, i fer-los entrar en raó. Al capdavall, que no s’ho havien buscat ells mateixos? Què no estaven advertits, que no es tractava d’un referèndum, sinó d’un cop d’estat? Doncs, de què es queixaven?

Durant més de dos anys, els que es presentaven com a partits independentistes, JuntsPerCatalunya i ERC, van queixar-se amargament d’aquesta tàctica, tan perversa com injusta, que els col·locava a l’ull de l’huracà i els equiparava, si no als terroristes, almenys als violents.

Sembla, però, que n’han après. Des de dilluns passat, quan es va donar a conèixer la sentència del judici del procés, l’han aplicada ells. Sent conscients que (la majoria d)els seus electors els exigien alguna reacció o resposta seriosa i rotunda  —ja en vam parlar: o aixecament de la suspensió de la proclamació de la república catalana o, almenys, crida a arriar les banderes espanyoles dels organismes públics catalans— i que es trobaven en un destret, en una situació més que delicada, van girar l’atenció pública contra els violents que causaven aldarulls als carrers.

(Uns violents, cal recordar-ho una i mil vegades, que, al començament, no van fer més que defensar-se,que reaccionar davant les agressions injustificades dels cossos policials;  de la Policia Nacional i dels Mossos, que no dubtaven en atacar la mateixa gent que el seu President havia cridat a manifestar-se.)

A partir d’aquest moment, convertida Tv3 en la corretja transmissora d’aquesta falsedat intencionada, ja van poder començar a respirar tranquils: de la mateixa manera que a Espanya no hi havia un problema de solidesa democràtica, sinó de quatre exaltats que volien dur a terme un Cop d’Estat, a Catalunya no hi havia un problema d’irresponsabilitat i d’incoherència absoluta d’un Govern i d’una majoria parlamentària que es definia com a independentista i que, mesellament autonomista, no era capaç de mostrar-se a l’alçada de les circumstàncies, sinó de violència, d’odre públic.

Algú dubta, a hores d’ara, que la tàctica els va sortir bé? Només cal veure quantes hores hem dedicat, els uns i els altres, a debatre sobre la violència dels manifestants —sobre la policial, no gaire; tot just l’imprescindible; no fos cas que se’ls veiés el llautó — i quantes sobre la imperdonable i inadmissible claudicació del Govern i el Parlament.

Si, fins fa quatre dies, com aquell qui diu, afirmàvem, amb veu alta i clara, que una de les bases de l’enquistament del conflicte entre (una part de) Catalunya i (gairebé tota) Espanya, era que “els pobres espanyols només tenien accés a una visió del que passava”, com és possible que, nosaltres, catalans i catalanes, que tan i tan espavilats i intel·ligent som, ens hàgim deixat enganyar com ells?

Com és possible que no tan sols ens hàgim conformat amb la visió enganyosa i reduccionista —“Mentre tinguem violència als carrers no arribarem enlloc”— que ens han imposat, intencionadament, teleològicament, els mitjans públics d’informació catalans?

Potser per un dels efectes perversos d’aquesta tàctica tan nefasta: perquè, de la mateixa manera que, al Regne d’Espanya, no ja justificar, sinó tot just entendre el dret que tenim els catalans i catalanes a dur a terme un referèndum suposava esdevenir, automàticament, còmplices dels partidaris del cop d’estat, justificar o entendre les respostes violentes d’alguns manifestants suposa esdevenir còmplices dels violents —i, per tant, de la violència.

Caldria demanar-nos per quina raó el que vèiem tan i tan clar quan ho feien els govern espanyols, no hem estat capaços de veure-ho —de fet, ni tan sols d’entreveure-ho— quan ho ha fet el nostre Govern.

dimarts, 22 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres articles de la sèrie:

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *