NOTES DEL DIETARI
12 d’abril del mmxxvi
Le testament d’Orphée, Jean Cocteau (II)
Més enllà de saber a quin gènere pertany Le testament d’Orphée, de Jean Cocteau, teatre?, narrativa?, cinema?, el que probablement sobtarà més als lectors és el seu argument.
En el cas que en puguem dir ‘argument’, és clar.
Perquè ja d’entrada ens sorprendrà en fer aparèixer uns personatges —em cal advertir, abans de res, que totes aquests termes o qualificacions, en el cas del poeta francès, potser haurien d’escriure’s en cursiva o entre cometes, atès que ben poc s’assemblen als que habitualment ens trobem; com tampoc compleixen les funcions habituals— que dóna per fet que coneixem quan, a no ser que hàgim vist abans la seva pel·lícula Orphée no podem ni conèixer (Cégeste, Heurtebise, la Princesse, …) ni saber per què actuen com actuen.
Una mica més endavant, és l’autor qui parla, qui s’adreça al públic, per fer un comentari que, més que no pas oferir-nos alguna pista, ens desorienta encara més: “Le privilège du cinématographe c’est qu’il permet à un grand nombre de personnes de rêver ensemble le même rêve et de nous montrer, en outre, avec la rigueur du réalisme, les phantasmes de l’irréalité. Bref, c’est un admirable véhicule de poésie”.
Provant de cercar algun tipus d’explicació o sentit, segurament creurem que es tracta d’una introducció, que després d’això ja s’imposarà la normalitat.
Però no.
Escenes
Tot seguit assistim a unes escenes que fa la impressió que no tenen cap relació entre elles, per més que intuïm —o, més que intuïm, desitgem , per la nostra tranquil·litat o confort— que la deuen tenir.
En la primera veiem “un jeune garçon à un pupitre d’école”; entra el poeta “en costume Louis XV”, s’acosta a l’escolar i li diu: “Je désirerais parler au professeur”; en no treure’n res, desapareix.
En la segona, el poeta, amb el mateix vestit, visita una mare jove que bressola un bebè que, espantada en veure’l, deixa caure el nen; el porta desapareix de nou.
En la tercera, el poeta visita una infermera té cura d’un vell malalt, i li demana: “Serait ce le professeur […]?”, en saber que no pot entendre’l ni respondre, el poeta torna a desaparèixer; el professor mor i deixa anar una petita capsa; veiem la mà del poeta que la recull.
En la quarta, el poeta visita al professor en el que sembla el seu laboratori, xerra una estona amb ell, li dona la capsa que havia recollit en l’escena anterior, on hi ha bales; el poeta agafa una pistola i dispara contra el professor; l’escena acaba quan el poeta desapareix.
Podria, és clar, seguir resumint, tan esquemàticament com ho he fet fins ara, les escenes següents, més no cal: són totes elles tan poc comprensibles com les anteriors o encara més. N’hi haurà prou amb indicar que en la posterior apareix un home cavall.
Argument?
En aquestes condicions, podem parlar d’argument? Si més no, del que fins ben poc abans de les grans revolucions artístiques del segle XX n’havíem dit argument?
Més aviat, més aviat hauríem d’intentar buscar —més que buscar, inventar, crear— una paraula per caracteritzar el que ens ofereix Cocteau.
Potser li podríem dir ‘representació.
Però, és que no eren ‘representacions’ els que en oferien els teatres des de l’època dels grans autors grecs.
Representacions amb argument, amb una història, però representacions.
Em temo que, davant d’això, no ens queda altre remei que adjectivar el terme que pretenem emprar, que voldríem que ens ajudés a definir el text —i, per tant, la pel·lícula en que es basa / que transcriu el text— de l’autor francès.
El problema, és clar, és que l’adjectivació pot ajudar-nos, pot permetre aproximar-nos al que volem dir, al que ens cal dir, més no del tot: representació simbòlica?, representació poètica?, representació surreal (més aviat, sobrereal; surrealiste)?
Sí i no. O el que és el mateix, sí i no alhora.
Una no-resposta que, com provaré d’aclarir —més que d’aclarir, exposar: provar d’aclarir el que no vol ser clar, el que vol ser no-clar, no és una errada, és, directament, una aberració— demà, no pot satisfer ni a mi ni als meus lectors però que crec que hauria fet molt feliç Jean Cocteau, ja que era això el que pretenia.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)