Velles veritats, nous clixés, Isaac Bashevis Singer
Avui (també) parlo de mi
El primer que em cal dir en aquest breu apunt —breu perquè s’acaba el juny i juliol i agost procuro dedicar-los a la creació, pròpiament, literària— sobre Velles veritats, nous clixés, d’Isaac Bashevis Singer, Quaderns Crema, juny del 2026, és que la traducció, obra de Mar Vidal, no s’ha fet a partir de la llengua ídix, en que escrivia originalment l’autor, sinó a partir de la versió que ell mateix, amb ajuda, havia fet a l’anglès.
Les raons, ens les explica l’editor, David Stromberg, al seu prefaci i a la seva introducció: “Singer «voldria aplegar un dia en un volum» d’assaig els seus textos crítics. La tria dels que va voler traduir queda reflectida en aquest volum”, pàg. 21; “La seva empremta autoral es fa evident als textos mecanografiats [que traduïa a l’anglès], no només per les idees que hi expressa, sinó també en les retallades i correccions que hi fa”, pàg. 22.
Assajos
Els assajos recollits en el volum s’han dividit en tres categories: ‘Les arts literàries’, pàg. 29 a 87; ‘L’ídix i la vida jueva’, pàg. 89 a 162; i ‘Textos i filosofia personal’, pàg. 163 a 223.
Tres categories que permeten fer-nos una idea no només de Singer com a autor sinó com a persona; ens permeten conèixer les diverses facetes de la seva manera de ser.
Literatura
En els escrits de la primera part comparteix els seus punts de vista com a escriptor, deixant clar que per a ell la literatura és una tasca artística, molt seriosa i exigent, en la qual no s’hi valen mitges tintes ni el simple entreteniment.
Al contrari, sempre cal anar més enllà. Un més enllà en què el lector hi té un paper essencial, actiu: “El lector ha de tenir la sensació que un escriptor li transmet alguna mena de revelació, un enfocament nou, una atmosfera diferent, un estil diferent», pàg. 33; «Una obra literària reeixida pot comparar-se amb un viatge a una terra desconeguda”, Íd..
Una exigència, una aposta per la literatura d’autor que és més convenient que mai, a dia d’avui, quan es tendeix tant a voler fer-nos combregar amb rodes de molí, a fer passar bou per bèstia grossa: “hi ha crítics, editors i sovint fins i tot autors que, en comptes d’admetre que la literatura està perdent terreny, simplement es proposen alterar-ne el concepte; ampliar-lo, per dir-ho d’alguna manera. El que passa en realitat és que enterboleixen el veritable significat del terme literatura”, pàg. 46.
Llengua i vida
La part dedicada a l’ídix i a la vida jueva és la que ens pot costar més de llegir.
En primer lloc, perquè les atrocitats que comet l’estat d’Israel tant a Palestina com a d’altres veïns ens ho posa molt costa amunt.
Amb tot, crec que hem de procurar alliberar-nos d’aquesta prevenció, recordant que l’art ha —més aviat, hauria de — servir per unir i no pas per separar; per ajudar a entendre.
Potser ens hi ajudarà saber que en produir-se esclats revolucionaris “l’únic que vaig sentir va ser l’eterna repulsió jueva envers la violència”, pàg. 130; que “[l]a pobresa és al moll de l’os de l’ídix: és la llengua dels que tenen por, no dels que fan por”, pàg. 132.
En segon lloc, perquè tant la vida jueva com l’ídix ens pot semblar molt allunyada de nosaltres; ens pot semblar una realitat antiquada i que ben poc té a veure amb nosaltres i amb el nostre món.
Per quina raó se suposa que ens ha d’interessar la càbala, la Bíblia o el Talmud?
Hem de creure, com afirma Singer, que “la càbala conté el millor de tots els sistemes filosòfics, de totes les ensenyances místiques i de totes les religions”?, pàg. 102.
Més aviat no, ans al contrari, com va succeir amb els missatges alienadors i empetitidors del papa de roma en el seu viatge a les espanyes, hem de mirar, també en aquest àmbit de la transcendència més enllà, bastant més enllà, molt més enllà, del tot més enllà.
Ara bé, com a catalans, com a pertanyents a una nació colonitzada, com a pertanyents a una cultura minoritària i minoritzada, assetjada per l’espanyolisme homogeneïtzador (i, per tant, anihilador), potser ens convé recordar el que tenim en comú amb els jueus: “La identitat del jueu modern pot no trobar-se a cap diccionari i, tanmateix, existeix”, pàg. 121.
Miscel·lània
Pel que fa a la darrera part, més que no pas incloure assaigs sobre un tema determinat, esdevé en certa manera un calaix de sastre, on s’apleguen els escrits que hauria costat de fer encaixar en les dues categories anteriors.
Escrits potser de caràcter més personal, tot i que els anteriors també ho són, com el titulat ‘Una excursió al circ’ o ‘El meu concepte de la religió’, en que posa de manifest una visió oberta, dessacralitzada —o, almenys, prou dessacralitzada: “Tots els problemes relatius a la divinitat es redueixen a una sola pregunta: ¿quin sentit té el patiment?”, pàg. 192; “La tragèdia de totes les religions és que els dogmes han suplantat els principis, que els mitjans han esdevingut un fi”, pàg. 194.
Persona i art
La resta d’escrits teòricament personals el que fan, directament o indirectament, és palesar que per a un artista persona i creador són una sola cosa, una sola entitat; que l’un és producte o, més aviat, llavor de l’altre: en tots ells l’escriptura hi és present, si no omnipresent.
Inclouen, doncs, tot un seguit de reflexions molt interessant sobre literatura, sobre l’art literària: “Tots els creadors pateixen l’abisme que separa les seves visions interiors de la seva expressió última. Aquest abisme no se supera mai del tot”, pàg. 177; “Tota obra d’art genuïna ha de constar de llum i ombra, d’harmonia i discòrdia. El veritable artista no revela tots els seus secrets de bon principi. Sovint els artistes mateixos no saben quina direcció prendran les seves plomes o pinzells. Sovint, se sorprenen ells mateixos”, pàg. 189.
Jo, si m’ho permeteu, substituiria ‘sovint’ per ‘normalment’. Fins i tot gosaria dir que quan ‘saben quina direcció prendran les seves plomes o pinzells’, quan no ‘se sorprenen ells mateixos’, no són artistes, sinó artesans.
dilluns 30 de juny del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades