NOTES DEL DIETARI
27 d’agost del mmxxvi
Une mère russe, Alain Bosquet
El primer que haig de dir d’aquest llibre, Une mère russe, d’un autor que desconeixia, Alain Bosquet, és que el seu començament em va desplaure. Més que desplaure, em va fer la sensació que volia volar més alt del que podia, que volia demostrar vés a saber què, que li calia posar en evidència que la seva qualitat era indiscutible.
Tu es morte, ma mère, et j’en suis soulagé.
Ce vers, plein de terreur et de venin, m’est venu, un jour que je te quittais, après une scène inutile, où cent malentendus se sont soudain précipités, du larynx jusqu’aux lèvres, à la fois volontaires et inconscients, comme une avalanche de cailloux. Il faisait froid, le vent de Paris avait la grisaille des automnes fanés, entre la rouille et les nuages qui se bousculaient comme des vaches à moitié ivres, là-haut, dans l’imprécision céleste. Les vitrines, rue de Grenelle, puis rue Saint-Dominique, me paraissaient aussi étroites et laides que nos relations de mère exaspérée à fils impatient. J’avais envie, sur ce trottoir humide, ou d’écraser du talon quelque fruit volé à une devanture : une orange, une pomme rachitique, une banane idiote; ou d’acheter un objet quelconque, peut-être un jouet sans grâce : oui, une poupée indigne d’un enfant qu’on aime; je l’aurais vidée parmi les passants et de ses yeux en matière plastique et de ses entrailles en mousse blanchâtre. J’avais aussi envie de gifler tous ceux qui, à ma portée, me paraissaient moins forts que moi, ou plus vieux : la déchéance méritait un châtiment infini, et la faiblesse était impardonnable. Je ne cherchais pas d’excuses à mon exaspération : je me savais injuste, et tenais à le rester le plus longtemps possible, sans doute jusqu’au Pont des Invalides. Désespérer de toi et désespérer de moi-même n’avait qu’une seule compensation : désespérer de Paris[1].
Això, en general, no tan sols és un mal senyal, sinó un de molt dolent.
Acostuma a ser senyal que, no estant segur del que fas, de les teves capacitats artístiques, literàries, en comptes d’escriure com et sortiria d’escriure, prefereixes inflar-ho, prefereixes forçar-ho, prefereixes convertir el que escrius en una mena de peça d’orfebreria.
Per tant, a intentar fer passar gat per llebre. Intentar convèncer els lectors no pas amb el que tu pots fer, amb la teva veu literària, amb el que el teu jo interior t’hauria dictat, amb el que t’ha sortit de dins, sinó amb el que els lectors consideraran com a valuós.
O el que és el mateix, el que d’altres han decidit que és valuós. Altres que, com Bosquet en aquest cas, confonen dificultat amb qualitat.
D’altres que encara no han entès —ho faran algun dia?, molt em temo que no…— que el més difícil i, per tant, valuós, en el món de l’art és la facilitat. Més exactament; la impressió de facilitat.
Fem-ho com toca
Si vols fer donar gat, fins i tot gatet, per llebre, no et descuidis cap de les recomanacions de la recepta literària.
D’aquesta recepta que ha donat i continuarà donant tant bons resultats, mentre el mètode del Vestit Nou de l’Emperador no sigui desemmascarat.
Que no ho serà pas, perquè són molts els que en depenen; molt els que si ho hagués qui posés en evidència les seves exageracions, les seves inflacions, d’un dia per l’altre passarien d’autors de categoria a esforçats artesans.
I, com a conseqüència, els (teòrics) entesos que els lloen, en ocasions, tan hagiogràficament que els hauria de caure la cara de vergonya, també quedarien en evidència, anant a parar al lloc que els correspon: la paperera de la (pseudo)història literària.
La primera frase
Per fer les coses com toca, res millor que començar amb una frase que no deixi indiferent ningú. Una d’aquelles que costarà ben poc que es repeteixi en algun que altre manual acadèmic o similar.
Què és el més normal què passi, quan se’t mor una mare?
Que ploris i et desesperis.
Si del que es tracta és de sorprendre al lector, d’estabornir-lo, la frase ha de ser exactament al contrari: en comptes de plorar i de desesperar-te, d’exposar el teu irremeiable desconsol, digués exactament el contrari.
O el que sembli exactament el contrari: que et sents alleujat (“Tu es morte, ma mère, et j’en suis soulagé”).
Amb això, assoliràs, amb una sola frase tres objectius: mostrar la teva elevada vàlua literària, empâter le lecteur i captar la seva atenció, intrigar-lo a fi que li sigui impossible deixar el llibre.
O el que és el mateix, i alhora: les jeux sont faits i rien ne va plus en una sola, imbatible tirada.
***
[1] Has mort, mare, i em sento alleujat.
Aquest vers, ple de terror i de verí, m’ha arribat, un dia, en deixar-te, després d’una escena inútil, on cent malentesos s’han precipitat tot d’una, de la larinx fins als llavis, alhora voluntaris i inconscients, com un allau de pedres. Feia fred, el vent de París tenia la grisor de les tardors esvaïdes, entre el rovell i els núvols que es balancejaven com vaques mig begudes, allà dalt, en la imprecisió celest. Les vitrines, a la rue de Grenelle, després rue Saint-Dominique, em semblaven tan estretes i lletges com les nostres relacions de mare exasperada a fill impacient. Em venien ganes, en aquesta vorera humida, o d’esclafar amb el taló algun fruit robat d’un aparador: una taronja, una poma raquítica, un plàtan idiota; o de comprar un objecte qualsevol, potser un joguet sans gràcia: sí, una nina indigna d’una criatures que estimes; enmig dels que passaven l’hi hauria buidat els seus ulls de matèria plàstica i de les seves entranyes d’escuma blanquinosa. També em venien ganes de bufetejar tots els que, a tocar meu, em semblaven menys forts que jo, o més vells: la decadència mereix un càstig infinit, i la feblesa era imperdonable. No buscava excuses a la meva exasperació: sabia que era injust, i volia continuar sent-ho tant de temps com fos possible, sens dubte fins al Pont des Invalides. Desesperar de tu i desesperar de mi mateix només tenia una compensació: desesperar de París.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)