NOTES DEL DIETARI
28 d’agost del mmxxvi
Une mère russe, Alain Bosquet (II)
Segona frase / segon paràgraf
Si, al damunt, a la segona frase s’hi afegeix la segona, en la qual l’autor hi diu, més exactament, sent la necessitat de dir, o sigui, d’especificar, d’explicar que aquest vers és “plein de terreur et de venin[1]” i que unes paraules no van ser pronunciades, sinó que van ser “soudain précipités, du larynx jusqu’aux lèvres[2]”, la sensació que tendeix a inflar els mots i els conceptes encara augmenta més.
Sobretot, quan en comptes de ‘paraules’ ens indica que es tractava de “malentendus”. I no pas d’un sol malentès, sinó de “cent”.
Perquè, per descomptat, si vol ser llegit, si vol atrapar els lectors el que ha de fer és crear una intriga, en primer lloc (per quina raó la mort de la seva mare li ha suposat un alleujament i no pas dolor?), en segon, deixar les coses clares (la relació entre tots dos causava malentesos) i no permetre que el fet que els lectors no estiguin a la seva alçada pugui esdevenir un problema (per si no ho heu entès el vers que he transcrit està ple de terror i de verí).
Hi tornarà un xic més avall, per deixar clar d’entrada quins són els caràcters de la seva mare i el d’ell: “Les vitrines […] me paraissaient aussi étroites et laides que nos relations de mère exaspérée à fils impatient[3]”.
No fos cas que, llegint la novel·la, els lectors no se n’assabentessin.
Sembla, però, que no n’està prou convençut, atès que creu imprescindible exemplificar fins a quin punt ell és impacient: “J’avais envie […] d’écraser du talon quelque fruit volé à une devanture […] J’avais aussi envie de gifler tous ceux qui, à ma portée, me paraissaient moins forts que moi, ou plus vieux[4]”.
Necessitat d’explicar-se
En una situació com la seva, havent-se quedat sense mare —una mare que, com anirem sabent a mesura que llegim, tan i tan important per a ell—, res no ens pots semblar més normal que tingui la necessitat d’explicar-se, d’intentar pair-ho, en la mesura que sigui possible, traient-s’ho de dins, fent una catarsi.
I, sent com és escriptor, res més natural que recórrer a les paraules, a la literatura (“Avais-je d’autre recours contre les événements de mon existence, que la littérature ?[5]”, pàg. 10) per dur a terme aquesta catarsi; que traspassar el dolor a les un text escrit.
El problema, sobretot en aquest capítol inicial, és que, com ell mateix reconeix o tem (“Tout cela était-il excessivement littéraire ?[6]”, Íd.) en fa un gra massa, que la mateixa necessitat l’impulsa, erròniament, segons el meu parer, a escriure una obra mestra.
Oblidant que les obres mestres tenen un enemic principal, un contra el que no es pot lluitar, que venç sempre, la voluntat: si vols escriure una obra mestra les possibilitats que te’n surtis si no són nul·les gairebé.
Com les bones collites, les obres mestres artístiques son fruit de la naturalitat, del fluir espontani. Qualsevol intent d’alterar-les les desvirtua.
Deixar-se dur
No és fins una mica més endavant que fa la impressió que pren consciència d’aquesta realitat, del fet que si vol que la catarsi tingui algun efecte, si vol, al mateix temps, retre un homenatge a la seva mare —un homenatge que la immortalitzarà: verba volant, scripta manent—, ha de trobar la manera, literària, de fer-ho; ha de deixar que el dir de la catarsi trobi el seu camí.
Perquè si el que fa és continuar igual, inflant-ho tot, el llast no tan sols no es reduirà sinó que es multiplicarà: “ma terrible formule [es refereix al vers], […] maintenant me pesait de tout le fardeau d’images qu’elle provoquait en moi, apocalyptiques et laides. Il fallait faire vite, comme pour s’en débarrasser, et rejeter sur n’importe qui la responsabilité de mon hantise[7]”, Íd.; “Il me fallait vivre désormais avec mes mots[8]”, pàg. 11.
***
[1] “ple de terror i de verí”.
[2] “precipitat tot d’una, de la larinx fins als llavis”.
[3] “Les vitrines […] em semblaven tan estretes i lletges com les nostres relacions de mare exasperada a fill impacient”.
[4] “Em venien ganes, en aquesta vorera humida, o d’esclafar amb el taló algun fruit robat d’un aparador […] També em venien ganes de bufetejar tots els que, a tocar meu, em semblaven menys forts que jo, o més vells”.
[5] “Em quedava algun altre recurs contra els esdeveniments de la meva existència que no fos la literatura?”.
[6] “Tot plegat no era excessivament literari?”
[7] “la meva terrible fórmula, […] ara em pesava per tota la càrrega d’imatges que em provocava, apocalíptiques i lletges. Calia anar de pressa, com per alliberar-se’n, i llançar damunt de qui fos la responsabilitat de la meva obsessió”.
[8] “A partir de llavors em calia viure amb les meves paraules”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)