NOTES DEL DIETARI
29 d’agost del mmxxvi
Une mère russe, Alain Bosquet (i III)
Memòria
És a partir d’aquest moment, quan entén que tan sols si permet que sigui el seu jo intern el que guiï l’obra, que li cal submergir-se en la memòria i permetre que sigui ella qui li dicti el que ha d’escriure, que Une mère russe comença a prendre embranzida.
Una memòria que és i no pot ser més que discontínua, que no només arriba i se’n vam sinó que apareix o, més aviat, ressuscita sense cap ordre cronològic, oferint imatges, sensacions o impressions que provenen ara d’un any, ara d’un altre, de vegades acumulant-se, de vegades distanciant-se.
Per la qual cosa, la millor manera de respectar-la i, per tant, de reflectir-la, és transcriure-la tal i com va arribant, en capítols d’èpoques i d’anys diferents, que, a mesura que van escrivint-se, formaran una imatge de la vida de la seva mare i de la seva.
Una imatge calidoscòpica més real que qualsevol altra.
Més real perquè no és l’art el que imita la vida sinó, la vida, la que imita l’art; la vida, la memòria (les memòries, en realitat) de la vida la que es transforma en art.
Edats
Tal i com explica Bosquet en el resum que, no sé per què, en el resum biogràfic que inclou abans de la primera pàgina de la novel·la, la mare va néixer a Odessa l’any 1889 i va morir a París el 1977.
Si els (re)ordenéssim de manera cronològica, el primer capítol o apunt que l’hi dedica és de l’estiu de 1918, precisament a la ciutat on va néixer i, el darrer, el 1977.
Intentar escriure una obra literària a partir de la recuperació de la memòria personal és una bona idea que posa en evidència les seves limitacions, de fet, els seus (greus) inconvenients quan els esdeveniments que reflecteix es basen en els records d’un infant.
En uns records que la seva edat li impedeix de tenir.
Així, en el segon capítol, situat a Lom Palanka i datat l’any 1924, se suposa que el narrador recorda el que li va passar quan tenia quatre anys i mig.
Potser per això, perquè és conscient que és inversemblant, comença el capítol indicant que: “La scène ets vive dans ma mémoire[1]”, pàg. 13.
Una prevenció que és ben poc útil, atès que cap lector pot creure que la memòria d’un nen tan petit pugui ser tan perfecta: “Tu m’embrasses; j’ai l’impression que tu as envie de me dire des mots tendres, et que sudain tu n’en es pas capable[2]”, pàg. 15.
Literaturitzar
Crec que el que és una bona novel·la, però que el que impedeix que vagi un xic més enllà, que esdevingui una gran novel·la és, precisament, la seva voluntat —gairebé gosaria dir-ne ‘obsessió’— en que ho sigui.
En el fet que no va dubtar en recórrer a tots els mitjans que se li van acudir per convertir-la en una gran novel·la.
O el que és el mateix, en convèncer-nos que ho és. En dir-nos —més que dir-nos-ho a nosaltres, els lectors, dir-ho als entesos, que són els que dictaran sentència—, amb aquell suposat convenciment que traeix la manca de convenciment: “Com no ha de ser una gran novel·la si escric com escric?”.
Ara, un capítol (Bruxelles, 1933, pàg. 25 i ss), l’escric tot en forma dialogada; un altre (Berlin, octobre 1945, pàg. 47 i ss.), en forma epistolar; en el següent (Normandie, juin 1944), em serveixo d’un estil indirecte, quasi periodístic; en el que ve tot just després (Paris, mai 1976), m’adreço directament a la mare; …
Per fortuna, de tard en tard se n’oblida i es deixa endur, mes la seva tendència és a recórrer a la recepta literària, a escriure l’obra com toca, a emprar tots els mitjans literaris com cal, per agradar a tothom, per agafar alçada, per guanyar premis.
Sense adonar-se’n —o adonant-se’n, però sabent el que s’hi juga: als entesos cal donar-los les coses com estan acostumats a rebre-les— que l’efecte és el contrari del que pretén: tan sols quan s’oblida de voler volar alt guanya força i pregonesa; esdevé artista, crea una obra d’art.
***
[1] “La escena és viva en la meva memòria”.
[2] “Em beses; tinc la impressió que tens ganes de dir-me paraules tendres, i que de cop no n’ets capaç”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)