El naixement de la tragèdia, Friedrich Nietzsche
A Mila, la protagonista de Solitud, de Caterina Albert, tan sols el contacte amb els aires nets i purificadors de les alçades li permetrà alliberar-se de les convencions que l’engavanyen, per deixar al seu dessota el llast d’una cultura judeocristiana que la sotmet a d’altres que li són molt inferiors i no li permeten desenvolupar-se del tot ni ésser ella mateixa: “trontollaren fins els fonaments del seu ésser”; “Curada per la revelació del Cimalt, com per virtut d’aspergis, d’aquella fal·lera que l’havia feta cega per a tota cosa”.
De la mateixa manera, a la civilització occidental, producte i efecte del constrenyiment i l’empobridora adaptació al qual la religió catòlica condemnà els vigorosos i creadors valors de la Grècia antiga —homèrica i hercúlia—, li calgué esperar l’arribada d’un dels més grans, influents i controvertits pensadors de tots els temps per a iniciar el camí de la seva deslliurança espiritual, del seu desvetllament dogmàtic. Sens dubte, Friedrich Nietzsche suposà un punt i a part, un abans i un després en la nostra cultura.
La primera i magistral mostra d’aquesta nova fonamentació dels valors fou El naixement de la tragèdia (Die Geburtder Tragödie), la traducció catalana de la qual Adesiara tingué el bon criteri de publicar el maig passat. Un llibre complet i complex, que presenta una gran varietat de temes “a un ritme esbalaïdor” (pàg. 8), d’una pregonesa tan desavesada com astoradora, que demostrà que el filòsof alemany, tot i els seus joveníssims vint-i-vuit anys, estava destinat a deixar una petja tan assenyalada com indeleble en la història del pensament.
Fins a tal punt que no resultaria gens aventurat afirmar que, tot i de manera incipient —en ocasions apuntades en una simple pinzellada, com una visió o una intuïció encara no definida— la immensa majoria de les idees claus de Nietzsche ja hi apareixen: veritat i aparença, dualitat entre l’apol·lini i el dionisíac, l’ocàs de la civilització cristiana, el nihilisme, l’arribada de l’home nou, la transfiguració dels valors, l’etern retorn…
Per la seva colossal magnitud, l’impacte de la primera eclosió pública del geni nietzschià causà una exorbitant commoció. Commoció que el llavors jove filòleg no tan sols s’esperava sinó que —tal i com adverteix Jaume Pòrtulas en la seva «Introducció»— tenia la necessitat de provocar, a fi de tractar d’esvair les acusacions de nepotisme i els “rumors i les maldiences que havien començat a sorgir” pel fet que el seu mestre de Leipzig, Friedrich Ritschl, l’hagués afavorit per a que arribés “a ser catedràtic de la Universitat de Basilea (…) a l’edat llavors insòlita de vint-i-cinc anys” (pàg. 10).
Tanmateix, la reacció inicial —induïda per l’aclaparament i la perplexitat que havia de causar per força una obra tan intensa com aquella— fou el silenci. Passat un temps, l’acollí el sarcasme: el sarcasme indolent d’aquells que no estaven en disposició d’entendre-la, d’aquells que, per no saber, ni tan sols sabien com havien de començar a llegir-la, d’aquells que, admirats i avergonyits, empetitits tot d’una, es negaven a reconèixer que no estaven en disposició d’anar tan enllà.
Que no tothom, ans només els escollits, està en condicions de situar-se a l’alçada de l’esperit dionisíac: “Sota l’encisadora màgia del dionisíac no solament es renova l’aliança entre home i home: també la natura alienada, hostil o sotmesa, celebra de nou la festa de reconciliació amb el fill esgarriat, l’home. (…) Cantant i dansant, l’home es manifesta com a membre d’una comunitat superior: ha desaprès a caminar i a parlar, i està a punt d’aixecar el vol i, dansant, perdre’s cel enllà. (…) també en ell ressona alguna cosa de sobrenatural: se sent déu, es passeja tot extasiat com en somni veié caminar els déus. (…) Aquí es pasta l’argila més noble, s’escalaborna el marbre més preciós, l’home mateix.” (pàg. 73-74)
Perquè, cal dir-ho clar i d’entrada: El naixement de la tragèdia, com la resta de la magna i imprescindible obra nietzschiana, no deixa ni pot deixar indiferent. O et captiva o et causa repulsió. Si et captiva, n’esdevens el més fidel —i alhora crític: ningú millor que ell per saber que l’aprenentatge i el coneixement s’assoleixen posant-ho en dubte tot— dels addictes. Si et repel·leix, el més ferotge dels opositors: la incapacitat de comprendre, la consciència de no estar el nivell que l’autor exigeix esperona els més baixos i primigenis instints de venjança.
Una resposta que l’autor ja s’havia imaginat fins i tot abans que la seva opera prima aparegués, tal com comentava al seu amic Erwin Rhode en una carta d’11 de desembre de 1871: “Tota la darrera part (…) et submergirà, a cop cert, en l’estupefacció, he fet prova d’una gran audàcia i tinc el dret de proclamar (…): animam salvavi [he salvat la meva ànima]; raó per la qual evoco aquesta obra amb una gran satisfacció i no sento cap inquietud, encara que es presenti des del principi de manera tan provocant com és possible i que calgui esperar que la seva publicació provoqui, de diverses bandes, un «crit d’indignació»”.
Crit d’indignació determinat, sobretot, per la seva voluntat de canvi, de posar en dubte tant els valors vigents com la cosmovisió —o Weltanschauung— que aquesta determina. Nietzsche es revolta contra tot allò que ningú no ha gosat qüestionar des de fa més de vint-i-cinc segles, des que l’esperit combatiu i permanentment inquisitiu dels grecs antics s’apaivagà, des que preferiren substituir la sempre perillosa recerca de la veritat —“sento abans de res l’obligació d’ésser necessàriament veritable”, li comentava en una carta anterior a l’amic i confident esmentat— per la seguretat de les ficcions que anaren creant per a protegir-se dels temors al desconegut.
Amb la seva obra, reivindica la recuperació d’aquell pensament antic dels grecs que, com Tales de Milet, es proposaren superar el mite i cercar l’arkhé, el principi i la raó de les coses. Aquells que volien saber de l’única manera que és possible saber, saber de veritat: maldant per trobar una resposta a cada pregunta. Aquells que eren coratjosos i no es conformaven, que no s’ocultaven darrera d’imatges fal·laces, com alguns dels seus successors: “El grec coneixia i sentia els esglais i les atrocitats de l’existència: per a poder viure en general, hagué d’interposar, entre ell i aquests esglais i atrocitats, les esplèndides criatures de somni que són els déus olímpics. (…) Per a poder viure, els grecs, forçats per una necessitat profundíssima, hagueren de crear aquests déus” (pàg. 80).
Ell reclama una actitud contrària, valenta i esforçada, que sigui capaç d’enfrontar-se a tot i afrontar-ho tot: “he de dur l’amic que em segueix sol·lícit fins a l’indret encimbellat de la meditació solitària on trobarà només uns quants companys” (pàg. 205). Deixant, doncs, de banda la majoria —“l’home civilitzat quedava reduït a una caricatura fal·laç” (pàg. 106)—, que no serà capaç de comprendre’l ni, menys encara, de seguir-lo, s’adreça únicament a aquests “quants companys” que no sentiran el vertigen de les alçades.
Als escollits que creuen que la vida és lluita, que tot el que tenim i podem tenir ho hem d’obtenir amb constància i suor, que som els amos del nostre destí i ens hem de fer a nosaltres mateixos. Als que entenen que la divisa fonamental no pot ésser mai el “coneix-te a tu mateix” socràtic, que considera tan poc ambiciosa com irrealitzable, sinó el gnoï oïos essi (“Esdevé allò que ets”) de Píndar. Aquells que s’endinsaran amb braó ben endins seu no tant per a descobrir-se ells mateixos, ans per poder anar molt més enllà, per a arribar més amunt i més enllà.
S’adreça a aquell home que no existeix, que encara no ha arribat, a l’home que, en el fons, no és més que una diàfana preconfiguració del seu superhome: “Sí, amics meus, creieu amb mi en la vida dionisíaca i en el renaixement de la tragèdia. El temps de l’home socràtic s’ha acabat: guarniu-vos el cap amb corones d’heura, agafeu el tirs amb la mà i no us meravelleu si el tigre i la pantera s’arramben falaguers als vostres genolls. Ara goseu ser homes tràgics: perquè sereu alliberats. Acompanyeu el seguici de Dionís des de l’Índia fins a Grècia. Armeu-vos per a un dur combat, però creieu en els miracles del vostre déu!” (pàg. 187).
La lectura d’aquesta obra esdevé tan exigent que cal emprendre-la essent ben conscient que no se’ns lliurarà fàcilment, que ens obligarà a posar-hi els cinc sentits, a llegir-la amb atenció, capbussant-nos-hi de ple, posant-hi tota la nostra ànima, centrant-nos-hi i concentrant-nos-hi. Si no ho fem així, si ens limitem a passar-hi els ulls pel damunt, amb displicència, ens arriscarem a que ens resti a les mans només el polsim d’or que en cobreix la superfície — la seva altrament magnífica prosa— sense poder-ne extreure el goig i l’incommensurable coneixement que ens reserva al seu interior.
I aquest, cal que ho emfatitzem, és un luxe que no ens podem permetre sota cap circumstància. És ben cert que ens exigirà molt, que ens caldrà posar-hi el millor i el més pregon de nosaltres mateixos per a accedir-hi, però, si estem disposats a acceptar el repte, si som capaços d’esmerçar-hi tot el temps i la paciència que requereix —car, no podem enganyar-nos: no és possible assimilar i aprehendre de veritat el pensament dels grans mestres sense armar-nos de paciència ni acceptar patir un xic— el premi que n’obtindrem ens compensarà amb escreix.
Si volem assaborir El naixement de la tragèdia —i el que és més important, comptar amb alguna mínima opció de treure partit d’aquest llibre tan dens com aclaparador— cal abans de tot que ens regalem el temps necessari per a llegir-nos-el, almenys dues vegades, d’un cap a l’altre (seguint el consell que el curador recull de Michael Tanner, pàg. 42). Hem d’estar disposats a admetre i fer nostre “aquest impuls titànic d’arribar a ser d’alguna manera l’Atlant de tots els individus” i a dur “a coll, damunt les amples espatlles, cada vegada més amunt i més lluny” (pàg. 120) una feixuga càrrega; a no confondre els símbols i les metàfores nietzschianes —que són més una aproximació poètica o musical— amb la realitat i, per sobre de tot, a no rendir-nos mai.
Perquè llegir l’autor de La genealogia de la moral comporta sempre el risc de quedar-se a mig camí —quan no a un quart! S’envola tan i tan amunt, no únicament per a la immensa majoria de la gent, sinó també dels seus lectors i lectores, que sentim que ens manca l’aire, en assajar de seguir-lo. Sovint, com succeeix amb les creacions musicals —recordem que el primer títol de l’obra era El naixement de la tragèdia nascuda de l’esperit de la música—, abans de provar d’entendre’l cal sentir-lo o copsar-lo amb els sentits, espiritualment i no pas intel·lectual.
Tanmateix, quedar-se a un quart del camí no ens ha de produir cap temor, provocar dubtes ni, encara menys, donar-nos per vençuts: un quart de Nietzsche ens durà deu vegades més lluny del que ens podrien dur la majoria dels filòsofs, artistes i pensadors. I més en l’explosiva catarsi que suposà per a ell aquesta seva obra inicial, on se sentia constret, tan interiorment com exterior, a dir tant, a alliberar-se de tot allò que li bullia per dins. Arriba a unes alçades tals que resulta difícil, quan no impossible, seguir-li les passes. A tot estirar, cal conformar-se amb resseguir, des de lluny i esbufegant, les seves petjades.
Raó que explica que el filòsof alemany tingui molts més exegetes que no pas lectors i lectores, que el nombre de llibres sobre Nietzsche sigui desproporcionadament superior als llibres de Nietzsche: el seu pensament s’envolà tan i tan amunt que, talment com un nou Evangeli, hi ha un munt d’entesos que consideren que ens cal llegir-lo a través dels altres; que ens calen traductors o intèrprets per a poder-lo comprendre o assimilar.
Un destí que comparteix amb alguns dels més grans entre els grans —amb Kant, amb Proust, amb Joyce, amb Picasso o amb Einstein, per a esmentar-ne tan sols alguns de diversos àmbits— i que més aviat es converteix en una maledicció: llegir a través d’un altre, servir-se d’un torsimany per a entendre un autor no pot fer més que reduir les possibilitats d’aconseguir-ho, que balafiar la seva magnificent grandesa.
És per això que considerem, modestament, que la millor manera d’acarar-se a El naixement de la tragèdia —com a qualsevol obra d’aquesta mena, alçada i rigor— és fer-ho directament, sense prevencions ni prejudicis. Llegim-lo, seguint els ja esmentats consells de Tanner, i ja hi trobarem allò que hi haguem de trobar. Amb ple convenciment que, hi trobem el que hi trobem, no en podrem sortir decebuts, ans pregonament enriquits.
«Precisament el valor d’un poble —com d’altra banda el d’un home— només es mesura per la seva capacitat d’imprimir a les seves vivències el segell de l’etern: perquè amb això, per dir-ho així, es desmundanitza i dóna testimoni de la seva fe, profunda i inconscient, en la relativitat del temps i en el sentit variable, és a dir, metafísic, de la vida.»
El naixement de la tragèdia, traducció de Manuel Carbonell, Friedrich Nietzsche, pàg. 206
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
