Amb la seva habitual elegància i encert, en Quim Torra respon a l’article que Borja García-Nieto, President del Círculo Ecuestre publicà a La Vanguardia el passat 1 de gener, titulat “1714: bons i mals catalans?”. Quan, davant l’afirmació d’aquest darrer que “Catalunya no va guanyar ni va perdre guerres. Els catalans les vam guanyar o les vam perdre, a un costat o a l’altre. El 1936, una altra guerra terrible, on uns i altres, tots catalans, es van enfrontar per un model de societat.”, li recorda, entre d’altres, les paraules de Gaziel: “Sí, Catalunya havia perdut”.
Demostrant la seva intel·ligència, l’editor no perd el temps replicant allò que no pot ésser replicat: “no hi ha bons i mals catalans, que tots ho són, de catalans, tant Alós com Pinós i, sens dubte, aquells que, com jo, ens sentim tan catalans com espanyols”. No crec que hi hagi ningú amb dos dits de front que ho negui: no hi ha ni bons ni mals catalans, com no hi ha catalans de primera i de segona —per fortuna. Català —o catalana— és qualsevol persona que visqui a Catalunya, hi treballi i se’n senti; tant si hi ha nascut com si no. Que José Montilla arribés a ésser president del país ho demostra més que palesament.
Tanmateix, no és aquest el quid de la qüestió. És cert que tant al llarg de la guerra de Successió com de la guerra civil espanyola cada català o catalana tenia tot el dret del món a defensar una o altra part, segons els seus interessos i conviccions, sense que això permetés dubtar de la seva catalanitat. Fóra absurd negar-ho. Ara bé —i és ací on la posició de García-Nieto esdevé, almenys, ambigua—, el que no està tan clar és que es puguin equiparar com a igualment legítimes i democràtiques les dues opcions —sobretot, un cop finida la guerra del 1714 i tant durant com després de la guerra civil.
No podem considerar igualment demòcrates aquells que s’oposaren a la política repressora de Felip V i el seu Decret de Nova Planta i aquells que hi col·laboraren; ni aquells que lluitaren per defensar la legalitat republicana i aquells que feien costat als que pretenien enderrocar-la; ni, tampoc, aquells que s’oposaren a la dictadura franquista i aquells que la combateren. Tots ells eren, per descomptat, catalans i catalanes, però els uns eren demòcrates i els altres no.
No s’hi val a amagar algunes cartes sota la taula: els catalans i catalanes sí perdérem la guerra! Tots la perdérem, tant els d’un costat com els de l’altre, tant els de conservadors com els liberals: la perdérem perquè la democràcia i el règim de llibertats foren anorreades. (En realitat, la perdérem doblement: com a catalans —atès que ens foren arrabassades totes les nostres llibertats— i com a demòcrates). I això sí suposa una separació, insalvable: per un costat, els demòcrates, per l’altre, els que no ho foren.
Plenament d’acord, doncs, amb el President del Círculo Ecuestre —“No ens podem enganyar, ni enganyar amb falses quimeres”—, tant cert com no hi ha, ni hi pot haver, bons i mals catalans, sí que hi pot haver (i hi ha) bons i mals demòcrates: els que estan d’acord amb escoltar la veu del poble català mitjançant un referèndum i els que li neguen aquest dret fonamental.
Hi estem d’acord, oi, Sr. García-Nieto?
dijous, 9 de gener del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons