Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
A fi d’acarar amb un mínim de garanties les eleccions espanyoles, Esquerra Republicana de Catalunya sembla voler recobrar aquell “aire nou” impulsat per “mans netes” que tants bons resultats li va donar en el seu moment. No tan sols ha canviat el seu president, substituint Joan Puigcercós per Oriol Junqueras, sinó que —després d’una més…
Algun dia convindria que l’independentisme català exigís als Monty Python els royalties que els deuen per la seva aparició a La vida de Brian, disfressats de sobiranistes palestins! Quan semblava que la nau d’Esquerra començava a redreçar el seu rumb, capitanejada per Oriol Junqueras, la federació gironina se li ha amotinat, atrinxerant-se a la sentina…
Sovint fa la impressió que Esquerra no sigui capaç d’aprendre la lliçó de les successives i cada vegada més devastadores clatellades electorals —degudes principalment a la reedició d’un Tripartit que els havia fet fora del Govern i amb un caire palesament regionalista). Fins i tot ara, quan sembla que ha trobat un camí per evitar…
En el nostre article anterior ens referíem al perill que suposa tractar de convertir les declaracions polítiques —partidistes i interessades: teleològiques— en una nova realitat, més virtual que no pas real. A mesura que la democràcia s’anava consolidant es produí una tendència, com més va més indeturable, a que els partits creïn una realitat ad…
La realitat rebutja la tirania del temps i no acostuma a entendre de calendaris, però sovint la casualitat provoca unes coincidències ben desafortunades. Comentava Antoni Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya Republicana (pàg. 116-118) la infinita tristesa —combinada amb una sensació de ràbia— que li produïa el fet que el revoltat…
Una de les crítiques més comunes que es fan a la classe política és la seva tendència a viure cada dia més allunyada de la gent del carrer i dels seus problemes, de cloure’s a les seves torres d’ivori i oblidar-se d’aquells que els van votar. Aquest és, sens dubte, un dels efectes més directes…
Des de fa pràcticament 125 anys, no hi ha cap imatge que pugui simbolitzar d’una manera més diàfana el comportament de les formacions polítiques catalanes que el mite de Sísif: com si alguna mena de déu omnipotent els haguera condemnats per un pecat que desconeixem, en comptes de mirar d’avançar, mirant cel enllà per damunt…
Al llarg de la campanya electoral la major part de les formacions polítiques van provar de patrimonialitzar el moviment dels indignats, assegurant que no tan sols els entenien perfectament, sinó que tenien tota la seva solidaritat perquè se sentien moralment al seu costat. Només “moralment”, no pas físicament, és clar… En primer lloc, perquè els…
Els partits polítics convencionals potser farien bé de psicoanalitzar-se, abans de tractar de convèncer-nos que ells també se senten representats per les acampades de protesta que s’han produït —i reproduït— els darrers dies a diverses ciutats de Catalunya. Amb major raó, encara, quan són les formacions que es defineixen com a progressistes les que intenten…
El nostre és, sens dubte, un país estrany, ben estrany. I no tan sols pel fet, ja prou paradoxal, que siguem un país que ni país no som… Ho és, sobretot, pel fet d’haver perdut aquell element essencial que caracteritza —o hauria de caracteritzar— els països: la nostra dignitat. Una dignitat que hauria de dur-nos…