Cada dia que passa sembla que a Catalunya costa més dir les coses pel seu nom: Artur Mas no sap dir “independència”; els simpatitzants socialistes es presenten com a “Federalistes i d’esquerres” en una “Crida a la Catalunya Federalista i d’esquerres” que fa la impressió d’haver redactar l’assessor d’en Pere Navarro.
De veritat per a ésser federalista a casa nostra cal creure que el futur ex-batlle de Terrassa és el Nou Messies —“l’inici d’un procés de secessió en un context com l’actual, posa en perill la cohesió social”— i que el líder de CiU és Belzebú —“el Govern d’Artur Mas s’ha situat a l’avançada d’un model […] de dures retallades socials, educatives i sanitàries”?
Calia convertir una teòrica crida als federalistes en una gens dissimulada apologia del PSC? Calia recórrer a un discurs absolutament partidista i subjectiu? És acceptable servir-se d’afirmacions —o, més aviat, acusacions— sense fonament? Quina base té asseverar que “El sobiranisme […] ha assumit sense complexes el model econòmic neoliberal”? O que “la secessió no és la resposta [intel·ligent] als problemes de la societat catalana en el marc de les complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI”. O que “la comparació entre beneficis i costos socials és molt més favorable en el cas d’un millor encaix federal de Catalunya a Espanya i a Europa, que no pas en el cas de la independència”.
I, sobretot, calia destacar que “el President Mas arriba a aquestes eleccions sota l’ombra de la corrupció i de la responsabilitat del seu partit, CDC, en el cas del saqueig al Palau de la Música”? Què hi té a veure, aquesta agosarada imputació amb la defensa d’un estat federal? No s’han pogut estar, d’afegir-ho, per més que no vingués a tomb? Aquests simpatitzants socialistes disfressats de “federalistes d’esquerres” no s’adonaven, en escriure al dictat que se’ls veia massa el llautó? Abans que federalista, cal ésser anti-convergent?
Com se’ls veu el llautó en assenyalar que “la dreta espanyola és profundament nacionalista i s’atrinxera quan li convé en l’immobilisme constitucional”. Només la “dreta espanyola”? I la (teòrica) esquerra espanyola què tan bé representen els barons del PSOE, no n’és de “nacionalista”? Obliden —o prefereixen oblidar— qui passà el ribot (qui se “cepilló”) l’Estatut?
És ben trist que els signants de la crida no hagin estat capaços de fer una defensa de la seva més que legítima opció federal sense caure en tòpics (CiU i PP imposen les retallades; quan les imposa la UE i les començà a aplicar el govern de Rodríguez Zapatero), sense alliberar-se dels tics congènits (Convergència no fa mai res bé), estigmatitzant la resta de forces d’esquerra (tot “el sobiranisme ha assumit el model econòmic neoliberal”?; també ERC, ICV, SI i les CUP?), sense acusacions fora de lloc (a banda de Millet, només els ha mancat referir-se a l’Impost sobre Successions i donacions) i sense recórrer a l’argument de la por (perilla la cohesió social).
És clar que és possible que no tinguessin altre remei que fer-ho així… Com es pot defensar una Catalunya federal en un estat no federal ni federalista? Potser mitjançant una —ben matussera— acumulació de “veritats a mitges i exageracions diverses”?
En conclusió, en comptes de camuflar-se i d’embolicar la troca, no seria més senzill —i molt més honest: “aquesta situació reclama per part de tothom un exercici de responsabilitat política i ètica— que els signants d’aquesta “Crida a la Catalunya Federalista i d’esquerres” demanessin directament el vot per al PSC?
dimecres, 17 d’octubre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
