Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
Quan comprovem que, per més segles que passin i per més que avencin els progressos científics, els enfrontaments bèl·lics —ja sigui entre nacions o entre individus— no es redueixen, no podem deixar de plantejar-nos una pregunta: Som una espècie violenta?, Xaro Sánchez i altres, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013. O, per…
Llegeix més “Som una espècie violenta?, Xaro Sánchez i altres” »
Comento sovint que en aquest país nostre la cultura acostuma a ésser sinònim d’obituari: només es parla dels artistes i creadors —un dia o dos a tot estirar— quan ens deixen. Per fortuna, el cas de la gran Joana Raspall és diferent, atès que enguany se celebra el centenari del seu naixement i això li…
Dins de l’univers de les lletres, el de les obres pòstumes —o, més escaientment, de les obres publicades pòstumament— constitueix tot un món. Un altre món on tot és possible, des de la grandesa o la genialitat gairebé imprescindible —els llibres de Franz Kafka, El Gattopardo de Tomasi de Lampedusa, Una conxorxa dels Enzes de…
Si prescindim un xic de la tirania de la cronologia, podem afirmar, sense risc d’errar-nos, que el segle XX s’acabà l’any 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, i el XXI no començà, realment, fins l’onze de setembre de 2001, amb l’atac a les Torres Bessones, la qual cosa significa que hi hagué un…
En aquest país nostre —on, dia rere dia, seguim discutint si som o no som, si podem ésser o no, si ens deixen decidir o no— la necessitat ens obliga a rebre com a excepcional allò que en d’altres és tan natural com respirar o prendre’ns un cafè. Per exemple, que una editorial es proposi…
Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, Howard Buten És ben possible que el primer que ens sobti d’aquest llibre d’Howard Buten, Quan jo tenia cinc anys em vaig matar (When I Was Five I Killed Myself), Blackie Books, novembre del 2013, amb traducció d’Albert Folch) sigui tant la seva portada com, sobretot, el…
Llegeix més “Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, Howard Buten” »
El tramvia groc, Joan F. Mira Segurament, la millor manera d’escriure unes memòries és deixar-se endur pel corrent dels records, escandallant les nostres més íntimes pregoneses, les nostres arrels més profundes, descrivint-nos des de dins cap a fora; provant de desvetllar l’infant que —si tenim sort— segueix vivint ben arraulit al nostre interior, permetent que…
En començar una novel·la que té com escenari la Primera Guerra Mundial el primer que et demanes és què —o, més aviat, sí— podrà oferir-nos de nou i de diferent, després de tantes obres remarcables com l’han precedida: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline; La main coupée, de Blaise Cendrars; l’esplèndida i…
Si algú no ha sentit la temptació de llegir Paul Auster i no ha estat captivat, encara, per la seva escriptura, si no entén per quina raó té tants admiradors incondicionals, el millor que pot fer és capbussar-se en les línies inicials d’Informe de l’interior, (Repport from the interior), Edicions 62, que palesa la seva…
Un dels majors riscos que es corre en tractar d’analitzar una obra literària és dir-ne més que no convindria. O, per ésser més exacte, explicar-ne més que no seria aconsellable, de manera que no tan sols es condicioni al lector o lectora —la qual cosa es produirà, ineludiblement, si la crítica té el mínim de…
