Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
Digues un desig, Jordi Carbré Volar alt (sense ales) Sembla evident que el Premi Sant Jordi —sobretot des que el Premi Ramon Llull s’ha convertit en la versió en llengua catalana del Premio Planeta (on, entre noms coneguts i literatura, sempre es fan prevaldre els noms coneguts; entre valor i preu, preu)— hauria d’ésser el…
Joventut sense Déu, Ödön von Horváth Ningú no és una illa No crec que cap persona mínimament sensata que hagi escoltat cinc minuts (la farsa d)el judici que es du a terme al Tribunal Suprem contra els presos polítics tingui el més mínim dubte que la veritat hi és escarnida i reescarnida un dia rere…
David Copperfield, Charles Dickens La vida truca a la porta En aquest món i aquest temps nostre líquid que descriu amb tant d’encert Bauman, on les presses manen, on ens agrada que ens ho donin tot fet, on sembla que no tinguem temps per a res però el tenim per perdre miserablement en les xarxes…
El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis Ajuda’t i Déu t’ajudarà Que els autors i els artistes creen des del cor i impulsats pels seus esperits és —o, més aviat, hauria d’ésser— una evidència: les seves obres no tan sols fugen (i defugen) les normes, les receptes i les modes sinó que sorgeixen directament del…
Llegeix més “El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis” »
Joc brut, Manuel de Pedrolo Un tast per a l’eternitat Si deia, ahir, que feia la sensació que Manuel de Pedrolo en començar a escriure L’inspector fa tard ja havia llegit amb molt d’interès i atenció Dashiell Hammett i d’altres autors de novel·la negra del seu temps, en el cas de Joc brut, la tercera…
L’inspector fa tard, Manuel de Pedrolo (Mal) viure a la penombra Em fa la impressió que, a diferència de la primera, quan va començar a escriure L’inspector fa tard, la segona novel·la que s’inclou en el volum A l’ombra del crim, La Butxaca, febrer del 2018, Manuel de Pedrolo no tan sols havia superat la…
Doble o res, Manuel de Pedrolo Arqueologia pedroliana No em cansaré de repetir que l’Any Pedrolo és una magnífica oportunitat de donar a conèixer l’obra d’un escriptor de primera categoria que, més per raons polítiques i socials que no pas literàries, havia estat (més que) injustament arraconat. Tant de bo serveixi perquè mai més no…
L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente El to major de la veu menor Una de les preguntes més incomprensibles que acostumen a fer els aspirants a escriptors —que, a casa nostra, són una assedegada gernació molt ben alimentada— és: «Cal llegir, per a escriure bé?» La resposta és tan obvia —«Els calen ales per volar, als…
Llegeix més “L’home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente” »
La terra prohibida (Volum II), Manuel de Pedrolo La terra, per a qui la treballa Manuel de Pedrolo tenia un defecte, un gros, colossal, imperdonable defecte: era català i se sentia català —català i només català. I això, en el regne de l’Espanya unitària i unitarista, colonial i colonitzadora, no té remei. Un defecte que…
Llegeix més “La terra prohibida (Volum II), Manuel de Pedrolo” »
Novel·les (II), Francesc Trabal Mar enllà, amb el vent a les veles Que som —amb República o no, amb presos polítics o no— un país estrany em sembla tan evident que no cal ni comentar-ho. Tan estrany que seguim creient-nos que, pel que a la cultura es refereix, n’hi ha ben bé prou amb parlar,…
