Tot i que ja era prou habitual, des que Patxi López, l’actual lehendakari convocà per al proper 21 d’octubre les eleccions a Euskadi resulta impossible escoltar o veure cap debat en una ràdio o televisió espanyoles sobre aquesta contesa electoral sense que algun dels seus participants es refereixi a Bildu com als “proetarres”. Sense que en la majoria d’ocasions el (sempre teòric) moderador se li acudeixi ni tan sols fer un comentari ni, encara menys, demanar una rectificació.
Hom pensava —o, més aviat, volia pensar— que a l’estat espanyol hi regien les normes que defineixen un règim com a democràtic, en el qual no tan sols es respecten els drets humans fonamentals sinó també la tan imprescindible separació entre els poders i, per tant, també les decisions dels organismes judicials. El concepte del respecte als drets humans que té el Reino de España quedà de manifest amb les detencions, ordenades per l’infal·lible Baltasar Garzón, dels independentistes catalans un xic abans dels Jocs Olímpics de Barcelona; la independència del Poder Judicial, amb la tendenciosa sentència de Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
En aquell moment els que, amb raons sobrades, gosàvem posar en qüestió el pronunciament jurisdiccional que convertí el nostre text judicial major en paper mullat, fórem acusats immediatament d’antidemòcrates —quan no, directament, de feixistes. Sota cap concepte i per cap raó, per més motivada que pogués ésser, era admissible discrepar públicament d’una sentència del més Alt Tribunal espanyol. On aniríem a parar!
Pel que sembla, aquell argument servia per a imposar silenci els nacionalistes catalans, però no per a exigir-lo, coherentment, als nacionalistes espanyols facin. Dir que el Tribunal Constitucional no era imparcial i que, consegüentment, el seu pronunciament era invàlid constituïa no tan sols una abjecció, sinó quasi una mostra immunda de totalitarisme. Per contra, dir ara que Bildu és una “formació proetarra” o que no són més que “son els mateixos d’ETA que, sense deixar les armes, recorren a les urnes” és un exercici de llibertat d’expressió.
La pregunta clau és: quan trigarà el Fiscal General de l’Estat —sempre tan amatent a les extralimitacions verbals dels nacionalistes radicals (que li ho demanin a Arnaldo Otegi!)— a cridar a l’Audiencia Nacional als que duen a terme aquesta mena d’afirmacions si no incendiàries almenys imprudents?
dimecres, 22 d’agost del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12