Jo sóc la màscara
En general, parlar de llibres escrits per dones i llibres escrits per homes és tan absurd com ho podria ésser parlar de llibres escrits a Berga i llibres escrits a Manresa: per bé que poden posseir alguns punts distintius, no tenen per se prou entitat com per a diferenciar-los de manera conjunta ni, encara menys, categòrica.
Entenc que només cal fer-hi referència en situacions excepcionals, quan el gènere de qui escriu és determinant en l’obra, com en el cas d’El món resplendent (The Blazing World), de Siri Hustvedt, Editorial Anagrama, 2014, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, en el qual el paper que ocupa la dona en el món de l’art —i, per extensió, en la societat— esdevé un component essencial; més encara, un component primigeni, generatiu, genesíac de la creació del volum: “Tinc la sensació que duc un secret al cos, com un embrió, emmudit […], [un] malestar humit i escanyat” (pàg. 71); “A vegades la Harry hauria volgut ser noi, i puc afirmar que si ho hagués sigut hauria tingut les coses més fàcils” (pàg. 60).
I cal destacar-lo, precisament, perquè aquesta voluntat —o, potser més aviat necessitat— de reivindicació dels drets de la dona, aquesta croada (que fa la impressió de tenir un component personal important) contra la discriminació que, per desgràcia, segueixen patint les integrants del sexe femení encara ben entrat el segle XXI, és el punt més feble de tota l’obra; allò que (m’)impedeix d’incloure-la al —meu, personal, intransferible (i fal·lible)— pòdium de millors llibres de l’any.
No pas, per descomptat, per raons ideològiques, sinó artístiques: la passió s’ha imposat a la creació i, més sovint que no convindria, la més que justificada vindicació esdevé tan explícita que acaba llastant el resultat literari.
Llevat d’aquest handicap, és una novel·la excel·lent, d’aquelles que deixen petja, que demanen molt al lector —si no estàs disposat a esforçar-te, a participar activament en el diàleg de reconstrucció de la vida “íntima, contradictòria i […] més aviat estranya” (pàg. 17) de la Harriet Burden, potser millor que escullis una altra obra— però que, com a torna, li ofereix encara més: l’omple i li fa veure el món —que només és resplendent per a la meitat de la població— d’una altra manera.
Atès que “la vida camina de puntetes sobre un camp de mines [i] no sabem mai el que passarà” (pàg. 19), ens caldrà avançar amb molta atenció per l’exigent, fascinant (i, d’entrada, aparentment irresoluble) trencaclosques existencial d’una creadora que a la seva ja dissuasòria i discriminada condició de dona —“He ensenyat a una dona a fer servir la veu. / I ara, com puc fer-la callar?”, escriu Anna Akhmàtova en un epigrama traduït per Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova— hi afegeix una intel·ligència i una presència física —“sabia massa coses, llegia massa, era massa alta” (pàg. 140)— que intimida tothom i li priva d’accedir al reconeixement artístic que mereixeria.
Raó per la qual no li resta altra alternativa que posar “a prova una hipòtesi sobre la importància de l’aparença de l’artista amb relació a l’obra exhibida” (pàg. 119), ocultant la seva feminitat en tot un seguit de “màscares” (pàg. 30), “heterònims” (pàg. 31) i “pseudònims” (pàg. 172) masculins per poder exposar la seva obra i obtenir els èxits que il·legítimament se li neguen.
No cal dir que, afortunadament, Hustvedt va molt més enllà de la demanda d’alliberament de la dona, i, en aquest “conte de fades filosòfic” (pàg. 180) que té molt més de filosòfic que no pas de rondalla —“El conte de fades ha acabat així. La bruixa vella i l’ós vell, viuen junts, feliços i tristos per sempre més” (pàg. 351)— reflexiona sobre la condició (i la consagració) de l’artista, sobre el mateix art i sobre la seva efímera contingència, sobre els múltiples enigmes de la personalitat —“Érem una sola persona, cadascú de nosaltres, o n’érem moltes?” (pàg. 257)— i sobre la dificultat de diferenciar entre persona i personatge, entre rostre i aparença: “Al capdavall, tots n’interpretem, de papers” (pàg. 343).
En síntesi, malgrat les llacunes ja esmentades, una novel·la molt i molt recomanable, com ho acostumen a ésser totes aquelles que són el producte final d’escriptors (i, en general, d’artistes) que han “donat el seu esperit i la seva energia en l’obra que han fet” (pàg. 380), perquè, per més que no es pot “explicar tot […], el sol fet d’explicar-me gairebé m’ha fet sentir que podria ser que m’entenguessin. Tan vana és, aquesta esperança?” (pàg. 252).
dijous, 18 de desembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
