La literatura d’humor no acostuma a comptar amb un gran reconeixement, sinó que més aviat es considerada de segona categoria, com una mena de gènere o, encara pitjor, subgènere que podem llegir quan ens convé descansar d’altres llibres més seriosos. Talment com si les coses més serioses no es poguessin dir —i, el que és més important, narrar— d’una manera divertida. Per fortuna, les lletres angleses, potser precisament per tenir el seu bressol en una societat tan conservadora, fa temps que va deixar enrere aquests prejudicis absurds i ens ha deixat autèntics tresors —començant per l’indispensable Els papers pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens.
Un altre llibre deliciosament divertit, que va tenir un gran èxit quan va ésser publicat per primera vegada, l’any 1889, i que ha anat caient en l’indeturable pendís de l’oblit és Tres homes en una barca (per no parlar del gos) (Three Men in a Boat [To Say Nothing of a Dog]), de Jerome K. Jerome, que Blackie Books ha tingut l’encert d’editar en català, en traducció de Josep Marco.
Un llibre que llegit a dia d’avui, quan l’humor (sobretot, el televisiu) ha assolit el més baix dels nivells de qualitat que es recordin, convertit en la més barroera i visceral de les caricatures, segurament sobtarà. Desavesats com estem a la ironia, a aplicar l’enginy a la broma, a anar més enllà de l’aparença, a mig dir o insinuar en comptes de dibuixar amb el broc gros, possiblement ens costarà d’accedir-hi.
Així, per més que el narrador ens expliqui que és el rei dels hipocondríacs —“no llegeixo mai la propaganda d’una nova medicina sense veure’m arrossegat a la conclusió que pateixo la malaltia concreta de què e
s tracta” (pàg. 7)—, arribarem a la recepta que li prescriu el metge per curar-lo, el més probable és que ens sembli xinès i que ens calgui rellegir-la, almenys, un parell de vegades per entendre’n la genialitat. I a partir d’aquest instant, si no ens adaptem a la necessitat de pensar, de reaccionar amb el cervell i no amb les vísceres, estarem perduts.
Potser, fins i tot, ens permetrem el luxe de dir-nos, amb la displicència pròpia del que ignora el què ignora —la més perillosa de les ignoràncies, no cal(dria) dir-ho…—, «Amb l’humor anglès, ja se sap…!», i ho deixarem estar.
I , des del meu modest punt de vista, seria una gran llàstima, perquè amb aquesta novel·la de Jerome no tan sols passarem una molt bona estona —malgrat algunes descripcions més prolixes que no convindria— sinó que ens farà riure i pensar alhora. I això, ens agradi o no reconèixer-ho, actualment no és que sigui molt…, és moltíssim!
dijous, 3 de setembre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
