Un dels principis més coneguts del periodisme assenyala que és notícia allò que és excepcional —d’acord amb la frase atribuïda a Charles A. Dana, editor del New York Sun, «Quan un gos mossega una persona, això no és una notícia; però quan una persona mossega un gos, si que ho és». És per això que semblaria que la raó fonamental per la qual es convenient parlar d’El noi del bus (Fanbooks, octubre del 2015) és perquè l’Aina Li, la seva autora encara no ha complert 15 anys.
Tanmateix, entenc que ens erraríem del tot si ens centréssim en aquest detall —no destacat, sinó destacadíssim, sens dubte, però circumstancial—, ja que la seva primera novel·la mereix ésser llegida per ella mateixa, per les virtuts que, més enllà de l’edat de la seva autora, palesa.
Principalment, per la seva innegable traça narrativa; perquè en posar-se a escriure no tan sols tenia molt clar el que volia explicar sinó també —i no és la literatura, per damunt de tot, aquest què en un com?— com ho volia explicar.
Amb major raó si tenim en compte que no tan sols anava redactant un capítol cada dia, lligant molt bé l’argument i encaminant-lo cap al final que li pertocava, sinó que ho va anar lligant i encaixant tot tan i tan bé que en enllestir-la, a banda d’eliminar-hi un capítol, no li va caldre retocar-hi gairebé res, per publicar-la: “Va decidir començar a escriure sobre la noia, sobre la història que devia dur a les espatlles i sobre les aventures que viuria en un futur pròxim. Els dits se li movien sols, aquella noia l’inspirava d’una manera que no entenia, les paraules fluïen ràpides, coherents i encaixaven les unes amb les altres perfectament” (pàg. 28).
I, com bé sap qualsevol escriptor que s’ho hagi proposat —i tal com ho demostrà Charles Dickens amb Els papers pòstums del Club Pickwick—, cal tenir força talent per sortir amb el cap al d’aquesta arriscada aventura d’escriure periòdicament.
Un talent forjat amb moltes i bones lectures, que li permet escriure, partint del no-res (o, per dir-ho amb major exactitud, d’una petita idea que ha anat congriant i cultivant dins seu durant molt de temps fins que era prou madura) una història immediatament addictiva, que una vegada la comences se’t fa dificilíssim deixar abans d’arribar a la fi. Una història que et fa pensar que si l’amor no segueix essent la força que fa girar l’univers —si en fa, de temps, que l’afany de poder li va treure la primacia!— potser estaria bé que ho fos.
Perquè, certament, el que ens explica l’autora egarenca és una història d’amor però és, per damunt de tot, una novel·la; una novel·la que no cal confondre amb els usuals (sub)productes qualificats com novel·la romàntica. I escric, expressament, novel·la (i no pas romàntica) en cursiva perquè acostumen a tenir molt de romàntic, però de novel·la ben poc: quatre tòpics, amanits amb un (afectat i ofensiu) to sentimentaloïde que se’t posi malament des de la primera pàgina.
Per contra, Aina Li descarta el recurs fàcil, s’allunya de l’ensucrament embadalidor i ens parla d’emocions i de sentiments. D’emocions i sentiments que tenen com a protagonistes joves, però que són vàlids, i per tant traslladables, a qualsevol edat —s’adreça, en primera instància, a joves i adolescents, però el seu destinatari final pot ésser qualsevol persona: “La seva mare va somriure, reconeixia aquella cara de la seva filla, era la mateixa que feia ella quan va conèixer el pare de la Di” (pàg. 166).
Com també són vàlids, i aquest és, des del meu punt de vista, un del majors valors del llibre, per a ambdós gèneres: per a elles, que són les que acostumen a llegir les novel·les d’amor, però també per a ells. Quan el llegeixin, els nois, que més aviat defugen els textos romàntico-lacrimògens com els gats escaldats l’aigua, se sentiran magníficament representants per el Joan, el protagonista masculí, que té una força i un paper, almenys igual d’important que el de la Diana, la figura femenina. No és pas per casualitat que es diu el El noi del bus i no pas La noia del bus.
En definitiva, una novel·la fresca, fluïda, espontània, autèntica, que frega els límits de la versemblança —qui pot trobar-se tres nois tan atractius i interessants en un sol dia, a la parada de l’autobús?— però que en cap cas els supera: si bé és ben poc probable que el que ens narra pugui passar, no tan sols no és impossible, sinó que ben segur que a la majoria dels lectors i lectores (i a l’autora, per començar) els agradaria força¸que pogués passar.
dijous, 18 de desembre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Si t’ha agradat aquesta entrada, et pot interessar l’entrevista que li vaig fer a l’Aina Li per al Núvol:
Entrevista a l’Aina Li: “Els ulls parlen més que les paraules“
