«Mademoiselle» Conversaciones com Nadia Boulanger, Bruno Monsaingeon
El més valuós no t’ho puc ensenyar
Mentre hi ha llibres que obtenen molta més atenció i molt més d’èxit —èxit de vendes, que no sempre vol dir de lectors— que no mereixerien, dels que (gairebé) tothom parla, dels què es parla als mitjans de comunicació, públics i privats, abans que arribin als aparadors de les llibreries, n’hi ha d’altres que passen injustament desapercebuts, que no obtenen ni un percentatge ínfim de l’atenció que mereixerien pels seus mèrits, que corren un risc cert d’ésser malauradament ignorats.
Llibres que sovint no són novetats, que ja duien temps publicats als seus països d’origen, però que algun editor amb criteri i sentit cultural ha decidit recobrar perquè està convençut que no tenia cap lògica que no els tinguéssim el poguéssim llegir a casa nostra, que ens calien. «Mademoiselle» Conversaciones con Nadia Boulanger (Mademoiselle. Entretiens avec Nadia Boulanger), de Bruno Monsaingeon, Acantilado, novembre del 2018, traduït per Javier Albiñana, és, sens cap dubte, un d’aquests llibres. Per començar, és possible que ens hagi estat molt i molt complicat localitzar-lo, en una llibreria. En quin espai l’hauran situat: en el d’assaig?, en el de música?, en el d’art?, en el de biografies?, en el de periodisme?, en el de pedagogia?, en el d’entrevistes, si és que existeix? Encaixaria en tots ells i en d’altres, així que dependrà molt i molt de l’atzar que l’haguem trobat.
Sigui com sigui, és d’allò més probable que tan sols els prou entesos en música sàpiguen qui fou l’entrevistada: una de les millors mestres d’intèrprets i de compositors del segle passat. I que la resta, els que no tenen cap relació amb l’art musical, creguin que no els ha d’interessar gaire, que no és un llibre per a ells, que és una obra reservada exclusivament per als interessats o apassionats per aquesta temàtica.
No es poden errar més: és un llibre per a tots, per a tots els que no serien capaços d’entendre la vida sense art, sense el seu component espiritual, sense aquest més enllà que bastim en la terra i no en cap cel; aquest més enllà que és, sobretot, un més alt, més fort, més intens. El més enllà de la creació artística, del que, juntament amb el pensament, ens situa de veritat per damunt de la resta dels animals. Del que tempta la quimera de conferir sentit —si més no, un cert sentit— a allò que potser no en té, a la vida humana.
Un més enllà que si bé és cert que depèn, en primera instància del talent, de posseir un cert do —musical, pictòric, arquitectònic, escultòric, culinari, literari…— únicament es desenvolupa i assoleix la seva vàlua autèntica, la seva transcendència, la seva capacitat de transmetre l’intransmissible, de comunicació anímica, si a la dotació congènita se li afegeix l’esforç i la constància, el treball indefallible.
Ens ho deixa clar quasi des de les seves primeres paraules: “Mi madre […] me exigía no ya un poco de curiosidad, sino toda la curiosidad posible. […] Salíamos del conservatorio […] y […] me dijo: «Me parece estupendo que seas la primera, pero hay algo más importante: ¿crees que has hecho todo lo que podías?» […] Sólo cuando una intenta acercarse a ese «todo» experimenta un goce interior a pesar de todas las tristezas y todos los duelos” (pàg. 15).
Si va ésser una mestra tan i tan excepcional, si obtingué un resultat tan brillant de la majoria dels seus alumnes és perquè aquesta idea primordial —només es pot arribar al cim si tens unes bones cames i uns bons pulmons, però, sobretot, si, essent conscient de la fortuna de tenir-les, no deixes mai de caminar per exercitar-les— la complementava amb una altra, tan essencial, o més: la de la llibertat, la de permetre que cada alumne seguís els seus impulsos interiors: “El enorme privilegio de enseñar consiste en incitar a quien se enseña a mirar abiertamente lo que piensa, a decir abiertamente lo que quiere y a oír claramente lo que oye” (pàg. 22);
Sense aquest segon component —que ella aplicava als músics, però que és idènticament aplicable a qualsevol altra disciplina artística: pintura, escultura, arquitectura, dansa, literatura, cuina…—, sense la idea que els artistes en potència tan sols assoleixen el seu acte, la seva realitat i la seva culminació si se’l deixa ésser ells mateixos, si s’ajuda a que fructifiquin, naturalment, sense additius ni condicionants, les llavors que duen dins, els seus alumnes hauries pogut esdevenir molt bons artesans, però mai artistes o creadors en el més ampli sentit del terme: “En toda obra de un artista digno de tal nombre está el oficio, y luego el resto, que no se aprende” (pàg. 87).
Al llarg del llibre, aquest concepte de l’artista com algú que no tan sols és diferent sinó que ho ha d’ésser —que ho ha ésser perquè cal que és mantingui qui és: “Lo que importa es ser uno mismo” (pàg. 141)— és omnipresent: “En la obra de cualquier gran compositor existen rasgos distintivos que reaparecen; son probablemente los rasgos involuntarios del ser que se expresa” (pàg. 109).
Com hi ha d’altres idees i conceptes que són, almenys, igual d’importants i interessants per a qualsevol amant de l’art. Idees i conceptes que, per descomptat, no desvetllaré, que els lectors i lectores tindran el privilegi d’anar descobrint per ells mateixos, si tenen la bona pensada d’immergir-se en aquest llibre que, com dos altres d’actuals (Microgrames, d’Alícia Casadesús i Antoni Clapés i La por de la literatura, d’Ana Blandiana) i un xic més antic (De l’espiritualitat en l’art, de Vassili Kandinski), convindria no tan sols que llegissin i rellegissin, sinó que tinguessin (i mantinguessin) ben al seu abast, a la tauleta de nit, per exemple.
divendres, 18 de gener del mmxviii
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries de Poesia
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando |
Certesa de la llum, Laia Llobera |
Aquesta anàlisi literària de “Mademoiselle. Conversaciones con Nadia Boulanger), de Bruno Monsaingeon” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
