Riu brogent II: Heimat (suite helvètica), Antoni Clapés
Llum en(tre) els silencis
A les notes finals del volum, el mateix a Antoni Clapés ens comenta que Heimat (suite helvètica), el segon llibre de Riu brogent, (AdiA Edicions, Calonge, juny del 2021) “es va publicar en un llibre d’artista, amb dibuixos de Pilar Amat”, l’any 2019.
Això podria fer-nos pensar que, separats o aïllats dels dibuixos, els poemes podrien no (man)tenir la validesa que posseïen en aquell llibre. Un pensament que queda descartat tan aviat com comencem a llegir-los i podem constatar la seva completa autonomia.
L’autonomia (del tot) ineludible que qualsevol obra d’art, hagi estat inclosa on hagi estat inclosa, que formi part del que pugui formar part, ha de conservar. L’autonomia —la vida pròpia, independent, si en volem dir així— que cal que conservi si vol ésser considerada obra d’art.
Com en el llibre anterior, cal tenir també molt presents les dues citacions que l’encapçalen. La de Pierre Chappuis —“Toute la nuit/ est resté ouvert/ sur une page blanche/ le calepin de cuir noir.// Au matin, la neige”— i la de Jules Renard, de qui cal recordar que el poeta traduí una antologia (Els burgesos són sempre són altres) del seu Journal, que és d’on prové: “Comme la neige serait monotone/ si Dieu n’avait créé le corbeau”.
Molt presents perquè, de nou, posa les seves cartes referencials damunt de la taula. Cartes referencials o, més aviat, afinitats electives, atès que, com acostuma a succeir(-nos) quan llegim bona literatura, el que es produeix no és tant que en rebem influències —tot i que, per descomptat, les rebem: som el fruit del nostre cultiu cultural—, sinó que ens hi reconeixem; que trobem, en d’altres, allò que nosaltres sentim; que, en llegir, trobem companys de viatge poètico-existencial.
Companys —gairebé germans— amb qui compartim una certa visió del món. I, alhora, també, una certa manera d’expressar-la.
Etern retorn
Segurament, el primer que hauria de dir d’aquest llibre és que és circular. Que no tan sols s’obre i en tanca en (i sobre) ell mateix, sinó que és, tot ell, continuïtat. És una mena d’etern retorn poètic. En realitat, una mena de doble retorn poètic: en (i per ell) mateix, en el mateix llibre de poemes, que es va formant i conformant en (i per) ell mateix, i en tota l’obra clapesiana.
Obra que Heimat (suite helvètica) —i la resta del volum Riu brogent— referma o consolida; que constitueix un graó més en el “Monestir de la paraula” (p. 27) que, a poc a poc, amb mentalitat d’artista (d’artista i pensador; d’escriptor que pensa; de pensador que escriu) i paciència d’artesà, ha anat bastint (i rebastint) al llarg dels anys.
És una roda que gira, gira i gira, sobre ella mateixa. Una roda que, en girar-se (damunt i en ella mateixa) va prenent més i més energia; que va prenent inèrcia; que, com les pedres d’un riu, que van prenent sediment, consistència i saó a mesura que l’aigua (neta, pura i clara) va fent-les rodolar i rodolar, va fent el seu camí, incansable, permanent, etern: “Retorn/ a l’equilibri seminal:// allí/ on l’espai/ s’organitza/ de bell nou” (p. 48).
És d’aquesta manera que els dos versos primers del llibre, tan fefaentment clapesians —“Només callant pots apropar-te/ a l’inexpressable” (p. 27)— i el darrer —“calles” (p. 50)—, al mateix temps que compleixen perfectament les seves respectives funcions d’inici i de clausura, es comuniquen o lliguen els uns amb l’altre.
Perquè “Només callant pots apropar-te/ a l’inexpressable”, al final, quan ja has dit tot el que (creies que) havies de dir, “calles”. Però, també, i alhora —i aquest alhora, en les obres d’art, és essencial; aquest alhora o aquest i a més que no tan sols ens du més lluny, més enllà, sinó que permet lectures infinites—, aquest “calles” del final es podria afegir, encapçalant-los, als dos primers versos: “ calles/ només callant pots apropar-te/ a l’inexpressable”.
Un etern retorn o circularitat que, per descomptat, ens convida a (re)llegir, una i mil vegades, el llibre de poemes.
La casa de la paraula
Heimat és, és clar, la casa o la llar de la poesia. O el que és el mateix, la d’Antoni Clapés. La casa o, potser millor, com diu/escriu ell mateix, el “Monestir de la paraula”.
Una casa o monestir no pas físic sinó anímic, espiritual. No pas tancada, sinó oberta. Oberta als quatre vents. Una casa no pas de ciutat, sinó de camp, de muntanya, al bel mig (del bell mig del) bosc. Una casa de paisatge. De paisatge, de camins i de natura.
Una casa de natura. Feta de natura i per la natura. Una casa al bell mig de la natura que és natura ella mateixa: “Al monestir de les paraules/ tan sols s’hi arriba vorejant turons/ boscosos, travessant prats/ i sallents d’aigua glaçada” (p. 27); “Les agulles dels avets/ et retenen l’alè” (p. 29); “El milà circumda la coma” (Íd.); “La forsítia sembla haver esclatat” (p. 30); “La boira davalla/ pel pendís dels prats/ fins al bosc d’aurons” (p. 34); …
Una casa/natura en eterna construcció, en eterna evolució, en etern canvi. Una casa que és (i fa) camí: “Entre marges blancs/ s’obre pas el camí” (p. 28); “Els núvols assenyalen/ camins escrits pel temps” (p. 31); “Dus tot el dolor del temps/ imprès en les línies de la mà/ caminant” (p. 32); “Què no sap, el caminant?// Què ha de saber/ (si ha de saber res) el caminant?” (p. 33); …
El dir del silenci
Una casa bastida —i rebastida, contínuament, ineludiblement; l’etern retorn és, alhora i al mateix temps, canvi continu— al bell mig de la natura per poder sentir l’única veu vera i real, l’única “veu humana/ que encara et pot emparar” (p. 29), l’única que “desclou el misteri/ on s’allotjaven veritat i bellesa” (p. 31), l’única que (ens) por oferir el “reflex de la vida/ creïble/ sense disfresses inútils” (Íd.), l’única que pot atansar-nos al “valor nuclear de la paraula” (p. 34), l’única que ens pot permetre percaçar “la dimensió última/ que ho conté tot” (p. 35). La veu entre les veus: “el silenci del silenci” (p. 27).
El silenci, el no dir, el dir sense dir, el (maldar per) dir l’indicible, perquè la del silenci és l’única veu, l’única escriptura autèntica, la que ens fa combregar o ésser u amb la natura —“Neva, i el silenci blanc/ senyoreja” (p. 30); “el pregon alenar del bosc// […] és una de les formes/ del silenci” (p. 40)—; la que fa factible “ser pur aire/ en l’aire” (p. 28).
Perquè “El silenci és l’única parla/ del caminant” (p. 33), perquè si vols veure (i mirar d’entendre) has de “colgar les paraules sota el silenci molsós” (p. 36), perquè, en escriure, “el traç fendeix el blanc” i, en fendir-lo, “diu la forma del silenci” (p. 37), perquè, de la mateixa manera que “allà on el traç acaba/ és just allí on comença tot” (p. 38), allà on el silenci ressona és allí on la paraula senyoreja.
Senyoreja, és clar, per dir, per parlar, per parlar-nos, per reflexionar, per esdevenir reflex del ser i del viure. Senyoreja perquè, com el de la natura, el del poeta sabadellenc és “un silenci meditatiu” (p. 35).
Perquè, per a Antoni Clapés, la poesia, la paraula, és una eina —més exactament, un mitjà— de coneixement. De coneixement i de reconeixement. El mitjà que li cal per assajar d’entendre, o, almenys d’expressar, aquest món nostre que mai no acabarem d’entendre; que si estimem o valorem és, precisament, perquè mai no podrem acabar d’entendre.
Podria (assajar de) dir més, molt més —tot no; tot és impossible: les obres d’art són (han d’ésser), per definició, inexhauribles— però entenc que ja he dit (més que prou). Que ja he complert la meva figura de preescriptor.
Que el que cal, ara, és que us digui a vosaltres el que us ha de dir (a vosaltres i només a vosaltres), que sigueu vosaltres, lectors i lectores, els que hi veieu els que hàgiu de veure en aquesta obra que és a vosaltres a qui s’adreça.
Que us submergiu en aquest bell i intens llibre que ha atansat a l’autor d’Arbre que s’allunyà a la seva meta poètico-existencial: poder traçar, com ho fan els ocells amb les minúscules petges fosques de les seves potes, damunt la neu blanca del paper “l’onomatopeia/ del silenci” (p. 32).
dijous, 23 de setembre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Podeu llegir la meva anàlisi sobre Riu brogent, l’anterior llibre d’aquest volum, en aquest enllaç, si voleu llegir la del posterior, Allí on la llum, en aquest altre.
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
