NOTES DEL DIETARI
11 d’abril del mmxxvi
Le testament d’Orphée, Jean Cocteau
Hi ha obres d’art que sorprenen i hi ha obres d’art que estan fetes per sorprendre.
Són ben i ben diferents. I convindria no confondre-les.
No confondre-les perquè, en realitat, les primeres acostumen a ser obres d’art i, per tant a perviure; les ho intenten ser, ho volen ser, el seu objectiu prioritari, per no dir essencial, és la sorpresa, el que en altres àmbits se’n diu épater les bourgeois i que, en el de l’art, se n’hauria de dir d’una manera similar; en el de la literatura épater le lecteur.
En començar a llegir Le testament d’Orphée, de Jean Cocteau, el primer que en sobta és que no sabem quina mena de llibre és; més encara que no sabem què és.
No ho sabem perquè és una mena de guió d’una pel·lícula, d’un scénario, que dirien amb molta major propietat els francesos, atès que inclou totes les acotacions, com en el teatre, però de tipus cinematogràfic.
Mes no ho és exactament, ja que hi afegeix alguna que altra acotació, que posa en evidència que del que es tracta és, més aviat, de transcriure la pel·lícula; no és el guió, sinó un intent de traslladar la pel·lícula, el que s’ha vist a la pantalla, en un text.
Per provar d’explicar-ho d’alguna manera, més que un guió, previ a la pel·lícula, en el que es basa la mateixa, és un post-guió, el guió que sorgiria si el punt de partida fos la pel·lícula.
La pel·lícula, per dir-ho amb major precisió, el visionat de la pel·lícula, convertit en text —potser, més aviar re-convertit o revertit en text; el guió que hagués de llegir qui tingués la intenció de saber com hauria estat el guió si el director —en aquest cas, el terme francès (i anglès) també en sembla més ajustat: réalisateur— no hi hagués realitzat cap canvi.
Això no és tot, al post-guió, al guió definitiu que hauria de fer servir qui volgués replicar la pel·lícula, Cocteau hi afegeix, algunes notes a peu de pàgina.
Notes en les que ens ofereix informació addicional, que inclou la pel·lícula; que van més enllà d’ella, que aclareix el que la pel·lícula va preferir no aclarir.
Per exemple, a la primera pàgina, al text, a la transcripció del post-guió, hi llegim això: “La Princesse parle, mais on n’entend pas ses paroles. Huertebise lui répond. Cégeste regarde vers la gauche”.
I L’autor hi afegeix aquesta nota: “C’est la fin d’Orphée, et les paroles que prononce à cet instant la Princesse sont les suivantes: « C’est fait ? »Heurtebise: « C’est fait. »”
La qual cosa encara ens sorprèn més. Perquè podem entendre que en filmar-la optés per no fer visibles algunes coses, per deixar-les entreveure o suggerir-les.
Ara bé, si ho va decidir així—un ‘decidir’ que, com en qualsevol obra literària, hauria de ser un ‘decidir’ diferent; un ‘decidir’ íntimament lligat amb la necessitat; un ‘decidir’ que prové (que no pot més que provenir) de l’obra que no pas l’autor; el que fa l’autor, al capdavall, és ‘decidir’ no oposar-s’hi, ‘decidir’ que no hi altra opció, que no hi ha ‘decisió’ possible—, a què es deu que ara canviï d’idea?
Si ho fa, si s’esmena ell mateix, si ofereix la informació que en el moment de la creació de la pel·lícula va optar per no compartir, no està reconeixent que es va equivocar?
O potser, procurem ser menys exigents, és que, passat un temps, es va adonar que exigia als espectadors més del que se’ls podia exigir?
Que allò que creia que els espectadors, si més no, alguns d’ells, la minoria dins la minoria del seu cinema minoritari, els que s’hi esforcessin més, els que el coneguessin més o millor, podrien deduir era indeduïble?
En definitiva, que havia anat un xic —o un molt, atès que si ha cregut que s’havia d’oposar a ell mateix, al seu ell mateix d’uns anys abans, si ha cregut que havia de corregir-se, no és senyal que és més que un xic?; que ha sentit que era necessari?— més enllà del que hauria d’haver anat.
Que una cosa és que la pel·lícula no fos, expressament, fàcil d’entendre —de fet, que el tema o el fons de la mateixa fos la dificultat de comprendre; potser, més que la dificultat, la dificultat extrema—, que fos difícil d’entendre i, una altra ben diferent, que fos impossible d’entendre.
Que potser les seves notes afegides en aquest text no són una absoluta contradicció?, que no són potser, una negació total de l’obra mateixa?
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)