Un esbós del passat, Virginia Woolf
Sóc qui era
És prou sabut —o, almenys, ho hauria d’ésser— que una de les millors maneres de conèixer un escriptor és llegir els seus diaris o dietaris, la seva correspondència i les seves memòries. En al cas de Virginia Woolf, ens deixà uns esplèndids diaris (per desgràcia, encara no traduïts al català) i una nombrosa correspondència (de la qual tampoc no en tenim una edició en la nostra llengua), però no escriví mai un llibre de memòries. Tan sols algunes notes de caràcter biogràfic que s’aplegaren en el volum Moments of Being.
Viena Edicions ha tingut la bona pensada de publicar, en la seva sempre interessant col·lecció “Inquiets”, la peça central d’aquest volum, Un esbós del passat (A Sketch of the Past), donant-la a traduir a Dolors Udina, que tan bona feina va fer amb La senyora Dalloway. Una nova oportunitat d’entrar en contacte amb l’obra de l’autora; amb un text que, tal com remarca la traductora en la seva “nota”, no tan sols es converteix en “una experiència fascinant” quan la tradueixes sinó que “encomana entusiasme i ganes de viure”.
Si algú encara dubta sobre què és la literatura, sobre què és el que diferencia radicalment l’artista de l’artesà, la necessitat d’escriure —i, en general, de crear— de l’escriptura convertida en ofici, en aplicació mecànica d’una recepta, capbussant-se en aquest volum prendrà consciència de la identitat indissoluble entre autor i obra, entre vida i escriptura. Des de les primeres línies, constatarem que vivia com escrivia i escrivia com vivia.
En la seva manera de viure —i, per tant, d’escriure— el passat i el present s’encavalquen; li cal conèixer el passat per saber qui és i com ha arribat a ésser-ho; li cal tenir els peus ben posats en el present per entendre millor el passat, perquè se li il·lumini; per poder practicar arqueologia emocional i sentimental. I en aquest ambient, l’autora anglesa es mou com peix dins de l’aigua: “El passat només torna quan el present flueix amb tanta suavitat com si llisqués sobre la superfície d’un riu fondo. Llavors és quan es veu el fons a través de la superfície”.
Perquè, en sigui més o menys conscient, si comença a redactar aquest esborrany de les seves memòries —“Ara que estic cansada d’escriure la vida d’en Roger [Fry], potser intentaré dedicar un parell o tres de matins a fer-ne un esbós”— crec que és més per la necessitat que sent d’entendre’s ella mateixa, de saber qui és, de mirar enrere per veure si té sentit o no seguir endavant. Una de les raons que explicita és que vol saber “Qui era jo llavors?”, però llegint-la fa la impressió que el que de veritat li importa és qui és ella, quan ho està escrivint: “en part, escric això per recuperar el sentit del present i que el passat ombregi aquesta superfície descomposta”.
És per aquest motiu, entenc, que, ja des del primer dia, deixa clar que el punt central i el pilar sobre el qual se sustenten unes memòries no són les coses que li passen, sinó “la persona a qui li passen”. I si “moltes són un fracàs” és perquè “diuen: «Això és el que va passar», però no diuen com era la persona a qui li va passar. I els esdeveniments volen dir molt poc si no sabem primer a qui li han passat”. Raó per la qual, abans d’endinsar-se en els records que tenen com a protagonistes els altres (principalment, la seva mare i el seu pare, però també els seus germans), li cal intentar descriure’s ella mateixa.
Una descripció que no tan sols és inicial, sinó permanent. De fet, cada vegada que descriu un dels seus familiars el compara amb ella mateixa; s’esguarda en el seu mirall per veure-hi, en comparança, la pròpia imatge. Ho podem comprovar quan parla de la mare. D’aquesta mare seva que malgrat haver mort quan ella tenia tot just tretze anys —en realitat, precisament perquè va morir quan ella era tan jove— va deixar una marca indeleble, un buit impossible d’omplir: “Sens dubte, la mare era allà, al bell mig d’aquest gran espai que és la infantesa”; “era una d’aquelles presències invisibles que en definitiva tenen un paper tan important a la vida quotidiana”.
Si ens parla de la seva bellesa —“¿quan vaig prendre consciència per primer cop del que sempre era present: la seva increïble bellesa?”— és per dir-nos (o sigui, per dir-se) que ella no la va heretar pas, aquella bellesa. Així com si ens explica que el seu pare, una altra figura central, que va deixar una pregona empremta en la seva personalitat, “deia exactament el que pensava, per inconvenient que fos, i feia el que volia”, és perquè ella també ho hauria volgut fer, però ni en tenia el caràcter ni, encara que l’hagués tingut, com a dona n’ s’ho hauria pogut permetre.
Per tot plegat, si us agrada la literatura de Virginia Wolf, si creieu que és una de les grans entre les grans, aquest llibre us permetrà conèixer-la molt millor; si, per les raons que sigui —entre elles, el temor (infundat) que duen aparellades les obres canòniques o (teòricament) indiscutibles— encara no heu llegida cap de les seves obres capitals, aquest Esbós del passat un ajudarà a decidir-vos a fer, si més no, una passa endavant.
dissabte 2 de juny del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@Xavierserrahima
