Nous ne sommes pas des fées, Louise Dupré i Ouanessa Younsi
Som dones
Sabem —hauríem de saber— que la poesia és —hauria de ser— sobretot diàleg. Diàleg entre l’autor autora i els seus lectors/ lectores. Diàleg o, més exactament, co-creació. L’autor/autora escriu les seves poesies no tan sols perquè siguin llegides sinó, encara més, per comunicar.
Per comunicar-se, d’entrada, amb ell mateix —per conèixer-se i, coneixent-se (millor), conèixer (millor) el món; per, descobrint-se (millor), descobrir (millor) el món— i, en segona instància, per comunicar-se amb els sues lectors. Per establir la comunicació, per dialogar amb ells.
En Nous ne sommes pas des fées, Mémoire d’encrier, Montreal, gener del 2022, són Louise Dupré i Ouanessa Younsi les que dialoguen entre elles. Les que dialoguen, és clar, per fer dialogar, tot seguir, els seus lectors i lectores. Els seus lectors, perquè aprenguin que les dones, per més que gairebé ho siguin, no són fades. Les seves lectores, per dir-los que no tenen cap necessitat de ser fades; que ser dones és més important —i, també, més difícil, més feixuc.
Ser dones
Més difícil, més feixuc, més cansat, però, tot i així, i potser per això mateix, tan estimulant, tan enriquidor, tan magnífic. Tan digne de submergir-se, en cor i en esperit, en l’aventura de les dones. Aquesta aventura que sabem quan comença, però que no sabem mai quan acaba. En realitat, que no sabem mai quan acaba perquè sabem, d’allò més bé, que no acaba mai; que ser dona és l’aventura d les aventures. Una (gran) aventura de risc.
Però, i aquest però és essencial, en aquest poemari —i, pe tant, segons la concepció existencial de les dues poetesses—, el major risc per a les dones és, precisament (i paradoxalment), no viure com dones. O, el que és el mateix: provar de viure —provar de continuar, com ho han fet moltes dones al llarg dels segles— com si fossin fades; com si estiguessis immunitzades contra la por, contra el dolor, contra totes les (contínues) exigències de la seva vida, del seu viure.
Una aventura arriscada que les dues poetesses emprenen a dues veus i a quatre mans —i, més endavant, com provaré d’exposar, « à huit mains », (p. 25). A dues mans, perquè, malgrat la distància que imposa l’edat, s’uneixen, es converteixen (gairebé) en una sola, gràcies a l’escriptura, que « est une/ audace de l’amitié », (p. 12).
Amistat
D’aquesta amistat, còmplice, que, en primer lloc, es viu durant « le temps d’un thé/ ou d’une promenade », (p. 11), però que, dia a dia, , vers a vers — per dir-ho en paraules del gran poeta espanyol Antonio Machado—, « L’amitié est un sentier/ qu’on déchiffre / pas à pas », (p. 58), esdevé més que una amistat (o, si ho preferim, ja que l’amistat és sempre un assumpte seriós, fonamental una amistat singular).
Esdevé una veritable, autèntica amistat: « J’apprends à prononcer le mot confiance », (p. 44). Esdevé una fraternitat: « J’ose écrire nous sans te demander ton avis, est-ce abus ou désir de mêler nos souvenirs dans une même histoire », (p. 48) ; « même mortes, nous resterons/ des amies », (p. 83) ; « Je voudrais me souvenir de notre amitié comme d’un long poème appris par cœur », (p. 97).
No tan sols una fraternitat poètica, sinó una fraternitat existencial, una fraternitat du mirada; una fraternitat en la manera de veure i de viure el món — d’aquesta mescla completa, perfecta entre veure i viure, entre viure i veure, que goso qualificar com a veure-viure o viure-veure—, que fa que, a mesura que el llibre avanci, sigui més i més difícil diferenciar les dues poetes.
Dues dones que en fan (gairebé) una
Més difícil de diferenciar-les no per les seves veus, pels seus estils, que totes dues conserven al llarg de tot el llibre —és l’estil és la veu, el que fa que un autor sigui ell mateix, que sigui el que és; l’estil és l’autor mateix / l’autora mateixa; és l’autor/ l’autora qui fa el seu estil; el seu estil qui fa l’autor/ l’autora—, sinó pel seu esperit; per aquesta comunió de visions, de pensaments que el seu diàleg poètic fa néixer (en realitat, que fa renéixer; que fa emergir fins la superfície). Que el seu diàleg desvetlla: « La mère, elle dort au fond de la mémoire, puis soudain se réveille, surgit au hasard d’une phrase », (p. 46).
Més difícil perquè, com més anem avançant en la lectura, més en oblidem que hi ha una distància intergeneracional entre les dues poetesses. Una distància, una diferència entre les edats de l’una i de l’altra. Separació (Ouanessa podria ben bé ser la filla de Louise) que el diàleg poètic, que l’amistat, la fraternitat que genera el diàleg poètic cor a cor, no únicament redueix, sinó que fa, simplement, desaparèixer.
Criatures, mares, àvies
Que fa desaparèixer per complet —« t’offrir ton histoire, recevoir la tienne », (p. 25) ; « Avec le temps peut-être en venons-nous toutes à nous ressembler », (p. 88)—, de manera que, en primer lloc, totes dues esdevenen, al mateix moment, criatures: « Je ressuscite la petite fille brune », (p. 17) ; « une enfant […] m’attend encore, assise sur les marches de la maison », (p. 18) ; « Elle n’a pas rangé/ ses jouets dans son coffre/ à mémoire, la petite fille », (p. 30) ; « la petite fille brune/ s’assoit/ derrière mes yeux », (p. 35).
Que, en segon lloc, que retornen —i, en conseqüència, les fan renéixer: «Nous leur réinventons une voix, les rêvons telles des fées penchées au-dessus de nos berceaux », (p. 24)— cap a les seves mares: « belle comme une fée, ma mère, quand le soir elle lisait des contes au creux du lit », (p. 20) ; « Je m’égarais dans ma mère comme dans un labyrinthe », (p. 21) ; « on découvre/ sa mère dans le miroir », (p. 35) ; « je finis toujours par réentendre la voix de ma mère », (p. 70) ; « nous resterons/ des mères// avec des soucis/ de mères », (p. 82).
I, en tercer lloc, i per acabar —per acabar aquest viatge de la vida, que ens porta de la infància fins la mort; més precisament, a les portes de la mort, a la darrera estació: « Naissance, mort, et au milloc : un poème qui ressemble à une vie », (p. 41) ; « je m’approche/ comme un chat/ de la mort », (p. 53) ; « Dans mon cimetière/ il y aura toute une vie », (p. 78) —, esdevenen àvies: « Moi, j’aurais des yeux capables d’embraser tous les horizons », (p. 94) ; « mon sourire deviendra une grimace collée à un cadavre », (p. 95).
Aquestes àvies de qui tant se’n recorden: « Ta grand-mère Alida ressemblait-elle à la mienne […] ? », (p. 89).
A vuit mans
És per això, perquè són —o, més exactament, perquè han esdevingut— criatures, mares i àvies, que poden dir, (com ja hem vist) no tan sols « nous écrivons à huit mains », (p. 25), sinó, en realitat: « nous écrivons à douze mains ».
A dotze mans: les del jo de la infància; les del jo actual; les del jo futur.
A més a més
Hi hauria, per descomptat, moltes altres qüestions a analitzar, però per poder-ho fer em caldria redactar no una crítica literària, sinó una llarga anàlisi. I no és aquest el lloc —ni el moment— de fer-ho.
Em cal, doncs, limitar-me/obligar-me a subratllar, breument, algunes (i únicament algunes) d’aquestes qüestions.
L’escriptura com a combat contra la por, contra el dolor i contra l’angoixa: « faire un rempart contre la douleur », (p. 18) ; « J’ai longtemps écrit pour débusquer les oiseaux de malheur, les démons logeant au fond de ma gorge », (p. 44) ; « écrire la catastrophe pour l’éprouver et s’en séparer », (p. 47). Écrire pour que « les blessures finissent/ par trouver/ un nid pour les accueillir », (p. 52) ; « il y aura des mots/ capables d’affronter// le futur de nos peurs », (p. 103), …
L’escriptura com a antídot, com protecció: « Nous vivons avec la folie d’une possible réparation », (p. 64) ; « Nous résisterons à toutes les détresses », (p. 70), …
L’escriptura com a (o en tant que) origen (o arrel) d’esperança, de convicció o de (qualsevol possible) creença: « Je veux croire en l’avenir », (p. 48) ; « t’écrire/ parce que j’ai besoin/ de croire », (p. 55) ; « en espérant/ se faire une écorce/ plus têtue que la peur », (p. 60) ; « Il m’arrive encore d’y croire quand surgit un poème du plus profond de l’espoir », (p. 64) ; « Comme toi, je veux croire », (p. 71), …
En definitiva, i com a (assaig de) conclusió, ens trobem amb un gran diàleg poètic, tant si som homes, com si som dones —ni fades ni àngels, persones—, ens nous fa dialogar, d’entada, amb les dues poetesses i, tot seguit, amb nosaltres mateixos.
dissabte, Primer d’Octubre del mmxxii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
