Les paraules viuen a l’esperit. Assaig escollits, Virginia Woolf
L’art literària
Segons el meu (humil) parer, un dels majors problemes que tenim des de fa (massa) temps amb la literatura és que, quan se’n parla, s’acostuma a barrejar el gra amb la palla. Que es diferencien, que es posen en un mateix sac, com si fossin una i una mateixa cosa, els llibres literaris i els d’entreteniment. O el que és el mateix, que l’elemental distinció entre el que són llibres d’autor i els que no ho són —per emprar un terme del cinema, tan clarificador— no existeix.
Un problema que s’ha anat agreujant amb el pas dels anys. Sobretot a partir de l’eclosió de les xarxes socials. Una eclosió que ho ha accelerat tot. Que ha comportat que no puguem esperar. Que tot hagi de fer-se de pressa. Que tot ho vulguem ara mateix.
Una realitat que ha alterat pregonament la crítica literària. Més exactament, allò que fins no fa pas tant era la crítica literària. Fins a un tal punt que no són pas pocs els mitjans digitals culturals que indiquen, en començar els articles, quanta estona trigaràs en llegir-los. No fos cas que perdessis més temps del compte, fent-ho..
Això ha comportat que la crítica literària, seriosa, raonada, profunda, hagi anat quedant cada vegada més arraconada. I que, en el seu lloc, hagi aparegut una altra categoria que no existia —si més no, que no existia amb la profusió actual: la ressenya literària. Una ressenya que, generalment, té una característica essencial: la seva brevetat.
Una brevetat a la qual se li ha afegit, des de no fa pas gaire, un altre element bàsic: la simplicitat. En aquest mon de les xarxes socials 2.0, on el que compta no és la qualitat, sinó el nombre de visites o de lectures que rep un article, ja no es tracta d’advertir que el podràs llegir en “quatre minuts”, sinó d’assegurar-se que no et costarà de llegir.
Aquest és un problema preocupant. Molt preocupant. Extremament preocupant. Del qual se’ parla ben poc. De fet, del qual gairebé no se’n parla. Que es prefereix eludir. Amagar sota la catifa.
Com si allò que no es veu no existís. Com si el món cultural, l’artístic, el literari no s’hi jugués molt, amb això. Com si no s’ho jugués tot o quasi tot. Com si el problema no pogués acabar suposant la pràctica desaparició de la literatura entesa com a qual. Si més no, la literatura com s’entenia fins no fa pas gaire: la literatura com a creació artística, com a manifestació (o metàfora) de la personalitat (o interioritat) de qui l’escriu.
Les paraules viuen a l’esperit
És per això que la publicació de Les paraules viuen a l’esperit. Assaig escollits, de Virginia Woolf (Quid Pro Quo Edicions, traducció de Dolors Udina) és doblement oportuna.
En primer lloc, pel llibre mateix: només cal començar a llegir el primer assaig, “Artesania”, per adonar-se de l’exquisida intel·ligència de l’autora, que gairebé t’aclapara.
En segon lloc, perquè contribueix d’allò més a posar les coses a lloc. Perquè contribueix a fixar molt bé les fronteres, sempre mal·leables, entre el dos tipus de literatura: la d’autor i la d’entreteniment.
Perquè ens ajudarà a alleugerir una mica la problemàtica que esmentava, aquesta preocupació que tan be defineix Iris Llop al seu pròleg: “avui en dia encara ens sentim orfes d’un sistema crític sòlid que permeti una discussió sobre la literatura que vagi més enllà de la ressenya, de l’article breu i el judici ràpid”, (p. 19).
Que ens ajudarà a saber distingir quan la literatura vola alt (i, per tant, és literatura de debò; és una obra d’art) i quan el seu vol és tan precari, tan gallinaci, per dir-ho en mots de Josep Pla (i, per tant, no ho és): “Tres quartes parts de les novel·les que apareixen avui en dia són compostes a partir d’una experiència a la qual no s’ha aplicat cap disciplina, tret d’un lleuger coneixement de la gramàtica i dels rigors ocasionals de les divisions del capítol[1]”, (p. 172).
Més que paraules
Així, ja en l’article que tot just acabo d’esmentar, ja ens fa saber que les paraules, en literatura, són molt més que paraules. Que el que caracteritza les paraules, en literatura, no és que serveixin per a explicar una història, sinó per esdevenir, elles mateixes, la història. Per endur-nos (molt) més enllà de la història.
Per convertir la història, l’argument —quan n’hi ha— en el mitjà, en la metàfora, que ens permet anar molt més lluny, anar molt més enllà: “Sabem poques coses segures respecte a les paraules, però el que sí que sabem és que no fan mai res que sigui útil; i que només les paraules diuen la veritat i res més que la veritat[2]”, (p. 39).
Perquè les paraules únicament es transformen en literatura, és a dir, són literàries, quan: “tenen per norma no expressar una sola afirmació sinó oferir un miler de possibilitats[3]”, (p. 41). Quan el mestratge dels autors aconsegueix (el miracle) que: “una frase d’allò més senzilla fa[ci] volar la imaginació, la memòria, l’ull i l’oïda, tot combinat[4]”, (p. 43, el subratllat és meu).
Per la qual cosa —i com a conseqüència: “quan llegim, hem de deixar que els significats ocults continuïn ocults, suggerits, no afirmats; distrets i fonent-se els uns amb els altres com jonc al llit d’un riu[5]”, (Íd.).
Què és la literatura?
Gràcies a aquests assaigs, doncs, podem fer-nos una idea —si més no, una idea millor; una idea més fonamentada— de què és la literatura. Una idea que no podria estar més ben representada en el títol escollit per al volum: les paraules viuen a l’esperit.
Viuen a l’esperit i la funció dels escriptors i escriptores és traslladar-les damunt del paper. Traslladar-les-hi amb tanta autenticitat com els sigui possible: “Per sobreviure, cada frase ha de tenir una petita espurna de foc al cor, i aquesta espurna, sigui quin sigui el risc, el novel·lista l’ha de treure de les flames amb les seves pròpies mans[6]”, (p. 178, el subratllat és meu).
Acomplint el gran repte que, en el trasllat, no perdin ni la seva espiritualitat ni la seva vida. Aquesta capacitat seva de ser més que paraules. De ser molt més que paraules.
De ser el que permet que els esperits es comuniquin. Els esperits o, si aquest terme no us acaba d’agradar, si us sembla massa exquisit, el diàlegs interiors. De permetre que el diàleg interior dels autors arribi, entri en contacte o es comuniqui amb els lectors: “L’escriptor ha d’establir contacte amb el seu lector posant-li al davant alguna cosa que reconegui i que, per tant, li estimuli la imaginació i el disposi a cooperar en la qüestió molt més difícil de la intimitat[7]”, (p. 138).
Un diàleg o comunicació que, al contrari del que acostumen a creure tants de ressenyistes —que es limiten a parlar de la història, de l’argument, de la intriga i poc més—, és el punt de volta de qualsevol creació artística —i encara més, de la literatura: “hi ha poca gent que demani als llibres tot allò que ens poden donar[8]”, (p. 50).
Convit a llegir
Es a això, precisament, a què ens convida aquest recull d’assaigs: a demanar-li als llibres tot allò que ens poden donar. Aquest ‘tot allò’ que, com ja ens ha dit, és múltiple, que ofereix mil i una possibilitats: “La tasca d’un escriptor és agafar un element i fer que en representi vint[9]”, (p. 176).
A través d’uns textos molt ben treballats, molt ben construïts —plens de matisos i d’indicacions, que cal llegir amb (molta) calma i tornar a llegir tan aviat com els hàgim enllestiu, per poder assaborir-los del tot, per poder-ne extreure tot l’enriquiment que ens reserva— ens convida a llegir d’una altra manera. D’una manera més profunda, més plena, més plaent.
Ens convida a llegir fent un exercici de llibertat –“permetre que unes autoritats […] [puguin] dir-nos com hem de llegir, què hem de llegir i quin valor hem de donar al que llegim, és destruir l’esperit de llibertat que és la vida d’aquests santuaris[10]”, (p. 49); “cadascun de nosaltres té un apetit per al qual ha de descobrir el menjar que l’assacia[11]”, (p. 207)— d’atenció —“Cada moment és el centre i el punt de trobada d’un nombre extraordinari de percepcions[12]”, (p. 170); “llegir és un procés més llarg i més complicat que mirar[13]”, (p. 51)— i, sobretot, de gaudi: “cada frase ha d’explotar quan arriba a l’orella, per molt lentament i bella que pugui entrar-hi després i per molt enigmàtic que pugui ser el significat final[14]”, (p. 75).
dilluns, 15 de maig del mmxxiii
© Xavier Serrahima 2023
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] “Three-quarters of the novels that appear today are concocted of experience to which no discipline, except the mild curb of grammar and the occasional rigours of chapter divisions, has been applied”.
[2] “Now we know little that is certain about words, but this we do know—words never make anything that is useful; and words are the only things that tell the truth and nothing but the truth”.
[3] “that it is their nature not to express one simple statement but a thousand possibilities”.
[4] “Thus one sentence of the simplest kind rouses the imagination, the memory, the eye and the ear—all combine in reading it”.
[5] “In reading we have to allow the sunken meanings to remain sunken, suggested, not stated; lapsing and flowing into each other like reeds on the bed of a river”.
[6] “To survive, each sentence must have, at its heart, a little spark of fire, and this, whatever the risk, the novelist must pluck with his own hands from the blaze”.
[7] “The writer must get into touch with his reader by putting before him something which he recognizes, which therefore stimulates his imagination, and makes him willing to cooperate in the far more difficult business of intimacy”.
[8] “Yet few people ask from books what books can give us”.
[9] “The writer’s task is to take one thing and let it stand for twenty”.
[10] “To admit authorities, however heavily furred and gowned, into our libraries and let them tell us how to read, what to read, what value to place upon what we read, is to destroy the spirit of freedom which is the breath of those sanctuaries”.
[11] “each of us has an appetite that must find for itself the food that nourishes it”.
[12] “Every moment is the centre and meeting-place of an extraordinary number of perceptions which have not yet been expressed”.
[13] “reading is a longer and more complicated process than seeing”.
[14] “Every sentence had to explode on striking the ear, however slowly and beautifully the words might then descend, and however enigmatic might their final purport be”.
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)