La Nit de les Lletres Catalanes
Ahir es va celebrar el que han batejat com ‘La Nit de les Lletres Catalanes’, creada —o, més aviat re-creada, atès que prové de la Nit de Santa Llúcia— per Òmnium Cultural i l’Instuitut d’Estudis Catalans.
En presentar aquesta tan genial iniciativa no van dubtar en afirmar que aquest “gran esdeveniment icònic” naixia amb l’objectiu que les lletres «aconsegueixin brillar amb tota la seva potència creativa i projectar-se nacionalment, però també internacionalment, amb tota la seva fortalesa i excel·lència».
Per assolir-lo, es reunia en un sol acte els premis que es concedien per Santa Llúcia (Premi Sant Jordi de novel·la, Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, Premi Carles Riba de poesia, Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, Premi Folch i Torres de novel·la per a nois i noies, Premi Internacional J. B. Cendrós i el Premi de Comunicació Muriel Casals) i se n’hi incorporaven d’altres: Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, Premi Montserrat Franquesa de Traducció, Premi Vinyeta FICOMIC, Premi Àngel Guimerà de literatura dramàtica i el Premi Lo Somni al nou talent literari.
Per tant, tots els grans premis es concentraven en un sol dia, un mes i escaig abans de Sant Jordi, en comptes de separar-se en dates diferents.
La solució (a tots els problemes)
Ho van presentar com si haguessin trobat la solució a tots els problemes de les lletres catalanes —perdó, de les Lletres Catalanes, que aquestes coses, sense majúscules imposen menys— i va ser rebut com acostumen a ser rebudes a casa nostra les idees grandiloqüents: sense cap mena d’anàlisi, acríticament.
Ni tan sols el fet que s’indiqués que l’acte comptaria amb “la col·laboració d’Abacus, Grup62, Penguin Random House Grup Editorial” va remoure gaire el galliner oasiàtic de les lletres de casa nostra, sempre tan dúctil i adaptable, sempre a prop de qui mana.
A mi, potser perquè no m’agrada beure a galet —i, encara menys, quan qui m’ofereix el beure és qui domina monopolísticament el mercat—, des del primer moment em va semblar que el que es presentava com una idea genial supsava, al contrari, una errada colossal.
Una errada que no feia més que agusar els majors problemes de la nostra literatura.
En podríem destacar alguns —entre d’altres, la propensió a fer passar bou (literatura d’entreteniment) per bèstia grossa (literatura d’autor) i valorar la celebritat dels noms dels qui escriuen per damunt de la qualitat de les obres— mes em referiré als dos directament afectats per aquesta La Nit de les Lletres Catalanes.
Primer problema
El primer problema és el que podríem denomina braquiocefalisme: de la mateixa manera que el creixement de Barcelona està devorant a passes agegantades la resta del país, que sembla que no existeixi res a 25 kilòmetres de la capital de Principat, els darrers anys Sant Jordi ha devorat la literatura catalana: si, fa uns anys, el Dia del Llibre era important, per a tots els sectors editorials, ara no tan sols ho és tot sinó que s’ho juguen tot.
La resta dels dies de l’any és com si la literatura no existís; com si llegir —de fet, comprar-ne: quants dels llibres que es compren per Sant Jordi són llegits?; el dia que, en comptes de fer la llista de ‘mes venuts’, poguéssim fer la de ‘més llegits, com canviaria tot!— fos cosa d’un dia i prou.
No cal ser la persona més intel·ligent del món per diagnosticar que el que convindria és esforçar-nos per invertir aquesta tendència; procedir al que s’anomena la destestacionalització de la compra i lectura de llibres, a fi que llegir torni a ser una cosa de cada dia.
El que s’ha fet ha estat exactament el contrari: apostar per una data única com a Dia del Llibre, i no pas metafòricament, sinó realment: els altres dies, els llibres no existeixen.
Segon problema
Tampoc crec que descobreixi res si assenyalo, més que assenyalar, recordo, que ul segon problema major de la literatura de casa nostra és la concentració editorial.
Una concentració que, de fet, ha esdevingut un monopoli.
Un monopoli que fins fa ben poc dominaven, sense cap mena de competència ni compensació el que en diuen el Grup 62 però en realitat és Planet Penguin Random House i a qui, gràcies a la generositat dels servidors públics que distribueixen els nostres impostos per servir els seus interessos que no pas els de la societat, s’hi ha afegit el que en diuen una cooperativa i no ho és pas: Abacus.
Que els monopolis i la limitació de la competència cal combatre-la de totes totes, a fi de garantir els drets i, sobretot, la llibertat d’elecció dels consumidors és tan obvi que fa greu fins i tot esmentar-ho.
El que s’ha fet, de nou, és exactament el contrari: apostar i donar recolzament als responsables directes de la pràctica eliminació de la diversitat i pluralitat literària, de l’anorreament de les altres veus, l’atemptat més greu que es pot fer contra qualsevol tipus de cultura.
Sens dubte, cal celebrar que això que el que se suposa que segueix sent TV3 malgrat que en diguin 3Cat retransmeti, en horari de màxima audiència, La Nit de les Lletres Catalanes, ara, si seguim per aquest camí tan nefast, em temo que, en tres o quatre anys, s’acabi convertint en una Nit Pòstuma; que el que ens caldrà celebrar no serà una festa sinó un funeral: el de les antany riques, florides, esponeroses i diverses Lletres Catalanes.
dilluns, 16 de març del mmxxvi
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)