NOTES DEL DIETARI
13 d’abril del mmxxvi
Le testament d’Orphée, Jean Cocteau (III)
Donaré per enllestides aquestes notes de dietari sobre Le testament d’Orphée, de Jean Cocteau —tot i que una anàlisi literari d’un llibre amb cara i ulls mai no pot enllestir-se— tornant al que deia ahir, a l’argument.
Al no argument, a la representació que escenifica l’autor francès davant dels nostres ulls en una pel·lícula i que, després d’un temps convertí en llibre —per unes raons que per més que l’hi donem voltes i més voltes, continuaran sent tan enigmàtiques com l’obra primera.
Perquè, si aconseguim deixar enrere la perplexitat, si ens oblidem de llegir com s’ha de llegir, de la manera convencional, buscant una història més o menys normal, que parteixi d’un lloc i ens porti a un altre, que ens digui alguna cosa, alguna cosa més o menys concreta, no podrem sinó adonar-nos que l’argument que ens ofereix és un no-argument.
Cinema i poesia
O el que és, si fa no fa, el mateix, l’únic argument possible en un artista que sentia la necessitat de reflectir el moment històric en que vivia, el seu ésser en el temps: “Bien sûr que les œuvres se font elles seules. […] Bien sûr qu’elles existent avant que l’artiste ne les découvre[1]”, p. 56.
El seu ésser en el temps i mitjançant la seva manera de reflectir-lo, d’expressar-lo, de representar-lo; si
volem dir-ho d’una altra manera, d’exposar-lo.
D’exposar-lo mitjançant no pas d’un cinema poètic (com ho hauria fet un cineasta) sinó d’una poesia convertida en cinema (com li corresponia fer a ell, poeta).
La imatge
Si en la poesia —per més que una part considerable dels i les potes semblin ignorar-ho— es basa en la paraula, si la poesia és l’art de la paraula[2], el cinema és el de la imatge.
I, com en la poesia la paraula és molt més que paraula —és, almenys, una paraula diferent, una paraula autònoma, alliberada del significat del(s) diccionari(s), una paraula alliberada i alliberadora, creativa i recreativa, recreativa per creativa—, la imatge (en moviment o no) que fa servir el cinema és molt més que imatge.
És una imatge que va molt més enllà de la imatge, és una imatge que diu el que la imatge sola no pot dir: “Cette fleur, vous n’arriverez jamais à la peindre[3]”, p. 57; « j’avoue avoir souvent voulu sauter le quatrième mur mystérieux sur lequel les hommes écrivent leurs amours et leurs rêves[4]”», p. 67 ; « cet esprit de création […] est la plus haute forme de l’esprit de contradiction… propre aux humains[5]”, p. 68.
Com acostar-nos-hi
És per això que ens sorprèn, que no sabem com acostar-nos-hi, com hem de provar d’entrar en la pel·lícula (o en el text que la transcriu), perquè estem —o, més aviat, estàvem fins a l’inici del segle passat— acostumats a que fos la narració qui digués i no pas el text.
En el cas del cinema, que també fos la narració textual, el guió, els diàlegs dels protagonistes, qui ens ho digués tot; que les imatges fossin poc més que el complement de la paraula, del diàleg.
Què ens cal per acostar-nos a aquest nou cinema, a la poesia cinematogràfica de Cocteau, doncs?
Un salt
El primer de tot, estar disposats a fer un salt. I no pas un de quantitatiu, un de gradual, sinó un de qualitatiu, un que ens porta o desplaça a un altre lloc, a una altra realitat, a una altra manera de veure: el salt a la narrativa de la imatge.
Una narrativa on el text, el nou text —entenent text com una extensió del mot, com el mitjà que transmet— és la imatge i no la paraula; on, fins i tot en les pel·lícules sonores, el text és el factor essencial i, les paraules, el seu complement.
Són les imatges les que narren; les paraules, el diàleg, ajuda, complementa, però no supleix . O, si ho volem dir d’una altra manera, el diàleg supleix d’una altra manera.
Supleix no pas per aclarir, per ajudar a entendre, per orientar a l’espectador, sinó per confondre’l encara més, per augmentar la seva perplexitat, per contribuir a reforçar la perplexitat de les imatges, del que el conjunt d’imatges successives estan narrant.
Dit tot
Dit això, potser estaria dit tot. O potser massa i tot, atès que entenc que la funció del crític o analista literari és orientar, és oferir algunes pistes o claus que facilitin l’entrada a l’obra, no pas explicar-la.
Encara menys, exhaustivament. Per principi i perquè malament rai, quan una obra permet ser explicada exhaustivament: les seves interpretacions han de ser infinites com les ones de la mar.
Amb tot, crec que, sense dir res més, sense condicionar més la lectura, que és pròpia, personal i intransferible, no compliria prou la meva funció orientadora, suggeridora o incentivadora si no transcrivís algunes frases, que expliquen, mil vegades millor que no ho podria fer jo, l’obra, el perquè —si és que podem parlar d’un perquè— de l’obra, del no-argument de l’obra.
Un no-argument que, probablement, seria més exacte (tractat de) definir com a sobre-argument.
“Le professeur ne pourrait plus vous entendre ni vous répondre[6]”, p. 23.
“Et il n’t a eu […] que le XIXe siècle pour croire qu’il existe des sciences exactes[7]”, p. 30.
“Pourquoi. Toujours pourquoi. […] Vous cherchez tout à comprendre. C’est un grave défaut[8]”, p. 47.
“Ne m’interrogez plus[9]”, p. 49.
“LE POÈTE : J’ai peine à vous comprendre. […] / HEURTEBISE : On ne vous demande pas de comprendre[10]”, p. 90.
***
[1] “És clar que les obres es fan elles soles. […] És clar que existeixen abans que l’artista les descobreixi”.
[2] « LE POÊTE : Le poète, composant des poèmes, use d’une langue ni vivante ni morte que peu de personnes parlent et que peu de personnes entendent./ LA PRINCESSE : Et pourquoi ces personnes parlent-elles cette langue ? / LE POÈTE : Pour rencontrer leurs compatriotes dans un monde où, trop souvent, l’exhibitionnisme, qui consiste à montrer son âme toute nue, s’exerce chez les aveugles », P. 71 ; « nous sommes les serviteurs d’une force inconnue qui nous habite, nos manœuvre et nous dicte cette langue », p. 78 ; « LA PRINCESSE : Que pourriez vous me dire […] s’il fallait défendre cet homme ? / LE PROFESSEUR : Qu’il est un poète, c’est-à-dire qu’il est indispensable, bien que je ne sache à quoi », p. 88. (« EL POETA : El poeta, component poemes, empra una llengua ni viva ni morta que poques persones parlen i que poques persones entenen./ LA PRINCESA : I perquè aquestes persones parlen aquesta llengua? / EL POETA : Per trobar els seus compatriotes en un món on, massa sovint, l’exhibicionisme, que consisteix a mostrat la seva ànima tota nua, es exercit pels cecs”, P. 71 ; « som els servents d’una força desconeguda que ens habita, ens manipula i ens dicta aquesta llengua”, p. 78 ; « LA PRINCESA : Què em podríeu dir […] si calgués defensar aquesta home? / EL PROFESSOR : Que és un poeta, és a dir que és indispensable, tot i que no jo no sàpiga per a què”.)
[3] “Aquesta flor, no aconseguireu mai pintar-la”.
[4] “reconec que sovint he volgut saltar la quarta paret misteriosa damunt la qual els homes escriuen els seus amors i els seus somnis”.
[5] “aquest esperit de creació […] és la forma més alta de l’esperit de contradicció… pròpia dels humans”.
[6] “El professor ja no podrà ni entendre’t ni respondre’t”.
[7] “Només hi ha hagut […] un sol segle, el XIXè, que cregués que en l’existència de les ciències exactes”.
[8] « Per què. Sempre per què. […] Ho voleu entendre tot. És un greu defecte”.
[9] “Deixeu d’interrogar-me”.
[10] “ EL POETA : Em costa entendre-us. […] / HEURTEBISE : No se us demana pas que entengueu”.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)