NOTES DEL DIETARI
17 d’abril del mmxxvi
Pastiches et mélanges, Marcel Proust
Quan portes temps i temps i temps llegint llibres —en alguns casos intentant-ho, atès que no superen la prova de les 20 primeres pàgines que t’has imposat per higiene mental (artística i literària)— i no pots parlar-ne perquè no hi ha per on agafar-los, perquè tots ells estan fets mitjançant receptes més o menys escoloescripturesques (i, més que possiblement,amb la col·laboració de l’AI), quan estàs a punt de desesperar-te i de llençar el barret de l’anàlisi literària al foc, quan fins i tot comences a dubtar si ja has perdut la capacitat de veure quan un llibre és una obra artística de debò, tornés a Marcel Proust i tots els dubtes se t’esvaeixen: sí, la literatura d’autor existeix —si més no, va existir; sí, la bella art literària no és una entelèquia.
Que això em passi amb À la recherche du temps perdu és el més normal del món, ja que la és una de les millors obres que mai s’han escrit, tant per la seva profunditat com per la seva bellesa —tot i que, quan parlem de literatura, es poden entendre una sense l’altra; poden no coexistir (en perfecta harmonia)?—, més el que a dia d’avui pot semblar-nos un miracle és que em passi amb els textos recollits a Pastiches et mélanges.
Un miracle perquè és un text que ni tan sols ha estat traduït al català, mentre es publiquen tantes obres que et fan demanar si una bona part dels editors actuals tenen cap interès en la literatura, si no porten el seu negoci com si fos una sabateria —i que em perdonin els sabaters, que ells sí que saben, i d’allò més bé, el que fan, el que es porten entre mans.
Escriure
Que hi hagi existit algú que escrigués com ho feia l’autor francès és reconfortant; reconfortant i esperançador.
Com a lector, és clar; com a autor, és més aviat anihilador, atès que saps que mai no podràs ni acostar-t’hi; que va volar tan i tan amunt que qualsevol de seguir-lo està destinat a comportar el càstig d’Ícar.
Més no és com a autor que parlo o escric, ara —tot i que també és com a autor que faig i em plantejo les meves anàlisis literàries, tan si són llargues com notes de dietari com aquesta—, així que puc compartir el reconfort i l’esperança amb qui em llegeix.
Res més fàcil, en realitat: n’hi ha ben bé prou transcrivint l’inici de la primera de les mélanges, sense cap comentari, que no faria més que limitar el plaer fascinant que suposa llegir-lo, delectar-nos en la seva lectura.
Advertint, això sí, d’un perill: un cop arribes a Proust ja mai més no tornes, no pots tornar a ser el mateix, ja que el teu nivell d’exigència ha esdevingut un altre i deixes d’acceptar d’abaixar-lo.
« Parti de… à une heure assez avancée de l’après-midi, je n’avais pas de temps à perdre si je voulais arriver avant la nuit chez mes parents, à mi-chemin à peu près entre Lisieux et Louviers. À ma droite, à ma gauche, devant moi, le vitrage de l’automobile, que je gardais fermé, mettait pour ainsi dire sous verre la belle journée de septembre que, même à l’air libre, on ne voyait qu’à travers une sorte de transparence. Du plus loin qu’elles nous apercevaient, sur la route où elles se tenaient courbées, de vieilles maisons bancales couraient prestement au-devant de nous en nous tendant quelques roses fraîches ou nous montraient avec fierté la jeune rose trémière qu’elles avaient élevée et qui déjà les dépassait de la taille. D’autres venaient, appuyées tendrement sur un poirier que leur vieillesse aveugle avait l’illusion d’étayer encore, et le serraient contre leur cœur meurtri où il avait immobilisé et incrusté à jamais l’irradiation chétive et passionnée de ses branches. Bientôt, la route tourna et le talus qui la bordait sur la droite s’étant abaissé, la plaine de Caen apparut, sans la ville qui, comprise pourtant dans l’étendue que j’avais sous les yeux, ne se laissait voir ni deviner, à cause de l’éloignement. Seuls, s’élevant du niveau uniforme de la plaine et comme perdus en rase campagne, montaient vers le ciel les deux clochers de Saint-Étienne. Bientôt, nous en vîmes trois, le clocher de Saint-Pierre les avait rejoints. »
“Havent sortit de… a una hora bastant avançada del migdia, no podia perdre temps si volia arribar abans que es fes de nit a casa els pares, més o menys a mig camí à entre Lisieux i Louviers. A mà dreta, a mà esquerra, davant meu, el vidre de l’automòbil, que mantenia tancat, emmarcava, per dir-ho així, el bell dia de setembre que, fins i tot a l’aire lliure, només es podia veure a través d’una mena de transparència. Tan bon punt com ens entreveure, des de la carretera on s’estaven vinclades, les velles cases garrelles van córrer afanyosament davant nostre allargant-nos algunes roses fresques o mostrant-nos amb orgull la jove malva reial que havien criat i que ja les superava en alçada. D’altres arribaven, recolzades tendrament en una perera que la seva orba vellesa els feia creure que podien sostenir encara, i el serraven contra el seu cor ferit, on havia immobilitzat i incrustat per sempre més la irradiació magre i apassionada de les seves branques. Tot seguit, la carretera va fer un tomb i en abaixar-se el talús que la vorejava a la dreta, va aparèixer la plana de Caen, sense la ciutat que, per més que formés part de l’extensió que abastava la meva mirada, no es deixava ni veure ni endevinar, per la distància que ens separava. Solitaris, elevant-se damunt el nivell uniforme de la plana i com perduts en camp obert, s’alçaven envers el cel els dos campanars de Saint-Étienne. Tot seguit en vam veure tres, havent-se unit el campanar de Saint-Pierre a ells.”
(traducció meva, provisional)
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades